18 de des. 2014

ENTREVISTA A CARLES PRADAS (AUTOR DE "LA SETENA VIDA D'EN KASPAR SCHWARZ")


En Carles Pradas és un excel·lent contador d’històries. Se la sap tan llarga, que llegint les seves respostes a l’entrevista m’ho he passat tant bé com quan llegia la novel·la. La Setena Vida de Kaspar Schwarz, el debut literari d’aquest autor barceloní, també és la primera edició que Les Males Herbes publica en tapa dura! No és per menys, es tracta de la caixa d’un joc de pistes on el lector més que llegir, imagina. És d’aquelles histories on és més important el que es deixa a l’aire que el que s’explica. La imaginació del lector determina la llargada de la història, pot ser molt curta o pot no acabar-se mai. En Pradas posa les bases, els fulls en blanc (que n’hi han!) i els has d’omplir tu. No hauria de ser cap molèstia, tenint en compte que s’ha fet un fart d’investigar i recollir proves per posar-nos sobre la taula la vida d’un ens que no té cap prejudici en posar a la pràctica, i de manera vil –perquè amagar-ho– totes aquelles vides que el seu cap és capaç de maquinar. Per què qui no ha volgut posar-se en la pell d’una altra persona? De la M.I.A.? De la Virginia Woolf? Passeu i conegueu aquest Gran Gatsby felí. Mireu les seves fotos i furgueu entre els seus records!

Quin és el primer indici que vas tenir de l’existència d’en Kaspar Schwarz?

El primer indici que vaig trobar d’en Kaspar Schwarz van ser alguns pèls negres en el sofà del menjador de casa. Les fotografies i altres documents van aparèixer més tard...

Per què et vas decidir a investigar les vides d’aquest personatge?

La meva decisió prové del meu interès per la història. Sempre m’ha interessat molt estudiar la història a través de les biografies d’aquelles personalitats que d’una manera o una altra van tenir un paper decisiu en punts de fractura capitals de la humanitat. La biografia d’en Kaspar Schwarz em resulta interessant perquè s’emmarca en un període històric que em té el cor robat: la primera meitat del segle XX. Una època que m’encanta, tant per l’estètica com pels aspectes bèl•lics i transformadors que la caracteritzen. Un contemporani d’en Kaspar Schwarz, el filòsof Antonio Gramsci va dir: “El vell món mor. El nou món no acaba de néixer. És en aquest clarobscur on sorgeixen els monstres”. I en Kaspar és precisament això: un monstre, producte del seu temps. Un temps convuls, de grans canvis i trasbalsos, en certa manera semblant a l’època actual. Per això m’interessa la seva figura.

Amb quines facilitats i dificultats et vas trobar?

Les dificultats en les investigacions les va establir simplement la limitació de la meva capacitat imaginativa. Una vegada creuats aquests límits, en Kaspar es va generar a ell mateix i les seves biografies poden fer niu en la ment de qualsevol lector que es deixi posseir.

Quina de les seves 7 vides és la teva preferida?

Es difícil escollir una sola vida. Durant el procés vaig passar per obsessionar-me amb l’Hugo Von Hauser, deixar-me fascinar per l’Alexander Kosinki o compartir l’espiral destructiu d’en Gerald S. Miller, però mai vaig acabar de trobar el meu personatge preferit. És complicat decidir-te per una sola vida quan et trobes davant d’una personalitat tan mutant com aquesta. És com quan escoltes un disc moltes vegades i vas canviant de cançó preferida a cada nova audició (suposo que en funció també del teu estat d’ànim o de la teva pressió cerebral d’aquell dia). De totes maneres, m’agrada pensar que la meva vida preferida d’en Kaspar és aquella que encara desconeixem.



Investigant la seva historia, has trobat que tingueu algun tret en comú?

Sí. Pocs, però algun hi ha. La seva inquietud en seria un, que potser és el més important. La dificultat d’encasellar-se a algun lloc, en seria un altre. Jo mateix no m’acabo d’especialitzar mai en res i m’aterreix consagrar-me a una sola activitat. Digues-li també inconstància... La mentida també; com a narrador sempre t’has de definir com una mica mentider. I per últim, la curiositat. Diuen que la curiositat va matar al gat, no?

Algunes de les seves personalitats està inspirada en un altre personatge real, literari o cinematogràfic? Veiem per exemple, que en Kaspar té una intuïda amistat amb l’Aleister Crowley.

