12 de set. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: FÁBULA DE ISIDORO (de JULIO FUERTES TARÍN)

Fábula de Isidoro
Julio Fuertes Tarín
Any: 2016
Editorial: Jekyll&Jill

La Fábula de Isidoro és una gamberrada, sí, però gens gratuïta. L'argument és aquest: en Wynston, un nen d'uns tretze anys, està molt excitat perquè el capità de l'equip de futbol de l'escola li ha promès que, si encerta la travessa del Barça-Madrid d'aquest vespre, podrà jugar com a titular al partit de demà. Imagineu-vos, doncs, la tensió amb la que viu el noiet els últims segons del partit, quan Messi xuta el gol que marcarà la diferència, la pilota vola en direcció a la porteria i... PAM!, de cop es talla l’emissió i apareix a la pantalla el President del govern lligat de mans i peus per uns terroristes. Aquests decideixen cremar-lo en vivo y en directo; tot un espectacle. En Wynston, insatisfet davant la tallada de rotllo, decideix arribar fins al Bernabéu per descobrir com ha acabat la cosa, travessant tota una ciutat que, a partir d'ara, quedarà sota estat d’excepció, infestada de tancs, soldats i gent molt sonada. De camí, es toparà amb l'Isidoro, un paio estrany que està rallat perquè s'ha perdut l'execució del president i, per compensar-ho, decideix sortit al carrer per viure de primera mà tota la violència que s'hi anirà desencadenant. L'Isidoro es convertirà així en el guia que acompanyarà en Wynston fins l'estadi de futbol. Sens dubte, és un viatge iniciàtic en tota regla.

El cas és que m'ha sorprès molt gratament el llibre perquè per damunt d'aquesta aparença d'absurditat total hi floten unes qüestions que trobo molt interessants. Per exemple, les poques llums d'en Wynson i la seva obsessió amb el futbol. Penseu-hi; serà testimoni de escenes macabres, coneixerà personatges decadents, viurà situacions extremes i, en definitiva, tot un ambient apocalíptic que serveix per suggerir que la societat està fotuda, fotudíssima vaja, i res, ell vinga a pensar en el partit.

Deia abans que el llibre es presenta com un viatge iniciàtic. De fet, ja sabeu que tota faula pretén proporcionar una ensenyança més o menys moral però, ja ho veieu, al final resulta que el protagonista no n'ha après res de tot plegat, o no ha volgut entendre res. O potser és que no l'ha sorprès res? Potser està tan acostumat a veure tanta violència per la televisió que arriba un moment en que un ja està curat d'espants. Estan cremant el President de veritat o és tot un muntatge, una pel·lícula? Bé, en qualsevol cas, és igual que sigui cert, en uns dies serà substituït per un altre President. Aquest és el pensament d'en Wynston. Sens dubte, la falta de moral o la deshumanització és un del punts claus de la novel·la, perquè a l'altre extrem de la indiferència d'en Wynston hi trobem l'exaltació violenta de l'Isidoro i els seus constants cants a la destrucció. Per un costat, la terrible normalitat i acceptació davant l’horror, per l’altre, la morbositat que genera.

Tot això es realça amb una narració que sovint m'ha recordat al món dels videojocs (una espècie de GTA fet llibre?): hi trobem un llistat dels perills i enemics que han hagut de superar durant la travessia, un inventari dels objectes que porta en Wynson a les butxaques, alguna missió que complir per passar a la següent pantalla. El resultat és una realitat cada cop més diluïda, més distant, però alhora més caricaturitzada. A l'interior del llibre s'hi inclouen un parell d’il·lustracions precioses del propi autor, una de la quals sembla simbolitzar en Wynston: un noiet vestit amb uniforme de futbolista, amb cap de xai, perseguint una pilota. Ell és així, res més. Aquest llibre és una sàtira social, no en tingueu dubte.

Us deixo amb un paràgraf que em sembla francament brillant, amb el qual vaig estar rient una bona estona. Crec, a més, que representa clarament quina es l'essència d'aquest llibre, amb les seves subtils ganivetades a una societat que es creu molt cultai que sovint aquesta mateixa cultura l'encega. Us poso en situació: estem en una universitat, enmig d'una classe i de cop irromp a l'aula una tia amb explosius fent un atac terrorista i cridant que la democràcia va matar a Sòcrates. Després de tota la moguda, la professora (que ha sobreviscut) pretén tranquil·litzar als pocs alumnes que queden fent el següent discurset:


"PROFESORA ERUNDINA: Alumnos míos, carne de mi académica carne, dientes insustituibles de este vulnerado engranaje: lo que hoy hemos vivido nos demuestra [irreproducible] quedamos presos del horror, pero a pesar de todo [ininteligible] trabajo en equipo, sobre todo esfuerzo; [inaudible] democracia. Esta Universidad [ininteligible] medios a vuestra disposición, [irreproducible], compañerismo para alcanzar nuestras metas y no permitamos nunca [inaudible]. Muchas gracias por prestarme atención en este momento crucial de nuestras vidas. ¿Dudas, preguntas, objeciones? Id a casa ahora; tranquilizaos, abrazad a vuestros familiares, tumbaos en el sofá y bebed, os lo ruego, mucha agua. Os hará bien.

Erundina arranca un breve pero sólido aplauso del alumnado."


Tu, però al final encerta la travessa o no?


Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Lluc Gallifa 
Correcció: Rosa Molinero Trias