4 de jul. 2014

EL CANET ROCK I LA TRAÏCIÓ A TOT ALLÒ MERAVELLÓS


No vaig anar a cap edició del Canet Rock original. Sóc de l’any 81, quan ja feia un parell d’anys que no se celebrava el festival. Tampoc me n’han parlat els meus pares, ni tan sols sé si van assistir-hi. Quan pugui els ho preguntaré. Tot el que conec sobre el Canet Rock em ve d’oïda, d’algun reportatge a la televisió o d’haver-ne llegit per Internet. No sóc d’aquella generació i això segurament deforma la realitat. Sí que en sabia algunes coses, com que un any hi va tocar Blondie, en parlava la Sílvia Resorte a una entrevista que li van fer al fanzine La Escuela Moderna. També conec alguns artistes que van passar-hi, m’agrada molt el Pau Riba, i he escoltat força el Sisa o la Maria del Mar Bonet, tots ells artistes reivindicables. O el Toti Soler, a qui tantes vegades he escoltat com a guitarrista de l’Ovidi, del gran Ovidi. Més enllà del meu limitadíssim coneixement sobre Rock Laietà i l’escena musical catalana de finals dels setanta, el que sempre vaig tenir clar és que Canet Rock era transgressió, llibertat, risc i follia. O com a mínim aquesta és la imatge mental que en tinc.

Canet Rock va ser un acte prohibit, perseguit per l’autoritat, contracultural, reivindicatiu. Això era el que el feia realment interessant, ja que al cap i a la fi, el gruix del cartell del certamen el formaven bandes locals, que ja podies veure altres vegades. Suposo que a Canet, com succeeix ara en la majoria de festivals, la música passava a un segon pla. El que el feia, i el fa, diferent de molts dels quals anem en l’actualitat era l’esperit amb què s’organitzava. Això era el que era realment inspirador de tot plegat.

Quan va sortir la notícia que es muntava una nova edició de Canet Rock, el 2014, va aparèixer al televisor de casa un dels components de La Trinca, organitzador del Canet Rock llavors i ara. Explicava –més o menys– que xerrant en un sopar entre amics havia sortit la idea de fer-ne una de grossa, quelcom semblant a aquell festival que muntaven a Canet a finals del setanta. Assegurava que era un bon moment, ja que cal fer bullir l’olla de cara al referèndum d’autodeterminació del pròxim 9 de novembre. Després de parlar-ho entre ells, van creure que el millor que podien fer era tornar a fer el Canet Rock, o com a mínim, posar-hi el mateix nom.



Com que a mi no m’interessen la majoria dels grups que toquen al Canet Rock, suposo que si en comptes de dir-se així, s’hagués dit La Trinca Fest, per dir-ne un a l’atzar, el que hauria fet és riure una mica amb els amics, segurament amb cert aire paternalista (i insuportable). I poca cosa més. Pensar que no m’agraden els grups, que no m’agrada la filosofia i que no m’agrada que ho muntin gent totalment aliena a l’escena musical d’aquest país. Però tot s’hauria quedat aquí i jo no estaria fent aquest escrit i sí que estaria enviant brometes als meus amics pel telèfon mòbil. El problema ve quan un s’adona que al legítim interès econòmic per fer un certamen musical te’l presenten com l’hereu d’un festival amb tot de motius meravellosos per celebrar-se com van ser aquelles edicions de Canet Rock.

No fa falta anar gaire lluny per viure esdeveniments que segueixen paràmetres no comercials i que són interessantíssims. El Lemon Day de Capellades, per exemple, no reivindica res més que l’amor per la música i al seu poble, però ho fa tot gratuïtament i sense grans noms anunciats a tots els diaris. O els concerts que mensualment organitzen el col·lectiu 4 Cocos al Rocksound, on els grups es reparteixen els beneficis al 50% sense que els organitzadors vegin un duro. Són molts i molts i molts, que no poso per no deixar-me’n. Exemples de maneres de fer molt més properes al DIY de Washington que al Canet Rock original. Però estem a Catalunya, i l’esperit de festivals com el de Canet ha estat una influència importantíssima per moltes de les persones que ara estan organitzant esdeveniments amb els quals em sento plenament identificat.



