27 de set. 2013

EL GERMÁN CARRASCOSA ÉS EL MILLOR GUITARRA DEL MÓN


Us diré perquè no us heu de perdre un concert del Germán Carrascosa per res del món: és el millor. Fa anys que ho és i us ho pot dir tothom, palabrita que no és cosa meva ni d'avui. És de sempre.

El meu primer contacte amb la seva música van ser Los Bananas, un dels grups més mítics del subsòl espanyol dels darrers 15 anys. Durant la primera meitat dels 2000 era un dels pocs grups d'aquí (de Pamplona, de fet) pel qual podia organitzar un viatge on fos. Ells, Hello Cuca i TCR. Si tocaven els tres junts: B-I-N-G-O.


Los Bananas eren ell tocant la guitarra com un dimoni, el Raúl tocant la bateria de peus i sense plats, el Miguel fent una guitarra rítmica a prova de bombes i l'Águeda cridant com si no hi hagués demà. Eren els Subsonics, els Cramps i Los Desechables. Recordo concerts on alguns vam arribar a patir per la seva seguretat física, amb el Germán pujant on fos, la guitarra esquitxada amb la sang dels seus dits, i ell i l'Águeda completament desbocats i a punt d'esclatar mentre un tam-tam i un raca-raca tribals mantenien l'equilibri de les cançons com si no anés la cosa amb ells. Allò era el rock and roll. Primitiu, sense por, ple de vida als carrerons, consciència de tribu, frases sense acabar i un ganivet a cada butxaca. Vaig trigar molts anys a veure cap altre grup de puto rock and roll que m'impactés una petita part del que ells em van impactar al seu dia, que provoquessin en mi aquest sentiment de pertinença que encara perdura.

Després i durant Los Bananas, hi havia Los Muebles, on el Germán tocava la bateria. Busqueu el seu únic disc com si us anés la vida sisplau. Sentiu aquest cla-clac constant? Són les baquetes del Germán picant nerviosament al costat de la caixa. Poc després d'aquest disc els dos grups es van dissoldre i el Germán va venir a viure a Barcelona, on va fer MG, primer, i La Otra Gloria, després, amb qui va treure un dels discos més injustament menystinguts dels nostres temps. És un disc de blues arrauxat i ferroveller, lletres de mal viatge i una llum trencadissa. Als amics de Birra y Perdiz encara els deuen quedar caixes i caixes de discos, que no us sàpiga greu gastar-vos uns pocs euros.

Però el millor estava per arribar: quan va acabar La Otra Gloria, va començar Germán Carrascosa. Ell sol, gairebé sempre amb amics de fet. Sota el seu nom o amb La Alegría del Barrio, veure'l tocar és una de les coses més emocionants que un pot veure. És com estar mirant com puja el pastís rere el vidre del forn, una cosa gairebé màgica que només existeix mentre està passat, si tens la sort de veure-ho. I tenim la sort de poder-ho veure de tant en tant si s'ajunten els astres, perquè no toca gaire sovint. El primer cop que el vaig veure com a Germán Carrascosa y la Alegria del Barrio vaig tenir una epifania semblant a la que descriu tan increïblement bé el Nando Cruz parlant de Maher Shalal Hash Baz. Allò podria haver estat una versió ravalera i igualment preciosa dels japonesos. Cliqueu l'article i torneu en una estona. Intentaré desfer aquest nus que tinc ara mateix a la gola explicant-vos 4 coses de com toca el Germán.

El Germán en algun moment de la seva vida, estant ja a Barcelona, es va posar a estudiar guitarra flamenca. Tocava tot el dia per desapendre el que ja sabia, aquest puto rock and roll del qual us parlava, après a mossegades. Va acabar els estudis i es va posar a aprendre a tocar el clarinet i a guanyar-se la vida com a professor de guitarra. Tota una construcció personal que mai no ha deixat traspassar del tot a la seva música: desapendre el que ja dominava per tocar-ho al revés i, un cop dominat el nou llenguatge, tornar a començar. De vegades tinc la sensació que el Germán toca contra el que sap, que aprèn per oblidar les lliçons i transpirar tot el que hagi quedat guardat en algun racó del seu cervell. No podries endevinar res d’això només escoltant el que fa, però allà el tenim, amagat esperant que baixi la guàrdia per esclatar davant nostre com una meravella primitiva. I una dada: el Sonny Smith (Sonnny and the Sunsets) em va dir després de tocar amb ell que era el guitarra amb el qual sempre havia somiat tocar sense saber-ho. El Sonny sap el que es diu.

El primer disc de Los Bananas té dues de les meves cançons favorites en el món. “Tributo a Dios” (composta pel Miguel, ara a Los Ginkas) i “Échame una mano de amor”, una tendra cançó d’amor composta pel Germán que faria desfer l’Antàrtica. Aquestes són les dues cançons que em van fer fan per sempre de qualsevol cosa que faci qualsevol dels dos, allà hi és tot, les referències als còmics i l’apocalipsi de broma del Miguel, el nus a la gola i les frases exprimides del Germán. No us molesteu de buscar aquest disc a Internet, però sí de seguir a Discos Walden, segell del Manu Bang! (del fanzine Bang!, una escola de vida per qui escriu això), perquè reeditarà totes les cançons de Los Bananas en un sol LP i propiciarà la reunió del grup per presentar-lo.

El primer dia que vaig sentir aquesta cançó, me la vaig posar unes 14 vegades. Una rere l’altra. Em feia mal la panxa, sentia, com els Pets, una fiblada a la pell. El punt de partida de la cançó són els acords d’una cançó tradicional malaguenya, als quals de seguida dóna la volta per fer seus. La melodia és melancòlica i alegre, es deixa anar, sona antiga i llibertina, i al final de tot, la gran trencadissa. Les percussions del J Irizar són una meravella.

He vist a nenes petant-se de riure escoltant aquesta cançó, i amb raó. És com escoltar els Velvet Underground del  “White light/ white heat”  passant-ho bé i canviat l’agulla per unes xibeques. Així de bona és. Diu el Germán que li encanta fer malbé les cançons, per diversió i perquè la seva visió del rock and roll no té res a veure amb fer-ho perfecte sinó a fer que la música estigui viva. "La basura me salvó la vida" és meitat cançó, meitat malifeta, i la podeu trobar al single que acaben d'editar Discos Walden i que presenta al Heliogabal.

El Germán Carrascosa y La Alegría Del Barrio tocaran el proper dissabte 28 de setembre a l'Heliogàbal, per presentar el seu nou 7”. A més del concert, podreu veure la mini obra que han preparat amb tota l'Alegría. Això és un colló d’amics passant-ho la mar de bé i posant el millor de si mateixos per fer que la nit sigui única. No arribeu tard.


Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Quique Ramos
Correcció: Montse V.