23 de juny 2017

LA REINA DE DINAMARCA (per PERE AGRAMUNT)



Un vespre de principis de setmana. Estic preparant la bossa per anar a assajar amb els brigadistes. Els cables i els pedals. Les guitarres, dins la seva funda, al passadís, esperant la seva transportació cap al local. Tot llest per marxar en cinc minuts. Les finestres de casa són obertes de bat a bat, les exteriors i les interiors. La xafogor vilanovina. El “microclima”, que li'n diem ––per l'efecte del Massís del Garraf en les incidències climàtiques de la comarca. Comença a fer-se fosc. De sobte un so conegut, a un volum gairebé imperceptible, em crida l'atenció. Aquest piano? Aquesta cadència? De seguida hi caic. El disc dur de la memòria musical va desfragmentant ràpid. És en John Grant. Pel celobert del bloc. Ve del pis de baix.

Santa Madrona és el nostre bulliciós carrer i la Moreneta ens guia, ens plagui més o menys. Ja fa una dècada ben bona, que hi visc. Edifici de principis del segle XIX. Vetust però amb cert encant. En el darrer any, els dos pisos que conformen la primera planta s'han rejovenit. Les persones que l'habiten tenen vint-i-tants. I més que veïnal la relació que duem és gairebé familiar. Pugem a sopar al terrat un dimarts qualsevol o el cap de setmana ens trobem, de matinada, a l'escala i la festa no s'acaba. Sort en tenim.



Missatge al grup de whatsapp 'Veïns Santa Madrona': “Qui està escoltant John Grant, al bloc? (emoticona de la cara amb cors als ulls)”. Dos dels nous inquilins, l'Anna i l'Adrià, em contesten. Eren ells, que havien posat el 'Queen of Denmark' mentre preparaven el sopar. M'escriuen que el van descobrir escoltant el Faraday des de la platja (del Far). Tot just acabaven de començar a sortir. No hi eren, dins del festival, al Molí de Mar, però el moment els va marcar prou com perquè l'Anna li regalés el CD a l'Adrià. “Ens vas unir!”, em diuen. Gairebé se'm salten les llàgrimes de l'emoció.

El diumenge del Faraday de l'any 2011 es va tancar amb la recordada actuació del cantautor del mig oest nord-americà. En Grant feia un any que havia publicat el seu disc de debut, i molts ens vam enamorar a l'instant d'aquella obra colossal. Tant com per voler-lo portar al nostre festival. I la vam encertar de ple. Va ser un concert memorable, dels millors que vam programar en els deu anys d'història del festival. En John Grant estava en plena forma. Era el seu retorn gloriós després de les mil decepcions: la seva carrera truncada amb The Czars, les passades de rosca amb l'alcohol i les drogues, la inestabilitat emocional provocada pel rebuig de la seva família a la seva homosexualitat, les mil batalles interiors desencadenades per aquests fets, i, en darrera instància, la notícia que era portardor del VIH. Amb tot, i ben lluny de l'estereotip rocanroler, en John va arribar al Molí de Mar i ens va captivar a tots, ja abans de les proves de so. Un paio gran, robust, barbut, afable ––de maneres suaus i tracte cordial–– i molt interessat per les llengües (en parla un bon grapat, ens va explicar que havia començat a estudiar rus i va voler prendre apunts amb frases en català per anar-les dient quan pugés a l'escenari). Després, l'actuació. Meravellosa, d'emoció a flor de pell al veure molta gent ––amics, públic, altres grups que havien tocat al festival–– amb els ulls envermellits. El moment exacte en que ets conscient que estàs veient un artista quan tocava, ni abans ni després. Aquella sensació.



En definitiva, les vides es creuen, és inevitable, estiguin o no escrites i filmades. A hores d'ara, l'Anna i l'Adrià ja no són parella, però són companys de pis, junt amb un altre noi que també es diu Adrià. I la reina de Dinamarca encara no ha dimitit del seu càrrec, i potser no cal que ho faci, de moment.


Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.) @pereagramunt

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Pere Agramunt 
Correcció: Míriam Cano