Sinceritat, o la falta d’aquesta, és el que trobem a faltar en tot el que ens arriba relacionat amb el festival. Tinc la sensació que m’estan intentant vendre una moto que està gripada. Canet Rock 2014 està dirigit per la mateixa persona que el dirigia l’any 1975 però entenc que amb 40 anys de diferència les mentalitats canvien. Algunes com a mínim. Canvia la gent i canvien els festivals i les maneres de fer. I tot el que llavors era transgressió, llibertat, risc i follia ara és conservadorisme, lobby musical i la innegociable cerca de benefici econòmic.

Ja no és que tot estigui envoltat d’una marca de cervesa, perquè al cap i a la fi, moltes de les coses que m’agraden la porten (el Festigàbal, el Poparb, el Faraday). Em molesta però no m’indigna, malgrat que és inimaginable pensar en el Canet Rock dels setanta amb una marca comercial al darrere, entenc que ara han canviat moltes coses, entre elles l’IVA cultural o els milions de demandes de serveis i permisos que et demanen per fer un esdeveniment d'aquestes característiques. A més de caixets. El fet és que ara una marca de cervesa vendrà el seu producte i imatge a un festival que fa anys intentava ser un reflex de l’anticomercialitat, de propaganda pel fet i d’agitació política. I no ho celebrem, gens, però és el que hi ha.

També puc tragar amb un cartell que no inspira res, que segueix els cànons musicals i estètics de la música de masses d’aquest país. No els escolto, no m’agraden, no m’hi identifico, però entenc que són seguits massivament i que qualsevol festival comercial els voldria a les seves files. He vist moltes vegades un vídeo d’en Pau Riba que corre pel Youtube tocant al Canet Rock. Surt vestit amb unes calces gegants, una samarreta de tirants i símptomes d’estar absolutament ebri. A l'escenari no para de desvariejar, demanar cervesa, cridar, saltar i fer el penjat en general. Això sí, canta cançons psicodèliques de 7 minuts meravelloses. Veig aquest vídeo, repasso el cartell de Canet Rock 2014 i penso en qui s’atrevirà a fer quelcom així de transgressor aquest estiu a la vila del Maresme. Ningú, perquè el que hi tenim representat és la Catalunya correcta, la que no arrisca, la conservadora. I no serà que al nostre país no existeixin propostes realment arriscades artísticament: Za!, Esperit, Desert, Betunizer, Furguson, Tiger Menja Zebra, busquin pels Països Catalans i en trobaran a grapats. Apostes lliures de lligams, infinitament més contraculturals que les escollides en aquesta edició i que no tinc cap dubte que haurien de tenir lloc a un festival foll, foll com va ser el Canet Rock del 74.



Finalment, també puc empassar-me que tota aquesta traïció sigui silenciada sistemàticament pels mitjans de comunicació del país, que no han dubtat d'aplaudir acríticament aquesta iniciativa. De nou amiguismes, de nou conservadorisme i un sorprenent nul respecte pel que va passar fa 40 anys. Només una veu pública s'ha alçat en contra d’un festival on els selfies estaran a l’ordre del dia als twitters de l’starsistem del país. Però n'és una d'autoritzada, la d'en Pau Riba, que es va desmarcar de tot això poques hores després de donar-se a conèixer.

Publicitat, cartell fet a masses, correcció política, beneplàcit dels mitjans. On queda tot allò que era el festival original?

Al nom.
Sé el que és un festival comercial i els paràmetres amb els quals es mou, i els puc acceptar o no. El que em repugna és que s’apropiïn d’un nom que transmet valors tan meravellosos com el Canet Rock dels setanta. Ara tacat, segurament per sempre. Tot pels diners i la correcció política. Una vegada més, el seny i la Catalunya de la botigueta ha vençut, ha tardat quaranta anys, però ho ha tornat a fer. El record que tindran les noves generacions del Canet Rock serà un conglomerat de bandes del moment que no aporten res més que algunes bones cançons (això amb sort). Els que ens queda als que no ens agrada tot això és reivindicar i recordar per sempre aquells hippies dels 70 que pujaven a l’escenari passats de tripi a cantar cançons collonudes i a reivindicar que la llibertat real de l’art i la persona està, pràcticament sempre, renyida amb la cerca indiscriminada d’acumulació de benefici.

