30 de des. 2016

DISC FAVORIT DEL GENT NORMAL - 2016


Acabem la setena temporada de Gent Normal o comencem la vuitena. Aquests són els nostres discos favorits d'aquest 2016, els 25 que més hem escoltat i més ens han agradat. Gaudeixin del cap d'any, amics, ens trobem a la volta de vacances.

25. NeleonardLas Causas perdidas (Elefant)
24. Her little donkeyCampestral (Autoeditat)
23. Calido HomeTones and Shapes (Bcore)
22. RebuigMort i futur (Pick Your Twelve)
21. Aucell cantaireAucell cantaire (Bubota)

20. Power BurkasLlarga vida al taranna  (Bcore)
19. Matagalls - Matagalls (Autoeditat)
18. Escuela de Ulm - Escuela de Ulm (Snap Clap)
17. TverskyIntroducing (Foehn Records)
16. Extraperlo - Chill aquí (Canada)

15. UniversLímit constant (Famèlic)
14. Begun - Amma (Foehn Records)
13. Esperit/Negro - Heráclito (Bankrobber)
12. It's not not - Fool the wise (Bcore)
11. Les Cruet - Pomes agres (Bankrobber)

10. Su nombre real es otro, Futuro Terror. Bcore

Espíritu punk, ritmo acelerado, predominancia del desenfreno, alguna que otra concesión a sonidos más pop y letras coreables hasta el desgañite. Eso es, y no es poco, el segundo disco de los alicantinos.

9. Tot encaixa, Coàgul. Nekofutschata Musick Cabaret

El segell de Nový Svět ressuscita després d'una dècada gràcies al poder de convicció del tercer disc d'en Marc O'Callaghan, sota l'heterònim Coàgul. El seu poder condensador ajunta 6 talls de bubblegum post-industrial on s'hi manifesta fins i tot en mossèn Cinto Verdaguer. Entra a la llista com el millor exorcisme de l'any!

8. Hipercentro, Lost Fills. Bubota

Mallorca ja va deixar de ser fonky fa molts anys, ara els reis de l'ensaïmada mecànica són Lost Fills, que passen olímpicament de les modes (encara que ara fins i tot modulin la veu) per tornar amb encara més múscul que als seus treballs anteriors. I més malcarats i "norantes" que mai.

7. 100% Maximum Heavy Pop , Las Ruinas. El genio equivocado

Las Ruinas se convirtieron en nuestros héroes de lo cotidiano a principios de esta década y si no paran de facturar hitazos coreables y bailables marca de la casa, lo serán por alguna década más.

6. La força, El Petit de Cal Eril. Bankrobber

Els discos de Joan Pons ens serveixen per saber en quin estat anímic es troba, de la innocència, al dol, de l'eufòria desfermada a la reflexió més marciana, que és el que ofereix a La força. Una baixada de revolucions plena de capes i textures fantasmagòriques sense oblidar la melositat.

5. Oferta, Las Bistecs. Autoeditat

La música conecta con la gente a través de varios puntos clave. Uno de ellos es el humor, otro, de los menos utilizados, es la sátira. Y Las Bitecs van sobradísimas de ambos.
El arte en la historia, la crítica social apuntando a matar siempre a los privilegiados y las bromas a costa de esta época de perreo y redes sociales que nos ha tocado vivir reinan en las letras que pueblan Oferta, su debut de largo, y electro-disgusting es el género paraguas bajo el que Carla Moreno y Alba Rihe le dan al trap, al techno o al folcore. La performance es otro de sus fuertes, por lo que para vivir la experiencia electro-disgusting al completo, has de verlas en directo.

4. Night thoughts, CARLA. Sones

CARLA en majúscules, perquè se l'ha de reivindicar molt, i molt fort! Quan en James Blake la descobreixi se la voldrà endur lluny, a l'arxipèlag britànic o potser de lluna de mel a Honolulu.
El seu synth-pop magnètic amb lletres d'estil haiku, si ens hagués vingut de fora ara estaria a la capçalera dels grans festivals, però de moment és un secret molt ben guardat, potser perquè tenim por que la Lali Puna ens la segrestí o que se'n vagi de gira amb els Caribou i no a trepitjar mai més a Vic. Potser perquè és molt jove i no té pressa, però la Carla Serrat és de les bones, de les que ens fa pensar que la delicadesa musical és una qüestió genètica, com el cas de la seva germana Joana o el seu germà Toni, que les acompanya amb precisió jazzística a la bateria, afegint-hi el toc orgànic. Pop electrònic d'autora, com cap altre que hagis sentit abans aquí, es mereix com ningú estar a les llistes del millor de l'any, només cal escoltar-la per subscriure-ho!

3. Beautiful Things You Left Us For Memories, Pedro Vian. MOM

Beautiful Things You Left Us for Memories és el primer llarg de Pedro Vian. Un treball musical que des del principi es posiciona en una escolta d'estètica pausada, que invoca una experiència de reminiscència abstracta i presenta un format processual d'investigació i experimentació a través del so d’estètiques primitives i analògiques del digital.

