21 de febr. 2017

SER QUEER I SEXI: 8 VEUS (per SHAINA JOY MACHLUS)



Tant el llenguatge com el desig són els dos conceptes més determinants, hipnòtics i potents d'aquest trontollós món. Desitjar –sigui desitjar justícia, llibertat, amor, carn o qualsevol altre ideal o cosa– implica prendre's el pols. El llenguatge, com el desig, és simplement un altre artefacte que fem servir per donar significat a aquests nusos i parts en moviment que floten dins nostre.

La meva trobada més destacable amb el llenguatge i la sexualitat va ocórrer durant els meus anys a la universitat. Ja us podeu imaginar que d'anar a una universitat liberal, on el vestit és una qüestió opcional, en surten mescles curioses. La meva primera introducció a la sexualitat queer va venir de capbussar-me en Simone de Beauvoir, Emma Goldman, Michel Foucault, Judith Butler i companyia. El llenguatge em va donar la llibertat de saber que hi ha d'altres que pensen i desitgen de maneres similars. Trobar-se a un mateix entre les comes, els parèntesis i els punts d'herois queer és com agafar aire i de cop adonar-te'n que acabes d'adquirir un altre parell de pulmons.

20 de febr. 2017

SOVIET GYM - BACCALADERO

Soviet Gym
Bacaladdero
Any: 2017
Discogràfica: Autoeditat

Unes llavors germinades, un grapat de fotografies de carret tirades pel pàrquing o inclús una part de la nostra història que està donant molt que parlar últimament amb la recent publicació d’alguns llibres sobre el tema en qüestió, com el de Luis Costa o el de Chimo Bayo. D’allí és d’on prové l’imaginari i l’univers que envolta a Soviet Gym, un nou projecte electrònic sorgit a la província d’Alacant que a la seua primera referència, “Bacaladdero”, fa honor al que va suposar el moviment més gran del clubbing a l’estat espanyol, la ruta destroy.


Al mateix impuls d’Arturo Marín, nom que hi ha darrere de Soviet Gym, trobem un afany per treure a la llum la cara menys coneguda i valorada d’alguns estils electrònics que amb el pas del temps han estat banalitzats; desestigmatitzant-los d’aquesta forma per tal d’enaltir l’essència i la tradició de les músiques avançades. El simple fet d’engreixar la maquinària perquè aquesta funcione al 100% del seu rendiment. Una barreja de trets brillants semblen fondre’s al llarg de les 12 cançons que componen aquest primer disc i que incorpora una paleta de sons propers a l’electro, el new beat, la coldwave i l’EBM més primigeni.

Un exercici nostàlgic i emocional que posa a la música de ball en un primer pla. Les caixes de ritmes acompanyen unes melodies de sintetitzadors que sobrevolen els nostres caps, la llum plena l’ànima quan s’escolten i un sentiment d’eufòria envaeix el nostre cos. Els elements aleatoris ben col·locats i detalls que dibuixen les línies de cada cançó serveixen per a llevar-nos del cap els ritmes plans i les melodies repetitives i avorrides que de vegades són la mateixa gràcia i desgràcia d’alguns productors, per no dir la seua criptonita. Ací juguen un paper important totes les capes i pads ambientals que recolzen pel rere apertures meravelloses com la de “Bacalaeros Del Silencio”, o els marcs àcids i orientals de “Tokyo Station”; impossible també passar per alt les percussions amfetamíniques a “Stalin Vintage Fitness”, paisatge de carretera i velocitat màxima, mai s’arriba a l’horitzó, eixa sensació de llibertat que tant agrada. Si hagués d’escollir un únic hit en tot el disc, aquest seria un tan rodó i hipnòtic com “Operativo en Cósmico-Rotor”.

Potser és per la meua situació geogràfica, però em sembla un autèntic trenca-pistes que posa la pell de gallina i que si hagués aparegut a principis dels 80 s’hauria convertit en tot un himne de discoteques tan mítiques com l’Spook Factory, Chocolate, Barraca, Spiral, Puzzle o ACTV. Per altra banda, hi trobem uns altres que passen més desapercebuts com “Back to el Golfo Pérsico” o la “La Sirena Empanada”; alts i baixos que estan presents a la majoria de discos i que formen part dels fonaments sobre els quals se sosté sense trontollar en cap moment el Bacaladdero. Ens apropem al final i la “Plegaria Victoriana” sorprén de sobte amb tanta lluminositat, mil colors radiants que podrien haver-se planxat perfectament al magnífic “División Avanzada Independiente” que va editar l’any 2013 Atemporal Records.

L’interludi ambiental de “Mar Arpegiado II” ens anuncia el final de la tempesta just abans que l’últim tro, “Amor Sin Sonido”, trenque amb tota la tranquil·litat per posar-li la guinda al pastís. De moment no hi ha prevista cap edició en format físic encara que ja sabem d’uns quants que s’agenciarien aquest plàstic de seguida per fer-lo sonar als clubs de ball fins a cremar-lo.


Si haguera de dir el punt més clar que hi ha a la contra, aquest seria la durada del disc, sobrepassa els seixanta minuts i potser açò farà més complicada l’arribada al format 12” sense haver de descartar cap dels dotze talls presents.

 

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Nando Hervido 
Correcció: Pablo Gerschuni

19 de febr. 2017

LLEGIR I ESCRIURE: LA CREMALLERA (de MARTÍ SALES)

La cremallera
Martí Sales
Any: 2016
Editorial: Males Herbes

Surto de casa: a la butxaca de l'abric tinc La cremallera, de Martí Sales, que m'enduc per si de cas (l’edició inclou també el poemari Huckleberry Finn, publicat originalment l'any 2007). Quan ja he agafat el ritme, travessant la Plaça Revolució, el trec. Quatre passes de lectura i ja m'he transportat: la trista tarda d'hivern es converteix en una clara i delirant nit de setembre.

La cremallera és un poema que narra una aventura a la deriva en una Barcelona immersa en les festes de la Mercè: la nit ha estat llarga (la borratxera, la pixera, les ganes de vomitar) i ara, resseguint amunt les Rambles, s’inicia una exploració, o una aventura, a la cerca d’alguna cosa o, potser, cercant justament la sensació de perdre’s ben profundament.

16 de febr. 2017

VISUAL PHONIC 2017: EL CINEMA MUT, COM NO L'HAVIES SENTIT MAI

Enmig d’una era cinematogràfica marcada pel constant remake o recuperació de títols de fa dècades per a reinterpretar-los (o simplement copiar-los), la presència d’un projecte com Visual Phonic és tan original com enriquidor. En aquest cas, passat cinematogràfic i present musical es troben per a oferir una mirada totalment nova a algunes de les pel·lícules que van marcar l’eclosió del cinema a principis del segle XX, que canvien la seva inconfusible banda sonora orquestral pel so electrònic de DJs en directe. L’edició d’aquest 2017, que comença avui mateix, té un clar accent femení, ja que l’encarregada de seleccionar els films ha estat Isabel Coixet i les mescles aniran a càrrec de tres dones als plats. I tot plegat pinta d’allò més bé.

EL GRA DE LA PALLA: PUGEM EL PENDENT



Aquesta setmana tres concerts situats en llocs amb pendents pronunciats: Alfons X, Roquetes i La Salut. No cal ser alpinista per anar-hi, però segur que notaràs uns bessons més desenvolupats després dels bolos. Ja sigui pel trajecte caminat o per l’exercici que t'obliguin a fer els grups mentre toquin. Tot plegat molt healthy.