La inspiració en altres personatges és sempre inevitable. Ja sigui per les teves lectures, els teus mites, coses que veus o escoltes i sense tu saber-ho s’emmagatzemen en el teu inconscient. Te’n podria citar alguns, així ràpid, com qui buida el tambor d’un revòlver: David Bowie, Fernando Pessoa, Alonso Quijano (aka Don Quijote), Leonard Zelig, Bobby Fisher, Jay Gatsby, William S. Burroughs, Vittorio Andolini de Corleone, Hans Bender, Kaspar Hauser (no el nen perdut alemany sinó el meu gat negre),...

Pel que fa l’ Aleister Crowley, en Kaspar el va conèixer, en efecte. Al menys això creiem.

Però al final, les diverses personalitats acaben mesclant-se i els diferents personatges acaben confonent les inspiracions. Tot ens afecta i ens contamina sense que ens adonem i sempre et vindrà algú que et dirà: “aquest personatge és clavat a...” i, probablement, tindrà raó.

I parlant de personatges! Quin simbolisme amaga l’Egon, el rellotger de París amb vocació d’escriptor?


L’Egon és segurament el personatge que més em representa, ja que d’alguna manera és aquell que intenta controlar el temps a través dels seus engranatges, una mica com quan l’escriptor intenta dominar el text amb les seves estructures. L’Egon calibra el temps però no necessàriament el doma. Aquí hi té molt a veure la pròpia linealitat temporal i l’articulació de la biografia d’en Kaspar Schwarz. El temps –i la seva concepció– és molt important en aquest llibre i aquest personatge ens resumeix la paradoxa que suposa com un creador del pas del temps no pot arribar mai a dur les rendes d’un relat que, d’altra banda, no deixa de ser fonamentalment una successió cronològica d’esdeveniments. Però aquest llibre té molt de mecanisme que es permuta a cada lectura i un personatge com l’Egon, entre la precisió i el descontrol, em servia per explicar el que jo sentia i experimentava mentre estava escrivint la novel•la. El pobre Egon intenta obstinadament escriure el seu llibre sense gaire èxit, però jo finalment ho he aconseguit. Tot i així, ara li tocarà al lector opinar si ho he fet amb èxit, o no.

Per què l’Alexander Kosinski (un dels alter-egos d’en Kaspar) va decidir al 1931 instal•lar-se al Chelsea Hotel de NY? Ell és un home milionari, educat i diplomàtic, mentre que en aquell període l’hotel anava de baixa, fou just abans que l’adquirís la família Bard i es convertís en l’alberg d’artistes com la Patti Smith i en Dylan Thomas. Pot ser que en Kaspar sapigués que això havia de passar?


És cert! Veig que t’has preparat l’entrevista a consciència... ;-) L’Alexander va fer molts diners però també se’ls gastava ràpidament; era més un catalitzador de riquesa que no pas un posseïdor de la mateixa. El seu poder adquisitiu era alt però la seva liquiditat tampoc era il•limitada i el Chelsea li permetia suportar aquell nivell de vida accelerat i de dispendi desorbitat. D’altra banda, el seu esperit era decadent i el Chelsea atresorava aquell caràcter melangiós que acompanya el nostre protagonista durant les seves vides. L’hem de considerar, doncs, un dels primers personatges il•lustres que va viure allà, abans inclús que fos un indret de referència. No podem oblidar que en Kaspar o l’Alexander –com el vulguis anomenar– va ser un precursor profètic de moltes coses. Sabies que el Chelsea havia arribat a ser l’edifici més alt de Manhattan en un cert moment de la història novaiorquesa? Aquests detalls fascinaven a l’Alexander Kosinski: l’alè mític de la decadència. D’allò que havia estat i ja no era i que possiblement ja mai més seria. Si et fixes, el cotxe que condueix tampoc és luxós i resulta anacrònic per la seva època. Tot i així, en Kosinski té aquest aire de “crooner” que el fa un ésser carismàtic i especial. Fixa’t avui: tots els “mudernus” volen “gadgets” i complements antics, “vintage” –que en diuen ara– i fora del temps. En Kosinski va ser, en certa manera, un visionari estètic, un creador de tendència.

Però el principal motiu era perquè el Chelsea era dels pocs hotels cèntrics de Nova York que et permetia viure amb un gos a l’habitació i si a una cosa no renunciaria l’Alexander, era a l’Arthur.

