14 de febr. 2014

LA DICTADURA DE LA SIMPATIA (per RAMON MAS)


“Això és una puta merda” dic convençut, i tot seguit em sento com un rondinaire crònic, el típic intolerant que a cada trobada d’amics n’ofèn dos o tres.
Sí, aquest sóc jo: un faltón innat per alguns, un apassionat bocamoll per uns altres. Però el problema d’aquestes situacions no rau només en mi. També hi té alguna cosa a veure la naturalesa d’aquestes trobades i, en última instància, el que avui en dia s’entén per amistat. En aquest article intentaré reflexionar sobre això darrer, però estigueu tranquils, que m’estalviaré d’articular l’habitual crítica a les xarxes socials. Al cap i a la fi, Facebook i Twitter funcionen com un mirall abonyegat, i els comportaments que hi observem a diari són reflexes deformats del que passa al carrer.

És sabut que en el món dels músics l’amistat es converteix sovint en una qüestió d’interessos. Els que participen d’aquest joc (no són tots, que quedi clar) queden afònics de tant repartir elogis i convidar a ratlles, i entren en una dinàmica de tu me la xupes i jo te la xupo que, com a molt, els permetrà satisfer el seu ego amb una bona crítica o un concert al festival de torn.
Recentment he descobert una dinàmica semblant entre els escriptors que aspiren a publicar, i l’angúnia que em desperta és més o menys la mateixa. Pel que fa al procedir dels joves literats (categoria que s’allarga fins als 45 anys), el llepaculisme es dissimula a través d’una mena de sistema de castes (ells en diuen padrinatge) i a qui s’adula és, bàsicament, a autors consagrats.
Tanmateix és sabut per tothom que les arts i els artistes són els campions de la hipocresia, i que ha estat així des dels temps antics, de manera que no em serveixen d’exemple per parlar del que avui en dia s’entén per amistat.

Anem al gra: per la majoria de gent de la nostra edat l’amistat s’ha convertit en un passatemps, una manera d’entretenir-se. Fer amics resulta molt fàcil, massa. Només cal saber parlar per parlar: conversar sobre coses i fets sense caure en estridències ni opinions excessivament controvertides, i procurant no dur-ho, sota cap circumstància, al terreny personal. Alguns dels temes més recurrents són la música, el cinema o el futbol, i la millor manera d’endinsar-s’hi és a base de dades i curiositats llegides a algun lloc.
Amb aquest tipus d’amistat (que anomenarem “amistat moderna”) passa com amb qualsevol altre producte consumible: més és millor. Per això les reunions d’amics solen aglutinar grans quantitats d’individus. És molt probable que en aquestes ocasions alguns dels presents ni tan sols es coneguin entre ells, però el to superflu predominant els permetrà tractar-se amb la mateixa confiança que mantenen amb els de tota la vida.
Les relacions que acabo de descriure, en relació amb el que els romàntics consideraven amistat, són una autèntica frivolitat. Però el cent per cent de les nostres vides, observades a través d’un poeta romàntic, deuen ser d’una superficialitat insuportable. Aquest és el present que ens ha tocat: un lloc alegre i despreocupat on les coses complicades, com ara les relacions humanes, són considerades avorrides.
Hi ha una mandra generalitzada cap a tot allò que soni seriós, i l’amistat, com jo l’entenc, sens dubte ho és. L’amistat és una implicació en l’altre que no sempre resulta agradable ni divertida (cal mantenir el rumb quan la merda t’esquitxa), tanmateix, és en els moments de connexió, d’autèntica compenetració emocional o intel•lectual amb l’amic, quan l’univers s’omple de sentit. Tal com parlo us pensareu que m’he confós, que em refereixo a l’amor i no a l’amistat, però és que al meu entendre, quan l’amor assoleix la plenitud, esdevé amistat.

Sóc fill d’una generació hedonista de pa sucat amb oli: plaers ràpids, mals de cap lluny. Tothom vol quedar bé amb tothom, i a l’hora de xerrar ningú s’atreveix a fer un pas cap a la reflexió íntima per por de sortir-ne escaldat. És la dictadura de la simpatia, l’imperi d’allò trivial.
L’amistat de veritat requereix anar a cor obert. L’inconvenient és que si intentes posar-ho en pràctica en el clima de cortesia indiscriminada que domina la nostra vida social, el més probable és que acabis la nit sol, assegut a la barra d’un bar, sense saber on ha anat tothom.

