3 de maig 2013

NO ENS PAGUEN PER PENSAR (O CINC MOMENTS DE NO-FEINA I JOIA EN PRIMERA PERSONA, PER MIQUI OTERO)


Miqui Otero fa un parèntesi a la presentació del seu enginyós llibre La cápsula del tiempo (Blackie Books) per obrir-nos en canal el festival que ell mateix dirigeix junt amb Kiko Amat, el Primera Persona. 5 moments àlgids en la construcció d'aquest festival literari plens d'alcohol, discussions sobre companyies aèries, fuetades al cul, i alguna anècdota que et teletransporta a La cápsula del tiempo,. Però això ve després, perquè l'origen és el Primera Persona, les trobades, els fans que són els propis organitzadors i la conjunció i explosió de tot plegat. I qui millor que sigui el propi Miqui Otero qui ens ho expliqui en primera persona:


1.-

Sumem números passeig de Gràcia amunt a cavall d'un cavall motoritzat de color vermell i de digestió (petardeja, tremola) difícil. Cosacs, centurions, correus del tsar en Vespa (o versions embriagues de Vacaciones en Roma), som una jukebox mòbil: l'Amat cantusseja "Hurt so good" de la Susan Cardogan quan els semàfors ens neguen el pas i m'hi uneixo entusiasta amb veu de cor escolar ennassada entonant "Harry Rag" (així: "Jaaaaaaaaaarrrrrryyyy, Drrrac, Jaaaaarrrrrrryyy, Brrac"; "estàvem fent ús d'una al·literació, no sabeu qui som, estem organitzant un festival de literatura", ho direm als Mossos si ens paren, "literatura, AMB MAJÚSCULES, com pop-rock, amb MAJÚSCULES", afegirem, cridant).

Diuen que Déu escriu dret amb línies tortes i en el nostre itinerari, pobres mortals, hi ha més pirules a les rotondes que pirules trobaríeu a les bosses dels accessos als Monegros. Jo saludo amb gest borbó els vianants que ens creuem i m'apropio una dignitat de la qual pateixo un dèficit seriós: duc una ampolla de cava a la mà esquerra i un piti mullat a la dreta; a més, el casc col·locat del revés. Napoleó entrant als palaus de Moscou, ja buits, amb la bragueta oberta i el tricorni penjat a la titola seria més digne que jo, ara mateix.



Són les 16.15 i això és una tarda de feina al Primera Persona.

L'ampolla (i també el casc; el casc que porto posat del revés) ens l'ha regalat el totpoderós capo del Bar Rafel, la nostra oficina. Ens dirigim al solar on els curiosos buscaven amor (pagant sant Pere canta!) a La Casita Blanca, ara derruïda, per gravar l'Ainhoa Rebolledo. Allà ens espera ella. I l'Ariadna, que tot ho grava, i també el Garrigós, l'únic home capaç de fer qualsevol gesta mentre es "lia" un piti amb la mà que li queda lliure (incloeu aquí la primera imatge que us vingui ara al cap). Anem a La Casita Blanca, dic, així que cantem "La casa de la bomba", canviant la lletra per: "En la ca, enlacasitablanca; el poglema es la edaaaat".

L'Ainhoa Rebolledo té 23 anys. Avui ni tan sols això ens molesta.

Ens dirigim al carrer Bolívar. Ens sentim com Simon Bolívar ("com Don Simon Bolívar", diria el Xesc Cabot si ens veiés). La nostra arribada serà majestuosa. Gavardina blava i gavardina crema, dos tontos molt tontos, com els bessons Kray (després d'anys de presó i desnonament, pensa la dona del Chihuaha). Aquí som. La Vespa expectora i ens plantem a davant de l'Ainhoa i dels dos compis de feina. Vini, vidi, vinci. Tot i que nosaltres diem: "Virivirivinchi" (i sona a "con el paparapapapá").

Brindem amb el cava i per un moment no recordo què nàpies hem vingut a fer. Vull dir aquí. I amb aquí vull dir al món. I després penso que, en part, en la mesura que puguem, hem vingut a divertir-nos i a fer coses boniques i justes (almenys poèticament). I brindem i gravem un vídeo per al Primera Persona.

Dies després l'Amat em dirà: "Tio, entrada triomfal. M'agradaria visionar aquest gran moment en mi lecho de muerte!".

I penso en l'emperador August (és mentida, puto pedant, ho penso ara) que va demanar als seus generals i cortesans just moments abans de morir que aplaudissin just després de fer-ho, com al teatre, com al final d'una bona funció.

Jo contesto: "Sí, una pena que no ho gravés ningú".

Però l’Ainhoa Rebolledo hi era i segurament ho posarà en algun llibre i potser la seva versió no serà tan amable. Si és agraïda ens deixarà bé: la vam convidar a cava una tarda al solar de La Casita Blanca.




2.

Ara som a casa del Marcos Ordóñez. Com al relat "La visita al maestro", del Philip Roth, però en comptes de rebre'ns amb distància i piles de llibres, ens ha preparat el berenar.

El berenar, en l'univers Marcos = bunyols i un beuratge tipus The Master anomenat Chinchón (deliciós després de la primera tos i el segon glop).

