16 de març 2016

LLEGIR I ESCRIURE: GERMÀ DE GEL (d'ALICIA KOPF)


Fotografia d'en Pep Herrero

Germà de gel
Alicia Kopf 
Any: 2016 
Editorial: L'Altra  

Avui arriba a les llibreries Germà de gel, el darrer premi Documenta, una proposta contundent, una alenada d’aire fresc –mai més ben dit– al panorama literari de casa nostra. A Gent Normal hem pensat que es mereix una ressenya especial: la seva autora, l’Alicia Kopf, va ser qui va batejar la secció del Llegir i Escriure i en va fer el primer post el desembre del 2012. Així que he agafat el telèfon i ens hem citat en un bar.

Quedem al Cosmo d’Enric Granados i quan arriba demana una aigua. Em diu que no en beu gaire, que se n’oblida, i no em sorprèn d’una dona que ha escrit un llibre al voltant de paisatges glaçats.

Germà de gel és un diari de recerca d’algú que s’obsessiona per les expedicions polars. És sobretot un relat sobre la resistència. A les seves pàgines hi circulen Scott, Amundsen, Cook, Shackleton i el seu vaixell Endurance, Louis Boyd, però també Virgina Woolf i Wilfredo Prieto. I, sobretot, hi passeja una dona que s’assembla molt a la pròpia Kopf –ara bé, aquí la cosa es complica, perquè Alicia Kopf és també un pseudònim– a qui agrada llegir Bolaño, Franzen i Zweig, que admira Duras, Némirovsky i Yourcenar.

A través de la imatge d’aquestes expedicions i del gel, la narradora duu a terme una investigació de caire poètic apropiant-se de documents, del relat històric, que poc a poc va convertint-se en una exploració introspectiva. La seva narrativa té un estil fresc que raja com les cascades del desglaç i amara al lector –que no pot parar de llegir–, xop com si estigués prenent un bany al llac de sota. És una veu intel·ligent, fragmentada –el llibre s’estructura en breus capítols–, trencada i dolguda a vegades, freda i documental en d’altres. El gel hi apareix com una metàfora de moltes cares: li serveix per parlar d’art, però també de relacions familiars –el complex vincle amb la mare– i del seu germà autista.


Comencem parlant d’aquesta imatge del glaç que pren diverses formes al llarg del llibre i que anomenem multidimensional, una mica emocionades: la Kopf –que ja té una trajectòria com a artista visual–, m’explica que habitualment treballa amb una metàfora que li permeti parlar de tot allò que li interessa en un moment determinat. En el seu projecte anterior, també en format llibre, aquesta imatge era la casa (Maneres de no entrar a casa, un llibre autoeditat del 2011). Però des de fa uns anys el gel i la idea d’expedició polar li han servit per articular tot el que tan a nivell vital com de projecte artístic ara la preocupa: la creació artística en el sentit de llenç en blanc (o pàgina en blanc) i el gel com a procés de conservació que, amb el temps i el desglaç, pot deixar sorgir coses del passat. "Això em serveix a mi també per a dur a terme una revisió dels meus orígens sentimentals en relació a la família i en relació a com això ha articulat també les relacions amoroses o, en general, afectives", em diu. També li serveix per parlar del seu germà gran –de fet, és el lloc des d’on s’articula el llibre, d’aquí el títol– que té autisme: "El meu germà és un home atrapat en el gel. Ens veu a través del glaç, ell: ens veu i no ens veu", llegim al llibre. Per tant, podem dir que Germà de gel s'articula al voltant de dos tipus de materials: per una banda, els documents, la part històrica i la investigació que la Kopf va començar pensant en una tesi doctoral; de l’altra, una part d’exploració personal, una veu més íntima, que grata cap a dins i cap a les profunditats i que va guanyant pes a mesura que el llibre avança: “Aquest sentit d'enfrontar un diari d'un explorador amb les circumstàncies d'una dona que viu a Barcelona, aquest tercer sentit, a mi és el que m'interessa”.