Acabo, com va dir en Pau Riba a l’escenari del poble maresmenc fa quatre dècades: “Algú té una llauna de cervesa o algo, tinc la boca seca”. Salut.




Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Montse V.

14 comentaris:

Curletto ha dit...

Les accions tenen el seu moment històric. Canet Rock era del seu moment, avui és una peça de museu que es pot consultar, per a veure d'on venim. Tot l'altre és negoci. Però atenció que també ens estan enviant un missatge, aquest és el futur que ens proposen els que estan en el poder cultural del país que beneixen l'acte actual.

Txatxi ha dit...

Òstia, Curletto, no hi puc estar més d'acord amb tu. Bon article.

lluis ferrer ha dit...

n'estic fins els collons: Jo vaig anar als canets rocs dels 70. Els grups que tocaven eren els que triunfaven aleshores, roc laieta, progresiu, canço, etc, i era per aixo que el pla de'n sala de canet es fotia a vessar. D'alguna manera es va crear un star system que els meus pares ja es van encarregar de criticar aleshores i amb els qui em vaig enfrontar. Amb el temps veig que l'historia es repeteix, amb la diferencia que ara qui critica son els qui van tocar o representar els grups que tocaven els anys 70.
Dissabte vaig anar al concert de 7 a 9 de la tarda, m'en vaig anar al morell a fer un bolo, i al tornar encara vaig disfrutar de dues horetes mes de canet roc. Vaig alucinar amb la gent sana que hi havia, el bon rollo que es respirava i la emocio de sentir coses que em tranportaven 40 anys enrere. No era nostalgia, era orgull de que al meu poble es pogues tornar a celebrar un esdeveniment com aquest. Feia 40 anys que a Canet no es feia un esdeveniment aixi. Emocio, orgull i ganes que es repeteixi. La nostalgia la deixo pels qui no saben acceptar que "els temps estan canviant" i que tots ens fem grans.
Jo estimo la musica catalana, desde ia i batiste fins a oriol tranvia, passant per llach, serrat, musica urbana...era la que m'emocionava a la meva adolescencia i joventut. Ara la musica de casa nostra gairebe no em diu res pel fet que no forma part de la "meva epoca", pero aixo no em dona dret a carregarme tot el que es va fer a partir dels 80, 90,.... i menys carregar-me qui s'ha arriscat a repetir el canet roc i que ha funcionat de puta mare a tots nivells, artistic, so, promocio del poble, bon rollo.... Visca la musica!!

Anònim ha dit...

Lluís... que va funcionar de puta mare a tots els nivells?

O tu t'has equivocat de festival o realment jo no entenc res de res.

Mala organització, horaris destrossats, barres i lavabos insuficients, caiguda de la xarxa mòbil, cues exhasperants a tot arreu.

I pel que fa a l'article, no hi puc estar més d'acord!

Jordi

lluis ferrer ha dit...

hola Jordi:estic d'acord en que va haverhi deficiencies amb el que tu dius, cues, lavabos etc., pero l'atmosfera popular que es ve crear va ser magnifica. A canet volem que es repeteixi millorant tots aquests entrabancs. Respecte a l'article, et recordo que canet roc dels 70 l'organitzaba pebrots, la productora de la trinca, amb els mateixos interesos que el canet roc 14 pero actualitzat. gracies per donarme la possibilitat de contestarte. salut i musica!!

Anònim ha dit...

M´ha agradat l´article, i deixo una pregunta sobre la taula per si algú vol dir la seva: no és el mateix que va passar amb els Woodstocks del 1969-1994? Tot canvía...

Montserrat Pujol ha dit...