Comunió absoluta. Ens explica mil històries i posem boca de nina inflable i ulls de dibuix animat del Tex Avery. Palpem les nostres butxaques, que guarden les llibretes on apuntem coses, com si fossin cartutxeres per desenfundar: aviam qui es queda la següent anècdota. El Jordi ha anat a buscar vi i l'Ariadna ajusta la càmera.

La casa del Marcos Ordóñez és un museu de nostàlgies heretades (per a nosaltres, que no les hem viscut), així que creurem tot el que expliqui com l'única veritat. Hores després, tenim veu d'haver inhalat 80 globus d'heli, així és la veu de mil tubes greus del Marcos Ordóñez, i l'escoltem amb els ulls oberts com plats de cafè asseguts al seu jardí. A mi de vegades em surt la pipa retràctil i intento fer-me l'interessant però els altres m'esbronquen. Hem vingut a escoltar el que ell ha viscut, allò que ha explicat als seus llibres. La imatge de la xemeneia i les històries que després explicaràs als teus (fins i tot després d'haver ingerit la poció màgica del Chinchón; "incendi de timbals", sí, però al meu puto cap, l'endemà).

Quan comencem a desfilar, el Marcos ens punxa "In the City", perquè fem un "minipogo" al seu menjador, potser perquè el mobiliari urbà no pateixi el nostre excés d'entusiasme després d'aquesta tarda. I li agraïm molt. Tot.




3.-

"El vuelo debería ir de Brisbane a París, para luego pasar por Lyon". Els meus amics em miren com si m'hagués convertit en el Pablo Escobar de Sant Antoni. Torno a la taula i fins i tot em demanen pasta.

Mai no pensava que sortirien de la meva boca frases com aquesta: "Hombre, sí, Turkish Airlaines es mucho mejor". Jo, que vaig agafar el meu primer vol als 23 anys (Tap, l'aerolínia portuguesa).

Però estem lligant la presència de Robert Forster al Primera Persona i tot ha de ser a lloc. Abans, hem celebrat repetides vegades el seu sí inicial, però hem de satisfer també els seus agents. Ho hem celebrat amb "oeoeoesoes" telefònics intermitents. Trucades amb el codirector a qualsevol hora del dia per cridar "oeoeoeoeoe". Les dues de la matinada, dimarts, la ciutat dorm, les dones intenten dormir i oblidar a qui tenen al costat: "oeoeoeoe".

"Ajá, sí, hombre, puede hacer escala en Milano" (ull, que dic Milano, no Milà; i amb to satisfet).

Cada cop que penjo i vull introduir el meu cap en un forn Fagor a 250 graus, penso en les amables paraules del Forster. I escolto Surfing Magazines. Oeoeoeoeeoe.




4.-

Perquè això és un festi de fans. Del públic, dels organitzadors i de tota la penya que s'hi implica. Com va passar l'any passat. Recordo quan el meu col·lega Abel, pintor (de cases; malauradament, ningú té ni diners ni ganes de pintar cases, l'any 2013) d'origen granadí establert a Cerdanyola, que ha crescut amb cada cançó de Los Planetas, va saber que aniria a buscar el J a l'aeroport. Una mica més i encarrega un vestit de nuvi i es pentina per primer cop a la seva vida des de la primera comunió (l'Abel és la versió capil·lar amb gràcia del Teo va de farra). També com un altre col·lega que l'acompanyava (li feia vergonya anar-hi sol) em va explicar que quan el J va obrir el maleter per posar-hi la bossa, va veure tota la sacrosanta discografia de Los Planetas i un bolígraf col·locat en diagonal just a sobre. A l'Abel li va faltar picar-li l'ullet. Però va ser feliç i jo també quan m’ho explicaven. O el Dani, conegut com a Damo perquè és d'Elx, que va acabar amb el Jonathan Ames a la Barceloneta, "el mar alegre, la tierra jocunda, el aire claro", on l'enginyós hidalgo va trobar la mort (no em pregunteu què collons vol dir jocunda, ni què devia pensar l'Ames). Després de tres llargues jornades fent-li de majordom i de cicerone per la ciutat, vivint literalment en un mateix núvol de fum (sense tabac), van passar hores allí, parlant de Don Quijote i de l'estampat i de la capacitat transpiratòria de les seves set americanes favorites. A la tarda, a sobre l'escenari, el Damo també feia de majordom model Wodehouse. L'Ames, com si s'hagués oblidat que els miraven 350 persones, va insistir a fuetejar-li el cul amb el cinturó. El seu esclau es va girar i li va dir: "You don’t pay me enough, sir". I l'Ames es va trinxar i encara ens ho recorda per mail. Això és un festival fet per fans i aixecat per fans i pensat per a fans.




5.-

Queden unes hores per al Primera Persona i us asseguro que tot això, tot, influirà en el que veureu a l'escenari. Al cap i a la fi, la penya no explica la seva vida així com així. Explica la vida entre col·legues. No hi falteu.



Videoentrevista a Miqui Otero i Kiko Amat per al Primera Persona de l'any passat


Fotografia de portada: XX
Text: Miqui Otero
Correcció: Montse V.