22 d’oct. 2013

"WATUSI 65"



"Watusi65" (Romaní, Semen i Sang, 2011)
per Miqui Otero i Alexis Nolla

El Watusirles sempre serà un ball.

"El Watusi es un baile. Una manera de bailar, digo. Un baile de América que si lo bailas mal pareces un pringado. Y el Watusi de pringado no tiene nada".

Si ara mateix a Colón li cau el dit, em destrossa el crani.

Francament, no em preocupa. L'impacte m'agafaria refugiat a l’ombra d’un lleó d’acer, com en un documental de National Geographic on l’explorador sap quin és el millor moment del dia: amb els Surfing Sirles als cascos, amb una llauna a la mà, mirant guiris fracassant en l’intent de pujar a les golondrines del port i rient. Acabo de caure que si continua movent el braç, l’estàtua acabarà assenyalant una W gegant. Van obrir l'Hotel Vela mesos després que el Francisco Casavella morís i estic convençut que ell hi va tenir alguna cosa a veure:

- Ricardito, dile a tu padre que le plante una W al hotel ese horroroso, chato.
- Por supuesto, don Francisco.

I va ser llavors quan el Señor Bofill, arquitecte d'aquest edifici il·legal, indecent i, pitjor encara, horrible va col.locar l'escut de l'altra Barcelona, la nostra, en un dels punts elevats de la nostra ciutat.
La Watsenyal. O la Watusinyal, com volgueu.

Perquè sempre sàpiguen que som allí, cucs al mig de la ciutat podrida (rapte solemne, moment de la pastilla): sembla que ens arrosseguem, però en realitat estem ballant. Pèssim, sí, però ballant.

Se suposa que l'estàtua de Colón ha d'apuntar a Amèrica amb el dit. Però en realitat Amèrica queda pujant les Rambles a la dreta, com els lavabos. Així que el van col·locar mirant al mar i ara a l'hotel, com enfontent-se'n.

Ells sempre han estat equivocats i nosaltres, entre la realitat i la llegenda, sempre triarem la llegenda.

*

“Y allí abajo, como un animal marino, la cadencia de un cuerpo. Le han rapado, le han sacado los zapatos y los pantalones, han dejado la cazadora con el lema Watusi 65 y una W cosidos a la espalda”.

Jo: Que cabron, Martí. Quin tema us heu cascat. És un homenatge a...

Martí: Clar tio!

Jo: Joder, és cançó-llamp: Fleshtones-Fuzztones-Fuah. No sé si dóna més ganes de trencar coses o de fer coses.

Martí: Merci! (está escrivint... està esborrant) I un parell de coses: a banda del que ja saps, és a dir, que és un homenatge al Francis i que el primer vers és d'en Verdaguer ("Senyor dona'm unes ales, o treu-me les ganes de volar!"), un tros de la lletra que es repeteix ("quan no hi ha por ni esperança...") és una traducció literal del lema llatí Nec metu nec spe, que sortia d'un discurs de Ciceró i que havien utilitzat Pound o Whitman. I evidentment la descripció del cos inflat al port amb la jaqueta de cuir és de Los Juegos Feroces...

Jo: Senyor, dona'm una birra... Quintos?

Martí: Sempre.

*

“Pero si se sabe la canción... Eso es otra cosa. Esa canción es como un secreto. Sólo la pueden saber los que alguna vez han conocido al Watusi. Eso, fijo”.


A l'Aerobús que connecta el Prat amb Barcelona, jo punxaria a volum 11 tots els discos dels Surfing Sirles, especialment la cançó-llamp: "Watusi 65", i l'única guia que repartiria (o amb la qual repartiria, un meco amb una novel·la de 1.200 pàgines sempre és molt persuassiu) als punts d'informació turística seria El día del Watusi. Resultat: turisme de qualitat (la majoria de guiris broncejats i vigorèxics trencarien el vidre amb un piolet i es tirarien en marxa abans de passar per les cisternes gegants d’Estrella Damm).

Llegir Casavella és escoltar els Sirles: cabreig monumental, erudició lliure de pressumpció, ritme, elasticitat, risa tràgica i explosió; reflexió i carrer.

Els Sirles citen Ciceró i el Casavella començava el seu llibre amb Eurípides. Res no sona pedant perquè, com amb la W que profana l'hotel de merda, giren el significat: fan que ens l'apropiem. Uns parlen d'un paio punk rumbero i l'altre, del triomf de la rumba. Coneixen el secret de les festes, saben que l'home pot ballar fins i tot quan li estan fotent trets als turmells (o quan s'està pixant) i reivindiquen l'accident en una ciutat llepada i amant de les coreografies més avorrides (follow the leader).

Miro la portada de l'últim disc dels Sirles, l'enterrament del Durruti. És en blanc i negre, però en aquella escena hi havia colors. Sé que els Sirles estan passant un mal moment i recordo una frase de El corto verano de la anarquía: "Salieron desfilando por las calles de Barcelona. Fue algo realmente impresionante: un barullo de uniformes, voluntarios de todas partes del mundo, ropas multicolores y heterogéneas. Casi tenían algo de hippies, pero eran hippies con granadas de mano y ametralladoras”. Quan sortien cap a la batalla, quan no tenien por i sí, esperança. I així eren els concerts dels Sirles i així som els lectors del Casavella (tret d’això de hippies).

He fet campionats triangulars de birres amb el Martí i el Casavella, dessuadora Lonsdale vs. traje de ratlla diplomàtica, de fons el bugalú de Manny Corchado, el jefe de esta tribu, cops a taula i boques obertes. També recordo abraçades de negre en moments molt difícils, com els que passen ells ara, des de fa uns mesos. Em fot profundament pensar que no els tornaré a veure trallant veritats líriques, hermoses i divertides, com aquell dia en el doble cartell amb Los Famosos, el nom del grup d’uns altres amics que em vaig apropiar per una novel·la on també es ballava.

Ens fan tantíssima falta, però tenim els seus discos. I sé que sempre ens quedarà el seu ball: el Watusirles, absurd com tot el que ens passa. Un cop l’ha ballat algú, el ballaran tots els que vindran. Perquè el món pot ser dolorós, fins i tot infernal, però no és seriós.

Il·lustració: Alexis Nolla 
Text: Miqui Otero 
Correcció: Marta C.