Crec que confons el Canet Rock amb les 6 hores; les 6 hores era musica protesta, i al Canet Rock hi actuaven els grups del moment. A l ultim Canet Rock i van tocar fins i tot uns que tocaven " flamenco" del pur i dur.
Tinc 36 anys, i no vaig asistir a cap Canet R de l epoca, pero n he llegit molt, he vist els videos durant anys....
Estic MOLT orgullosa d aquest Canet Rock. M encanta que despres de 36 anys, en Sisa hagi pogut fer els set cels amunt l escenari....
Orgullosa del bon ambient , de poder sortir del concert a les 7 del matí amb la meva filla preadolescent i trobar una riera de gent baixant en silenci , caminant i amb un bon fer....
Admiro i escolto a Pau Riba; pero agraeixo a aquest Canet Rock el fet de no gaudir de cap cantant damunt l escenari carregat d acid ,o coses pitjors....
Aquest Canet Rock ha estat per a totes les edats, i no ens equivoquem; es molt diferent a aquella epoca, ( i gracies a deu), perque el Canet Rock dels 70, te el seu costat " fosc", i gracies a Deu, jo en aquest no l he vist.....
Valoro el teu comentari, i el respecto absolutament; pero crec que en coses et confons.
Orgullosa d aquest concert; de la gent, de com han tractat al meu poble. Nomes hi vaig aguantar 15 hores ( va durar mes), i jo no en tinc cap queixa....

Montserrat P.

Montserrat Pujol ha dit...

...i en part el van deixar de fer per la ruina economica...tothom s hi colava, i van pagar una multa molt elevada per el cartell d en Pau Riba que " atemptava" a la verge.....
Tambe era un negoci als 70. ( per pebrots feia les 6 hores...el Canet Rock parteix d un altre pero no recordo el nom......aixo si; els " Trincus" sempre han estat d alguna manera involucrats)

JG ha dit...

Hola Montse, gràcies pel teu comentari.

Està molt bé que parlis de que hi van portar flamenc, de fet era un cartell molt eclèctic i ric en matisos. Un risc que en aquesta edició era del tot inexistent.

Entenc el que dius que és un bé pel poble, evidentment que ho és. No parlo d’estar en contra de festivals comercials, cada empresa és lliure de fer el que vulgui i si en aquest cas reporta benefici per la vila encara millor. El que no crec és que l’edició d’enguany fos reflex del de l’any 75, és el que intento explicar a l’article. És “una altra cosa”, respectable i amb la que jo no hi combrego, però mai faria un escrit queixant-me d’un esdeveniment així.

En l’imaginari col•lectiu ha quedat que Canet Roc era un festival més o menys foll i que reivindicava la llibertat col•lectiva i personal després d’uns anys molts durs. Res a veure amb el que en quedarà d’aquest, un simple festival de música de masses. Respectable? Oi tant! Però per mi podien haver evitat el record al dels 70, que, estaràs d’acord amb mi, s’ha utilitzat com un comerç de records amb una finalitat comercial.

Salutacions

Jordi

Montserrat Pujol ha dit...

Si del teu punt de vista ho entenc, i tens la teva part de raó.... Pero jo que he somiat tota la vida en el Canet Rock.... Per a mi han complert totes les expectatives i mes.
Van ser les meves millors 15 hores des fa temps, i les de molta gent.
Al proper Canet Rock et convido a que hi vinguis amb mi i la meva filla, i ho vegis i visquis amb nosaltres.... Passejar, observar, escoltar, cridar, cantar, parlar amb els desconeguts....¿ fer una mica de cua a la barra?... I la de gent i anecdotes que en surten d aquestes cues......
Al Canet Rock s hi ha d anar amb un pel d esperit jippie, i veure les coses amb color de rosa. ¿ Que no hi havia internet????... Mes temps que vam xerrar entre nosaltres..... ;)

Anònim ha dit...

Crònica canet rock 2015 a 6 mans: gentnormal + Montes i filla si us plau, si us plau!

Gerard

Anònim ha dit...

Montse....perdoneu l'error

Gerard

Anònim ha dit...

Escrita per Valero Santmartí, amb Montse i filla fent el paper de Jordi Garrigós

Montserrat Pujol ha dit...

M hi apunto!!!: pero ha de venir en Jordi !!!!.....