L’àlbum és fàcil però no àgil, perquè tot i presentar estructures familiars, està ple de matisos. Abraça el pop sintetitzat, l'ambient delimitat i fa incursions en el dub. Així mateix, utilitza el house d'acadèmia i els seus prominents bombos o la new wave de caràcter retro-futurista, per marcar el beat del seu recorregut i per crear dos grans pilars com són "Le Fou" i la inflexible "Indian Strings". És per això que el treball d'en Vian té aquest potencial d'atemporalitat que experimenta en el passat per projectar-se fermament en el present. No té pretensions de futur, però indubtablement té una qualitat permanent que queda lluny de ser quelcom efímer."

2. Gran Salt Endavant, Da Souza. Famèlic

Sincerament, m’hagués agradat estar a la pell de Lluís Cabot (l’artífex últim de Da Souza) quan tengué aquesta epifania anomenada descobrir el pop. Jo mateix l’he viscuda, i us puc assegurar que és una de les millors sensacions que he experimentat mai perquè, de cop, tot es presenta clar i harmoniós a les teves orelles.

Un veu la llum a través del que els estimats Teenage Fanclub anomenen underdubbing: acords majors, estrofa, tonada, estrofa, tonada amb melodies de veu taral·lejables i els arranjaments bàsics, col·locats aquí i allà, despullant la cançó fins a cobrir, únicament, les seves necessitats bàsiques a fi de marcar un gol per l’esquadra darrera l’altre i, així, anar fent.

Aquesta, com us deia, epifania anomenada amb raó Gran Salt Endavant (Famèlic, 2016) és precisament el llongo definitiu allà on, per fi, veim el rumb d’aquest vaixell amb olfacte de ciclista escalador. Si Pau Mundial (Famèlic, 2013) i Flors i Violència (Famèlic, 2013) foren l’escapada urgent per a col·locar-se a la tête de la course, l’LP que han tret enguany és com encarar el Tourmalet: la prova de foc per enfundar-se el mallot clapejat que, encara insinuant, anhelen.

Amb Gran Salt Endavant, Da Souza comencen a apuntalar l’estructura necessària per intentar formar part d’un imaginari col·lectiu el més ampli possible, amb unes lletres que equilibren la petita poesia còsmica que tant ha marcat la nostra generació de mallorquins amb quotidianitat i una producció que, tot i que amb aspiracions HI-FI, no deixa de ser referencial. I és que, al cap i a la fi, les referències comuns són els punts de trobada que ens uneixen i ens fan perdre la por per seguir endavant.




1. Sistema, Joan Colomo. BCore

Ja fa temps que Joan Colomo va passar a ser un artista "gran", perquè fa pinta que de gran artista ho ha estat tota la vida. El cas és que, a diferència de la majoria de grups que són ressenyats en aquesta llista, Colomo surt a la televisió amb relativa freqüència, hi ha desconeguts que el paren pel carrer, i els nens de les escoles catalanes saben sencera la lletra de "Màgic". Però això no ha fet canviar absolutament en res la seva música. Les cançons de Sistema podrien formar part perfectament del catàleg de Contra todo pronóstico, publicat el desembre del 2009. Vol dir, doncs, que Colomo no ha evolucionat en els darrers set anys? Òbviament no, però sí que s'ha mantingut irreductiblement autèntic i lleial al que és ell mateix, malgrat que les seves cançons siguin ara més riques en textures i les lletres apuntin amb més precisió.

Sistema és el millor elapé que ha fet mai Joan Colomo i, per fi, es pot dir que ha superat el seu brillantíssim debut. Tot el món interior del de Sant Celoni plasmat en 14 cançons, la seva visió del món, bonic i malvat alhora, és aquí. El Colomo entranyable, abraçable i positiu de "El regal" ("tots els somnis que pensaves eren llunyans, estan a l'abast de les teves mans") el del surrealisme irònic de "Les coses" ("Les coses es poden comunicar, poden empatitzar, les coses també tenen drets), el del clarivident dels "Cants de sirena" ("la maquinària no dóna més de si, lentament va caient aquell món, és la ressaca del segle XX) o l'absurd del "Menos és Marx". El pop alegre i melancòlic, el folk màgic que s'allunya del fulard i et transporta a Mart, les tornades fresques, clares i eufòriques. Tot això és el millor Colomo possible, un artista que va tan sobrat que inclús fent una cançó ridícula sobre un alvocat, segueix fent el millor disc del 2016.


"Sistema" de Joan Colomo, millor disc de 2016

Fotografia de portada:Eduard j Montoya
Text: Ikram Bouloum, Tomeu Mulet, Tamara G. Cascales, Aïda Camprubí i Jordi Garrigós
Correcció: Pol Camprubí