Ramon Mas
(Autor de "Crònica d'un delicte menor" -l'Albi, 12-, editor de Les Males Herbes i membre d'FP)

Fotografia de portada: Edu J Montoya
Text: Ramon Mas
Correcció: Joanaina Font

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Els poetes romàntics també eren penya profundament superficial. Que consti.

Males Herbes ha dit...

Lo dels poetes romàntics era un exemple tonto, però jo no consideraria els textos de Blake, Wordsworth, Novalis o Whitman precisament superficials. Com a persones? No ho sé, no els he conegut.

Ramon

Adrià Pujol Cruells ha dit...

http://lamaquinadeferllibres.wordpress.com/2014/02/14/critica-i-amiguets-segons-ferrate/

Anònim ha dit...

Jo trobo a faltar més empàtia, l’amistat és empatia per definició. Un còm estàs et veig apagat, no et ratllis per aquesta tia, un no pateixis et truco més tard , un anem a fer unes birres i després ens fotem un kebab. La catarsi de l'amistat és la trobada, la omertà de la confidencia entre amics de debó.
Sembla com si tots estiguessim de volta de tot, com una mena de savis/es que sabem que això passa, que sí, que l’amistat és cada vegada més superficial, pero que és cosa dels altres, el problema és del veí, d’aquell calaix de sastre que anomenem “la gent”. “La gent fa això”, “la gent fa allò”.
“La gent”, “la gent”, “la gent”.
No sé que ens ha passat, perquè les persones avui dia tenen tanta por i són tan putament reservades cara a cara, mentres que a les xarxes socials despiloten la seva intimitat sense cap mena de complexos, dia rere dia, de la manera més onanista que et pots tirar a la cara.
Fot molt quan quedes amb un Fulanito Detal i saps que només parlarà de coses insubstancials, i que per alguna raó que desconeixes, la conversa será un cùmul de llocs comuns i noticies trillades, que per alguna raó no serà capaç d’articular quatre frases seguides que paguin la pena d'escoltar. Fot que davant d’un teclat sigui la verborrea personificada i amb tu no.
Serà que cada cop sóm més individualistes, i per tant, menys solidaris, que hem arribat a la conclusió que perque fiquem un “M’agrada” a la publicació pusilànime d’aquell conegut que fa mesos que vam dir de veurens, o a la cançó d’aquella noia que em queia tant bé i no sé on para ara, ja està tot fet, ja em renovat el carnet d’amic d’algú. Tot solucionat: sense trucades, quedades pel mig, res. Un sol click i llestos, ja hem complert, no cal ni que ens molestem en moure el cul.
És com si tothom vulgués que li fessin cas tenir a algú que vulgués escoltar els seus problemas i els pugés aconsellar, que li mostrés suport a les hores baixes, pero que fos incapaç de fer-ho quan algú altre està en una situación semblant. Vivim tancats a la nostra bombolla i no entenem perque no ens fan cas, perquè “la gent” ens ignora i no se n’adona del nostre patiment. “La gent”, “la gent”, “la (puta) gent (de merda)”.
L’amistat és una feina que quan la persona s’ho val és grata, com currar de probador de sabors a una fàbrica de xocolata. Que de vegades et taca, pero que sempre et compensa amb escreix la dedicació. Si només fos més senzill, si la interacció amb els altres no estigues tant sovint farcida d'almidó, d'estar tan preocupada per aparentar, per fer veure que no pateix, que l’unic que li importa és saber qui tocarà al Primavera.
Puc fer el diagnòstic pero no tinc la solución, només ser actuar des de la meva parcela del problema, tot sabent que a mi, aquesta “amistat de postal” no m’interessa ni m’interessarà. No em busqueu a les vostres reunions de muermos.

I pel que fa a l’amistat i la feina és diferent. Ja se sap allò que deia aquell refrany català, “l’amistat per interés no dura perque no ho és”. A la primera de canvi, quan arribin els moments de vaques magres, aquests actorassos de primera giraràn l’esquena, faràn oides sordes i marxaràn per on van arribar. Dosis homeopàtiques de Napalm per a tots aquests llepaculs interessats i sense orgull.
I pels amics/amigues: conga, copes de cava i cridòria extasiada.

AU!