Un vespre de principis de setmana. Estic preparant la bossa per anar a assajar amb els brigadistes. Els cables i els pedals. Les guitarres, dins la seva funda, al passadís, esperant la seva transportació cap al local. Tot llest per marxar en cinc minuts. Les finestres de casa són obertes de bat a bat, les exteriors i les interiors. La xafogor vilanovina. El “microclima”, que li'n diem ––per l'efecte del Massís del Garraf en les incidències climàtiques de la comarca. Comença a fer-se fosc. De sobte un so conegut, a un volum gairebé imperceptible, em crida l'atenció. Aquest piano? Aquesta cadència? De seguida hi caic. El disc dur de la memòria musical va desfragmentant ràpid. És en John Grant. Pel celobert del bloc. Ve del pis de baix.
