ADÉU LESLIE KNOPE

La setmana passada ens vam acomiadar d’una de les comèdies més divertides i icòniques de la televisió americana: Parks and Recreation. És probable que el seu comiat us passés desapercebut ja que la sèrie continua sent a Europa bastant desconeguda i ,per donar-vos només un exemple, aquí ni tan sols s’ha emès. Aprofitem el seu final per reivindicar-la i donar-vos cinc motius per veure-la si encara no ho heu fet.

LA MANDANGA #21 CÀNDID CRUSH

Jo em vull morir jugant. Jo em vull morir jugant. Jo em vull morir jugant, jugant, jugant, jugant, jugant.

CONCERT D'HOMENATGE (POP) A OVIDI MONTLLOR

Aquest homenatge comença amb un grup de Whatsapp. Fa un parell d’anys vaig fer un videoclip per als vàlius, amb l’Albert Lloreta; era quan van treure el seu primer disc. Per preparar tot el tema de la producció vam fer un grup de Whatsapp. El primer on va participar en Gerard Segura, fins llavors es resistia a aquestes andròmines anomenades smartphones. Al principi érem els nanos de la discogràfica, el duet del grup i els que dirigíem. Poc després van entrar-hi altres amics, sobretot després del darrer Faraday. En aquell grup hem parlat de moltes coses, però un dia vam organitzar-ne una. No n’hem aconseguit fer més, però l’únic acte que hem muntat va ser un discofòrum d’Ovidi Montllor. No es pot dir que fos un gran èxit de participació, però nosaltres ho vam passar bé. I sobretot, va ser la llavor de l’homenatge que farem a l’artista alcoià el divendres vinent, 13 de març, a l’Heliogàbal i on tocaran Fred i Son, Parlament, Les Sueques i vàlius.

LA DEESSA ESTÀ ON ÉS VENERADA

Wind Atlas Lingua Ignota Any: 2015 Discogràfica:Burka For Everybody

“Don’t give up, there are hidden valleys you have not visited yet. Await, there are olive trees that you have not shaken yet. Listen. Keep listening.”

“Hidden Valleys” de Wind Atlas - The Not Found (Boston Pizza, 2013)

En un sibil·lí vaticini a “Hidden Valleys”, Wind Atlas ja profetitzaven el que seria el seu pròxim disc, allò que encara no havien trobat acabaria per ser descobert. Espera i escolta, hi ha moltes oliveres que encara no has sacsejat, hi ha valls amagades que t’hem de descobrir. I com deia Machado, en una poètica al·legoria de la terra és de qui la treballa, el resultat pertany als fidels del camp, a l’arada i al molí, als que mostren el puny al destí. Després de dos anys d’indagar en el seu so, passar de duo a quintet, per finalment interpretar “Bronwyn, n” de Cirlot al Festival Ex-Abrupto, arriba el moment per a la banda de mostrar com han ampliat el seu ventall sònic en un nou disc on s’endinsen dins les ancestrals terres de les llengües secretes i el necessari contacte amb la divinitat més pagana -entesa com la part espiritual incompresa que se’ns escapa als sentits més físics i també els rituals més heterodoxos-, a través d’aproximacions als camps més nous del neofolk i l’slowcore. Si en “The Not Found” ja s’albirava que seguien les passes dels mantres de Death in June o s’inspiraven en tractament vocal de Dead Can Dance, descobrim quines han estat les seves noves influències. Deixem que l’ampliació del misticisme que acompanya la formació sigui un punt de redempció pels incrèduls.

EVAN DANDO (THE LEMONHEADS) AQUEST DIMARTS A LA SALA BARTS

D’acord, Evan Dando no fa un bon disc des del pleistocè. De fet ni bo ni dolent, no publica cançons noves de fa pràcticament una dècada. Aparentment tampoc és l’artista que millor predica allò de la vida sana (pilla unes cogorzas de concurs) i no sembla una persona excessivament equilibrada. El segueixen a twitter? No se’l perdin, per Déu. Tot això és cert, i segurament mereix que algú l’agafi de les solapes i li digui, escopint balins a la cara: “Pavo, para de fer gires amb les putes cançons dels Lemonheads de fa 20 anys”. Aplaudiria si algú ho fes, de debò. Ara ve l’altra part, i és que Evan Dando és un dels grans talents de la història del power-pop i la música independent. Això és indiscutible. Dando i els The Lemonheads van dominar aquest negoci fugaçment entre 1990 i 1993, en aquella època van ser els millors. Lick, It’s a Shame about Ray, Come on Feel i Car Button Cloth són discos inspiradors i inspirats que destaquen amb lletres daurades en una dècada excel•lent. Evan Dando encara fa aquestes cançons, va girant per tot el món amb la seva guitarra recordant-nos que un dia vam ser (més) joves i que ell feia cançons màgiques. Nostàlgia necessària o una demostració més de que li ha passat l’arròs. Nosaltres farem veure que tornem a tenir 15 anys i l’anirem a veure, i tant que hi anirem, aquest dimarts a la Sala Barts de Barcelona.