EL KUR S'ESTRENA A BANYOLES

Segur que coneixen la darrera tendència a la majoria de tinglados que se celebren en aquest país. Passa a tots els concerts, podríem ser vostè i jo colpejant arítmicament un ukelele sense cap tipus de pretensió, és igual. O aquella exposició de fotos del Nepal del col·lega compromès a la qual aniran tres persones, la mare, la xicota i el company de pis (si no fan Masterchef a la tele, llavors en seran dues). Qualsevol mandanga que et colin com a cultura té al cartellet un logo, més gran o més petit, d'una de les dues empreses de cervesa líders del país. Per això, el dia que t'arriba la promo d'un festival amb -més o menys- cara i ulls sense cap tipus de publicitat o patrocini, és per anar al badulaque de sota de casa i destapar una ampolla de cava Jaume Creixell. Acte seguit, comprar l'entrada perquè saps que, toqui qui toqui, mereixen una visita. El festival és el KUR de Banyoles, una espècie de Funhouse (l'enyorat festival que muntaven els Nisei al Maresme) fet per i per a amics el proper 23 d'agost.

EN LA SENZILLESA HI HA EL SECRET

Me and the Bees Mundo fatal Any: 2014 Discogràfica: La Castanya

Les Me and the Bees (encara són majoria les dones) s’enfronten al segon disc, Mundo Fatal (La Castanya, 2014) després de canvis en la formació, quedant-se en trio, tot i que als directes i al disc tenen la inestimable col·laboració de l’omnipresent Guille Caballero. El resultat és un disc rodoníssim, un gir en el so de la banda que no els fa perdre ni un gram d’identitat.

UN TORRENT D'AIGUA CLARA

Marbre Blanc Puput Any: 2014 Discogràfica: Autoeditat

En algun moment dels primers anys del segle XXI recordo haver dit que això que anomenen post-rock beu de dues fonts diferents, o bé jugar amb les fronteres del so que va decidir traspassar Sonic Youth, o bé amb les mètriques i estructures que va imposar Pink Floyd; a partir d’aquí el mapa ja estava disposat. Amb això amb prou feines, ni que sigui pel boc gros, per ubicar les diferents bandes. Per sort ningú va sentir aquesta proclama i també desconec la necessitat de fer-la pública avui. Suposo que això m’ha vingut al cap escoltant el disc de debut de Puput, Marbre Blanc, en el qual es deixen entreveure molts dels grisos estilístics que trobem en aquest gènere.

GENT ANORMAL #7

Clica sobre la imatge per veure-la més gran!



Per Joan Ferrús i Xavi Garcia

EL COMPONENT ESPACIAL (per MARTA MILLET)

4. Un mar de ciment blanc

No vull entrar en el debat turistes vs. viatgers ni emetre cap mena de sermó, però des de la meva innocència admeto que cada vegada que algú comenta les meravelles del seu hotel a dos metres de sorra, el no haver anat a un lloc per mandra de tant caminar i suar, o la decepció davant la marabunta de turistes a una cala qualsevol de la Mediterrània, se m’encenen els nervis. Resulta que tothom vol anar al mateix lloc i que sigui verge. Veure animals exòtics i que a la nit no els piquin els mosquits. Travessar la selva i dormir en una cabana de luxe. Anar a veure taurons i oblidar que poden cruspir-se’t una cama. Prendre un mojito amb gel fet de glaceres mil·lenàries.