Pel que fa a la pregunta de si en Kaspar Schwarz ja ho sabia, et diré que és possible. Ara que coneixem el do de la ubiqüitat temporal del protagonista de l’obra puc avançar el següent en exclusiva... Ara no entraré en detalls i de moment no ho publicarem per falta de garanties en la informació, però disposo d’una font –poc fiable això sí– que parla d’una presumpta fulla de contactes en què es veu en Kaspar al Chelsea, amb Leonard Cohen i Janis Joplin en situacions compromeses. “Ménage à trois”? Seguirem investigant... Qui ho sap?

Que totes les seves vides adoptives siguin personatges enriquits, té a veure amb algun trauma per la seva infància com a immigrant a ‘les amèriques’?

Tens tota la raó. Això és una mica com allò de la Scarlett O’Hara:“A Dios pongo por testigo que jamás volveré pasar hambre” chachaaan, chaaann,... i pla que s’allunya i vesprada rogenca a Tara. En fi, que sí, que el pobre i petit Kaspar les va pasar “canutíssimes” i des que va acabar la Gran Guerra va decidir que no tornaria a passar penúries. Però no sempre li van sortir bé les coses i algunes de les seves vides no van ser tan senzilles com semblen, econòmicament parlant. En moltes ocasions va subsistir enganyant, mentint o fins i tot robant. De totes maneres, no crec que els diners li interessessin mai gaire.



En els seus papers, sempre que pot s’infiltra i s’aprofita de la noblesa. Era un percussor del ‘Pequeño Nicolás'? I no precisament el personatge de René Goscinny...

La figura de l’impostor sempre m’ha semblat un pou infinit de contradiccions i trastorns. És un tema interessantíssim... Te’n recordes del paio que s’infiltra al funeral del Mandela com a intèrpret de sordmuts i s’acaba desvelant que ningú no l’ha contractat i que, a més a més, és absolutament boig (clínicament)? Buah! Això és material de primera per a fer una ficció. Està a mig camí entre la comèdia més tronada, el patetisme i la perillositat. Tots els casos d’infiltrats, suplantadors d’identitat o mentiders tenen un calat dramàtic (en el sentit narratiu) brutal. O, com a mínim, a mi m’ho sembla.

Aquests dies que tenim aquest ‘ésser’ “plasticós” amb aspecte de dibuix animat eixelebrat que han batejat com a “Petit Nicolas” per arreu, les connexions amb en Kaspar es fan evidents. I alerta perquè aquest “niñato” pot arribar a desestabilitzar un país sencer fent un cop d’estat a base d’entreteniment i espectacle. És increïble! No sé què em fa més por: que estigui mentint o que tot sigui veritat.

En la vida d’en Kaspar Schwarz hi ha un forat de cuc (Pont d’Einstein-Rosen), això em porta a pensar en “Interstellar”. Com a investigador detectivesc i escriptor de ciència ficció, estàs entre els defensors o detractors de la pel•lícula?

Jeje, vaja, vaja... El tema estrella del mes! La d’enemics que em buscaré amb aquesta resposta... No et mentiré: ja he tingut aquesta discussió alguna altra vegada (i una altra i una altra...) però com deia aquell... “m’encanta que em facis aquesta pregunta”.

En primer lloc, el sol fet de generar debat ja em sembla un punt molt positiu per aquesta pel•lícula. Només pel fet que algun penjat que no en tenia ni punyetera idea de què era la teoria de la relativitat, ni que Einstein era alguna cosa més que aquell paio amb cara d’espantat de l’e=mc2, vagi i busqui informació sobre el tema, ja em sembla un petit triomf de la pel•lícula.

Ara bé, si volem comparar la pel•li del Nolan amb “2001”, “Solaris” o, fins i tot, “Moon”, això ja no! Interstellar és un producte comercial, molt ben fet, amb un pressupost que acollona i amb uns actors solvents però no és una obra de la transcendència filosòfica com les que t’he citat anteriorment. A part, continuo pensant que té alguns errors de guió que no colen i que els germans Nolan ens endollen amb males i tramposes arts. Si voleu entendre la física quàntica, la teoria de cordes i aquestes coses tan complicades reviseu “Futurama”: ho entendreu millor i a sobre riureu!

En definitiva, però, és un blockbuster ben facturat que no tracta a l’espectador com un retardat mental –cosa que sempre s’agraeix– i que et té molt entretingut durant gairebé tres hores –tasca gens fàcil, per cert–. No ho definiria com un clàssic de culte, però es podria dir que, finalment, en sóc un defensor d’allò que veritablement és: That’s entertaiment!

Fotografia de portada: Aïda Camprubí 
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Raquel Molina