25 d’oct. 2015

LLEGIR I ESCRIURE: AQUESTA NIT NO PARLIS AMB NINGÚ! (de JOSEP SAMPERE)

Aquesta nit no parlis amb ningú!
Josep Sampere
Any: 2015
Editorial: Editorial Males Herbes

No us enganyaré: sóc del tipus de persones que poden arribar a pagar-li honoraris en metàl·lic a la seva germana petita perquè dormi amb ella després de veure una pel·lícula de por. Crec que heu de saber que, tot i que no està documentat, diria amb seguretat que ostento el rècord de velocitat de sortida del passatge del terror del Tibidabo i que una vegada em vaig espantar del meu propi avís de whatsapp.

Us dic això perquè sapigueu d’entrada que sóc una de les persones més cagades de Catalunya i que el que llegireu a continuació està completament mediatitzat per això.

Si? Seguiu llegint? Fantàstic. Ara que ja sabeu tot això, us puc dir que, malgrat tot, m’agrada passar por. M’encanten les històries de tota la vida: bojos que s’escapen de frenopàtics, la noia del revolt, assassins en sèrie, fantasmes, ouijes ,possessions i la infal·lible combinació de satanisme i nens.

L’ anatomia de la por és fascinant per referencial i per persistent: d’una banda està feta de records literaris, cinematogràfics, cultura popular i cosins grans una mica cabronets i de l’altra, és una sensació que es viu amb una intensitat similar encara que ens fem grans i deixem de creure en bruixes, vampirs i fantasmes.

D’entrada els referents de l’horror són primaris i fàcils: allò desconegut, el mal, el més enllà, els monstres i, en canvi, sempre he cregut que el terror és un dels gèneres on un bon material de base no té per què funcionar. De la mateixa manera que l’acudit més bo del món, explicat per segons qui, fa pena, la història de terror més esgarrifosa, pot fer pixar de riure si no cau en les mans adequades.

Només us diré que amb el llibre d’en Josep Sampere em vaig fer la valenta: dins el llit, només amb el llum de lectura encès, vaig començar a llegir-lo amb la intenció de dosificar-me’l en un parell de nits. M’havien dit que feia molta por. “Home, a veure” em dic després de deu pàgines, “tampoc tanta, eh? ”. I amarada d’aquest coratge il·lusori acabat d’estrenar avanço per la història, fent-me una mica la xula amb mi mateixa.

Aquesta nit no parlis amb ningú! parteix dels clixés del gènere: fantasmes, motels de carretera, tempestes i núvies etèries en revolts. És una decisió arriscada, però l’autor juga molt bé les cartes i, lluny de perdre’s en el tòpic, ens remet a aquella por infantil de foc de camp, monitors malvats i nens masoquistes, aquell saber que si segueixes llegint et costarà dormir i sentiràs veus per tot arreu així que apaguis el llum, barrejat amb l’adrenalina que estàs generant a mesura que la història avança.

Sampere no juga a l’equívoc, prefereix esforçar-se a crear una atmosfera que atrapi el lector que a desplegar un arsenal de trucs, sorpreses i això-al-final-no-era-el-que-semblava i, almenys en el meu cas, funciona: quan arribo a la meitat del llibre, ja sé que no podré dormir fins que no me l’acabi i que quan ho faci, no podré aclucar els ulls en una bona estona. Dos senyals indiscutibles que sóc davant d’una bona novel·la de terror, que posa per davant l’ús d’un llenguatge lleuger i un ritme àgil a la divagació i les floritures. Els espais i els personatges hi són descrits amb quatre pinzellades: l’autor, hàbilment, deixa que el lector es faci una angoixa a mida. I això és generós (i intel·ligent) , perquè queda palès que Sampere posa per davant el gaudi –aquell gaudi estrany que provoca la por– del lector a la voluntat que tot escriptor té d’excel·lir en la forma.

L’endemà al matí, quan em llevo, ja sense la urgència i amb poques restes d’adrenalina, m’adono de les múltiples capes que conté Aquesta nit no parlis amb ningú. Hi ha fantasmes i carreteres perdudes, sí. Però també hi ha pors menys evidents i més adultes: la por a l’oblit, a la mort, a l’abandonament, al desamor. La por de ser l’etern secundari vital. La por de no ser estimat, la por de fracassar.

La por primària conjugada amb la por elaborada dóna com a resultat una novel·la que surt victoriosa de la seva funció primigènia, que no és altra que provocar el xut d’angoixa, patiment i taquicàrdia i que, alhora, deixa pòsit més enllà de la immediatesa que li és inherent per gènere.

Aquesta nit no parlis amb ningú! compleix perfectament la seva funció i a més, rebla el clau i ofereix la possibilitat d’aprofundir-hi. Això ja va a gustos.

El que és segur és que, encara que dissimuleu, tindreu por. Una miqueta, com a mínim.

O això o jo sóc la persona menys valenta de Catalunya que, ei, també podria ser. 

Fotografia de portada: Eduard Vila 
Text: Míriam Cano
Correcció: Pol Camprubí