Així doncs, ho considera una espècie d’exercici d’autoexploració articulat al voltant d’una imatge que, de cop, va començar a intrigar-la, a obsessionar-la. Però no hem de confondre autora amb narradora: la que hi ha dins del llibre és una noia que s'assembla força a la Kopf, però que es transforma a través del modelatge literari i que, seguint amb la metàfora blanca, només deixa entreveure allò que el desglaç ha fet sorgir a la llum del dia. Admet que la persona que hi ha escrivint el diari de Germà de gel és una part d’ella –la noia que s’amaga sota el nom d’Alicia Kopf–, però "és aquell jo del gel", apunta. I tot seguit reflexiona sobre el fet d’escriure des de la primera persona: "a mi el que m'atrau molt al llegir és que quan l'escriptor diu jo, llegeixo jo, per tant aquesta experiència la visc d'una manera lingüística en primera persona i si el que busco en la literatura com a lectora és passar una experiència d'un altre pel meu propi filtre (que evidentment projecta coses que l'escriptor no voldria) doncs aquest és el sentit d'aquesta primera persona".

Continua explicant-me que els escriptors que li interessen són aquells que bolquen experiències en allò que escriuen per tal que l’escriptura sigui viva, “em refereixo a coneixement passat pel cos si és que vols il·luminar alguna mena de zona no explorada. Diguem que si tu parteixes d'una ficció basada en arquetips això té altres utilitats,i també pot ser vàlid i pot funcionar, però en el meu cas la meva manera de treballar és reutilitzant les meves experiències modificades per la forma (perquè evidentment no tot el que hi explico ha de ser veritat)". Al llibre hi ha un fragment que parla sobre això (“Iceblink”) en el que s’hi afirma: “Les narracions en tercera persona són tanques de seguretat. Els narradors omniscients, pura arrogància”. Unes frases més enllà, s’hi reivindica la narració com “aquella destral amb què trencar el mar gelat que ens habita”.

Com una brúixola que als pols dóna voltes desorientada, així avança per la vida la protagonista de Germà de gel que, a la vegada, es va topant amb éssers gèlids, congelats emocionalment. Però ella és la imatge de tots nosaltres –i aquí la força del llibre–, vagarejant a l’aventura d’aquesta vida que és com una permanent exploració. Tots estem molt desorientats, de vegades. De l’heroïcitat de les conquestes de principis de segle XX passem a l’heroïcitat i l’èpica de cadascuna de les nostres vides, en el sentit més quotidià del terme. “Lluitar, buscar, trobar, no cedir”, resa la inscripció que assenyala el punt on moriren el capità Scott i els seus companys (una cita del poema Ulisses de Tennyson) i que es podria convertir en el lema de la resistència del dia a dia.

Al cap i a la fi, tots caminem sobre gel. Aquesta idea d’exploració en relació a la vida és el que enfila tota la narració del llibre. En el cas de la veu narradora, aquesta resistència té a veure amb el cost de l'activitat artística a nivell personal, però també amb el cost de tenir un germà autista. Dues cares de la mateixa moneda, dues vessants de la seva vida que la fan caminar sobre gel. “Quan estàs al teu estudi treballant, sents que estàs una mica sobre gel”, em diu la Kopf bevent ara sí un glop d’aigua. Es refereix a la sensació d’inseguretat de la feina de l’artista, que sempre penja d’un fil. I aleshores parlem d’un espai en blanc on res no t’orienta, que pot ser metàfora de la creació artística, però també de la nostra existència: "plantejar-te aquest espai en blanc com una exploració o com una aventura és molt més interessant que plantejar-t'ho com una amenaça".


Fotografia d'en Lluís Huedo

La segona part del llibre ja comença amb una declaració de principis: “Tinc vuit anys”. I comença un viatge a l’abisme del passat, a la infantesa i a les crisis familiars. Més tard hi apareix l’adolescència en la desídia i l’eclosió del tecno. Poc a poc es desenterra allò que havia quedat atrapat sota el gel però, com en el procés de gelivació, les roques de sota apareixen a vegades erosionades i disgregades. Hi trobem les primeres lectures, els vint anys a Londres llegint A Room For One’s Own estirada sobre l’herba de Regent’s Park (la cambra pròpia, una altra conquesta pendent) i els anys a la universitat d’estudiant de Belles Arts i després de Teoria de la literatura amb un futur incert i desdibuixa. I es van conquerint petits cims: la descoberta de Proust, l’art conceptual, etc. La veu narradora és aquí punyent, de vegades amarada de certa ironia i d’altres d’una profunda tristesa. I al final, a Islàndia, enmig de “turistes vestits amb impermeables de colors” observa les cascades, d’un cabal imponent, que ens arrosseguen cap a les darreres pàgines del llibre com un amable procés de desembocar en alguna cosa –una resolució, un final–, la imatge d’un desglaç tranquil·litzador.

