21 de nov. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: LA NORIA (de Luis Romero)

La Noria
Luis Romero
Any: 2016 (1951) Editorial: Comanegra
Fa uns quants anys, em van apassionar els retrats literaris sobre Barcelona: Monserdà, Oller, Sagarra, Rodoreda, Mora, Vázquez Montalbán, Mendoza… I ara que baixo de La Noria, m’estiro dels cabells per no haver ensopegat llavors amb Luis Romero (1916-2009), que celebra centenari aquest dijous 24 de novembre a casa de Comanegra i en companyia de Calambur, les dues editorials que l’han reeditat.

Quan el vaig sentir esmentat per primera vegada, no podia ser de millor manera. Recordo que va ser el seu nèt que em va explicar una anècdota molt màgica que ara no ve al cas, i jo ja vaig imaginar-me’l envoltat d’una aurèola de misteri i com un gran narrador.

I així ha estat ara que l’he llegit. Romero encavalla les vides de 37 personatges en una jornada per Barcelona, pels seus carrers, carrerons i avingudes, tavernes i restaurants, pisos, cases i fins i tot l’interior de taxis i cotxes.

A tots els tribula alguna cosa: preocupacions de gent de ciutat que va amunt i avall, del mar al Tibidabo, atrafegada, feinejant, ara enfila un carrer i baixa’n un altre, agafa el tramvia. Preocupacions de diners, de feina, d’amors, de salut, d’estudis. Preocupacions de gent rica i de gent pobra, que al capdavall són les mateixes però, al capdamunt, més aviat no ho són. En definitiva, preocupacions que als protagonistes els fan ballar el cap com, és clar, com una noria.

Estirant el fil d’allò que els atabala, sigui una cosa temporal i superficial o tot el contrari, l’autor perfila unes psicologies afinadíssimes i unes escenes que saben fondre en un sol quadre la comicitat i el drama de les vides humanes que ofereix amb mestria des dels angles més importants: en la seva insignificància i en allò que les fa úniques.

 “La ventana de la cocina da a un patio. De los pisos altos sale una voz chillona que canta: “No me digas adiós—dime sólo hasta luego…”. También se oye una máquina de coser que pertenece a la costurera del segundo, la que está casada con uno de la Policía Armada. De otro piso, una voz masculina llama: “¡Encarnaaa!”, y Encara no no debe oírle porque la llamada se repite varias veces, hasta que un “¿Queeeé?” prolongado termina el monólogo a voces.” 

A més, tal com diu Javier Romero Martinengo, el fill de Romero, a l’epíleg, hi ha coses que des de la publicació de la novel·la han canviat molt. En part és un estudi arqueològic d’una Barcelona i unes gents que avui han canviat força en alguns aspectes. Però no en d’altres. Hi ha reductes que han quedat inalterats malgrat els anys, activitats que sembla que sorgeixin automàtiques i naturals de la pròpia ciutat:

“La calle Escudillers está animada; todos los bares se hallan llenos de gente a estas horas. Personajes muy diversos y de complicada clasificación. Ha debido llegar un barco de extranjeros, porque se ve a muchos con su aire pasmado y sus pantalones cortos de exploradores de no se sabe qué desiertos o selvas vírgenes.”

“Ha cruzado la calle de Trafalgar y se mete a través de un pasaje por las calles que rodean el mercado de Santa Catalina (...) La gente habla en voz alta; a veces, se insultan dos mujeres, y cuando se acerca el guardia urbano --el guri--, y las vendedoras ambulantes corren o se esconden en los portales.”

Que Barcelona la feien els seus habitants i els seus turistes, Romero ho tenia molt clar. Però no per això els detalls de les seves vides ofeguen la descripció de la ciutat. En poques línies arriba a condensar què és aquesta ciutat. I m’imagino l'escriptor com algú que havia viscut molt, una mena d’alquimista de la vivència, que sabia extreure a la perfecció un destil·lat de Barcelona, com si al cim del Tibidabo recuperés unes gotes d’aigua de mar que haguessin passejat per tota la ciutat i tot ho haguessin vist.

“Han dejado aparcado el coche en la gran plaza del Tibidabo. Se acerca a la baranda. Apoyados en ella ven toda la ciudad. La ciudad está incandescente y los cristales de algunas ventanas dan reflejos de fuego. Colón. El aire, a veces, trae sonidos lejanos. Los paseos son como líneas verdes. A la derecha y a la izquierda, chimeneas. Al sur, el Prat, ubérrimo, y el faro del Llobregat. Ahí abajo, las vidas se cruzan, se chocan, se persiguen, y también se ignoran, se olvidan, o se precian. Es una ciudad laboriosa y sensible. A veces la sacuden seísmos, pero luego vuelve a la calma; la calma relativa de un lugar en que el trabajo es ley y las pasiones se encienden con facilidad.” 

Foto de portada: Arxiu 
Text i correcció: Rosa Molinero Trias