13 de març 2015

NO ETS UN ARTISTA (per TOMÀS FUENTES)


El millor consell laboral que m’han donat mai com a guionista ha estat una frase breu, contundent: “No ets un artista”. Jo mateix ho repeteixo quan faig classes de guió i puc veure la desil·lusió als ulls dels alumnes, quan ho escolten. Però és un gran consell.

Fins que no vaig assimilar aquestes paraules m’enfadava quan els coordinadors de guió o els companys desestimaven una idea meva. “Com s’atreveixen?”, pensava, “El meu acudit és molt millor”. Potser ho era, segurament no. Però el que et fa un bon professional, i els meus companys ho eren, és pensar en què és el millor pel conjunt del programa. El que estàs escrivint ho ha de verbalitzar un presentador, l’ha de gravar un realitzador, decorar la gent d’atrezzo, il·luminar, maquillar, etc.; i després potser la cadena/emissora/productora t’ho fa canviar, i qui paga, mana. Quan entens això, te n’adones que la teva obra no és teva. “No ets un artista”, ets un treballador de la comèdia, en el meu cas. I aleshores és quan comences a gaudir la feina.


Imagino que això és aplicable a qualsevol altre ofici, però a mi em va salvar la vida i em va estalviar (alguns) atacs d’angoixa.



El 7 de febrer, TVE va emetre la gala dels Goya, l’avantsala de l’oblit. La pel·lícula “Ocho apellidos vascos” es va emportar tres premis d’interpretació: actor protagonista (Dani Rovira) i actors de repartiment (el gran Karra Elejalde i Carmen Machi). El guió no estava nominat. Però quan els actors van recollir el premi emocionats, una corrent de tuitaires guionistes, amics dels escriptors del film, van posar el crit al cel perquè cap dels guanyadors havia agraït el premi als seus companys. Els titllaven de desagraïts per no recordar-se d’ells. “És un menyspreu als guionistes de l’estat!”, deien emprenyats amb el puny en alt. “Sense aquest guió no haguessin guanyat el premi!”, asseguraven. Hi va haver tal rebombori que fins i tot Dani Rovira va haver de demanar disculpes l’endemà per haver-se'n oblidat. És de bojos.



Evidentment, els guionistes (com el 99% dels gremis de l’estat) estem maltractats. Se’ns paga poc, se’ns menysprea i tot el que vulguis. Però mai un actor ha d’agrair un premi d’interpretació a un guionista. És absurd. Si ho fan, doncs mira, quin gest més maco. De la mateixa manera, un guionista no acostuma a agrair un premi a l’actor que l’interpreta, i crec que aquí sí que estaria més justificat. Jo puc assegurar que els actors/presentadors que han interpretat els meus textos, els han fet créixer, en un 90% dels casos.

Darrerament, entre els guionistes hi ha una certa tendència a ser reconeguts, no tant com a gremi, sinó com a persones individuals. S’està creant la figura del “guionista estrella”, un oxímoron tan gros com ‘youtuber graciós’ o ‘la música de Dover’. Això va molt lligat a un altre tipus de professional, a qui anomeno “guionista ploramiques”, que és aquell que aprofita les xarxes socials per queixar-se de com de dura és la seva vida, perquè el director de la sèrie on treballa és un dèspota inepte que no li ha comprat una trama homenatge a The Wire. Però també utilitza Internet per justificar-se tirant merda a sobre d’altres departaments, o pitjor encara, a d’altres guionistes.

Això últim és el que més m’emprenya. Perquè aquest gremi, i generalitzo, té diferents castes. A dalt de tot hi ha els que fan cine i teatre. Una mica més avall, els que fan ficció televisiva, i a sota de tot, els que escrivim entreteniment. I aquí, a l’avern del guió, veieu aquella panerola que intenta que no la trepitgin? Som els guionistes de ràdio.

Curiosament, o no, aquest ‘prestigi’ també ve donat pels sous. Fins i tot es podrien fer les mateixes distincions de classe pel percentatge de gent que defineix la seva feina com (llegeixi’s amb accent "pijo") “m’agrada axplicà històrias”, i els que diem “em paguen per escriure per altres”.

No canvio la meva feina per la de cap altre company del gremi. No vull fer cine, a dia d’avui. Jo també explico històries, només que no les meves, sinó les dels que em paguen. I estic molt bé així. M’agrada no tenir protagonisme. M’agrada que la persona per la qui treballo interpreti els meus acudits com jo mai seria capaç de fer-ho. Que s’emporti les rialles i els aplaudiments, però que també s’emporti la merda i el silenci incòmode quan un acudit és tan dolent que ni ell mateix ha estat capaç de defensar-lo. Perquè no sóc un artista. I a molta honra.

I dit això, vaig a pagar la quota del sindicat de guionistes.




Tomàs Fuentes (guionista de comèdia, protagonista d'una vida dramàtica).
@cap0


Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text:Tomàs Fuentes
Correcció: Pol Camprubí