Ja fa estona que s’ha acabat l’aigua i ha passat a la cervesa. Per anar acabant la nostra conversa li pregunto sobre el pas de la pràctica de l'art visual a l'escriptura: "és una experiència conjunta. Puc estar pensant en imatges, escrivint a partir d'imatges o al revés, generant imatges a partir d'escrits". De fet, aquest llibre forma part del seu projecte més ampli Àrticantartic del qual també en van sorgir les exposicions Diari de Conquestes a La Capella el 2014 i Seal Sounds Under The Floor a la Galeria Joan Prats el 2013 (que va guanyar el premi GAC-DKV). M’explica que quan li van proposar fer l’exposició individual de la Joan Prats el que estava fent era aquest llibre: “vaig aprofitar elements d’investigació, documents o textos, i els vaig instal·lar en aquell espai –vaig fer el que s'anomena un site specific. Era una adaptació de l'estat de la meva investigació a un espai que en aquell cas em semblava molt polar perquè era molt blanc i a més a més era l’edifici antic del Sert. A la vegada aquells materials posats allà van generar noves experiències per alimentar el llibre”. De fet, algunes de les imatges que hi ha al llibre formaven part d'aquelles exposicions (les fotografies que acompanyen el text i els dibuixos delicats de la portadella), que també són reflexions que feia mentre escrivia.

Li pregunto aleshores si el llibre és una espècie de conclusió, un punt i final. “Ja no vull fer més gel!”, em diu amb un mig somriure. Fem broma sobre quin element és el següent que cal treballar: el foc no, "perquè en el fons s'assembla molt al glaç" (sembla ser que la mort per congelació és força semblant a la de morir cremat). Em confessa la seva pròxima obsessió que ja s'està configurant i que es va començar a dibuixar a mesura que el glaç s'anava desfent. Ara bé, em demana que no ho escrigui, així que aquí ho deixo. I ens acabem tranquil·les la cervesa.


Fotografia de portada: Pep Herrero
Text: Paula Juanpere
Correcció: Rosa Molinero Trias

5 comentaris:

Anònim ha dit...

No hi ha res com tenir bons padrins...

Alicia Kopf ha dit...

Hola Sr. Anònim,

sóc l'Alicia Kopf. Acabo de veure el comentari i m'ha fet molta gràcia. Que parles per tu? El premi Documenta, potser no ho saps, el vaig guanyar amb pseudònim. El manuscrit en aquell moment no l'havia llegit ningú. No coneixia ningú del jurat i no he tingut cap padrí artístic ni literari. He passat per totes les convocatòries públiques de beques i projectes artístics fent com tothom: omplint formularis i treballant en d'altres coses per arribar a final de mes. I estant molt sola.
Et convido a què jutgis a partir de la lectura i visionat de les obres, directament, i no de la impresió personal que et faci jo a partir del què dedueixes.
Cordialment,

prova ha dit...

"Germà de Gel" és el més interessant que ha aparegut en català des de Sánchez Piñol.

Angels ha dit...

Totalment d'acord. Llibre molt original, intel.ligent i molt ben escrit.

Laura ha dit...

Repassant la ressenya que vaig escriure sobre el llibre (http://espiant-dimonis.blogspot.com.es/2016/08/germa-de-gel-dalicia-kopf.html), he buscat una de les afirmacions que havia llegit/sentit fer a l'autora en relació a "Germà de gel" i he arribat aquí, així que disculpeu-me si comento això amb tant de desfasament.

Però igual que l'"anònim" jo tampoc m'explico que el llibre (no l'obra sencera; des del meu punt de vista, el llibre, com a suposada obra literària ha de funcionar independentment de lloc d'on ha sorgit) hagi estat tan aclamat, quan ni tan sols em sembla bo (i sí, com es pot deduir del fet que n'hagi escrit una ressenya, l'he llegit i l'he jutjat pel que és). I en relació als padrins que comenta, no ho sé, però sí que he vist que alguna de les crítiques més laudatòries que ha rebut (molt més riques que el llibre en si) l'ha escrita qui va ser el tutor d'Àrticantartic a la sala d'art jove. D'altra banda, pel que he vist a la web, el pseudònim amb què es va presentar l'autora al Documenta va ser el seu ja conegut pseudònim com artista (Alicia Kopf), cosa que de ser així, no em semblaria gens honesta, ja que el jurat (que tots sabem ja qui són, també) podia saber qui era, i en un sentit o altre, això podia significar jugar amb avantatge.

Espero que ningú s'ofengui, però espero que s'entengui que les sospites no són gratuïtes.