6 de des. 2012

LITTLE WINGS ÉS EL MILLOR GRUP DEL MÓN


Em vaig enfadar en silenci mentre llegia el mailing intern de Gent Normal sobre el Primavera Club. Us ho he de confessar. Es tractava que els qui normalment escrivim sobre música al web escollíssim alguns grups per fer una ressenya sobre el festival. Fins aquí tot normal: “a mi m’agradaria escriure sobre aquests”, “vale, jo faré aquests altres”, “a veure si fem una cervesa abans que acabi l’any”… ja us ho podeu imaginar. Però jo no em podia creure que ningú escollís Little Wings. Com pot ser que ningú els demani essent com són el millor grup del món? I què faig: contesto la cadena amb un correu d’aquests amb tot en majúscules dient que s’han begut l’enteniment i que semblen tots burros d’estar demanant qualsevol merda en comptes de demanar el meu grup favorit? Podríeu pensar que els hauria hagut de demanar jo mateix, però aquí ve la segona confessió: Em va fer vergonya. Us explico perquè:

Ja fa molts anys que sóc fan de Little Wings. Vaig conèixer la seva música a través del Phil Elvrum. Estava obsessionat amb the Microphones, a descobrir tota la gent que tenia al voltant. Apuntava mentalment tots els noms que sortien als crèdits dels seus discos, i el buscava els discos que anava trobant del seu segell, K Records. Mai no m’ha sabut greu comprar-me a cegues un disc de K Records. Em torna boig el 90% del seu catàleg, i la tota confiança que sempre els he tingut m’ha portat a trobar-me amb alguna de la meva música favorita del món. Un bon dia vaig trobar un disc de Little Wings, Light green leaves, el vaig comprar confiant que m’agradés i des d’aquell dia es va convertir en un dels meus millors amics. D’això ja en fa uns 10 anys.
Durant aquests anys, he gravat cançons seves a una quantitat vergonyosa de recopilatoris (al meu favor diré que eren sempre cançons diferents, i que no totes eren per a noies), he posat els discos a un munt d’amics, alguns els he aprés de memòria fins al punt que de vegades a mitja cançó ja sento la fiblada de la cançó que la segueix. La veu de Kyle Field ha estat una presència ininterrompuda a la meva vida els darrers 10 anys. I durant tot aquest temps, sempre he pensat “què collons li passa a la gent?”. He vist com cantautors de medio pelo i una colla de ploramiques llepafils eren portada de revistes de tot el món. M’he hagut d’empassar autèntiques merdes, refregits, gent disfressada de Devendra Banhart, barbuts amb barba Timotei i ànima de model suec. Imitadors d’imitadors d’imitadors sense absolutament res a dir més enllà de la típica història de ruptura (o d’adiccions, i a mi que m’importa!) i fugida a la muntanya. Però, sabeu què? En Kyle Field no necessita milongas: la seva ha estat una història de cabezonería i veritat. I probablement li doni absolutament igual tot això que nosaltres, pobres desgraciats, entenem per èxit.
Sempre he tingut la convicció que la seva música és una de les més especials dels nostres temps. Que només cal escoltar-lo per veure-ho. I jo també sóc cabezón.
I per què m’ha de fer vergonya dir al Gent Normal que sóc fan boig de Little Wings i que si aneu al Primavera i no els veieu sou uns burros? Perdoneu-me si me’n vaig del tema. Fa uns quatre anys que treballo a una agència de contractació, management i promoció que es diu Buenritmo. Com a totes les feines, tenim moments millors i pitjors, però m’agrada molt treballar-hi. I estic molt orgullós que els meus companys es deixessin entabanar per Little Wings.
Fa una mica menys de dos anys, vaig veure que Little Wings treien disc nou, després d’uns anys de sequera. Com que amb el Kyle Field (ell és Little Wings) ja ens havíem conegut uns anys abans, li vaig escriure per dir-li que si feia gira Europea, li muntàvem un parell de concerts a Espanya. I així va ser. Vam muntar aquella primera gira, i després encara en va venir una altra. Aquesta és la tercera i si res no es torça, no serà l'última. És per això que em feia angúnia: no us vull vendre cap moto. Però creieu-me, això no és feina. És la pura veritat: Little Wings són un dels meus 5 grups favorits del món, i espero que ben aviat ho sigui del vostre món també.

“Look at what the light did now”



De vegades ens emperrem en comparacions encotillades dins un gènere. Els nois amb els nois, les noies amb les noies i cada gènere al seu lloc. El primer cop que vaig sentir la veu de Kyle Field vaig pensar en la Cat Power. Tots dos tenen aquesta mena d’udol callat que no sembla passar per cap mena de filtre fins la boca. Com si no tinguessin gola. Però a diferència de la Cat Power, a Kyle Field no li fa cap mena de por la vida. Li agrada estar bé. I això també s’escolta a les cançons. Light green leaves és un disc de folk que no vol sonar als seixanta i tampoc no vol marcar cap mena de directriu futura. El Kyle es trobava en un estat absolut de gràcia i totes les cançons són una puta meravella. A més, el seu segell, K Records, li donava carta blanca per fer bogeries com la que segueix: el disc va sortir en LP, CD i casset, però no era el mateix disc, sinó versions diferents del disc. El casset és un recull de les maquetes que va fer servir mentre composava, una col·lecció d’udols, frases a mig fer i apunts sense gaires vergonyes. L'LP és un disc gravat amb un grup de col·legues, ensenyar les cançons i gravar-les. Sona fresc i acabat de llevar, i els amics no són precisament qualssevol. Hi ha el Calvin Johnson (Beat Happening), el Phil Elvrum (the Microphones, Mount Eerie), l’Adam Forkner (Yume Bitsu), la Khaela Maricich (the Blow)... En aquell moment eren tots una colla d’amics col·laborant els uns amb els altres. Hi va haver un parell d’anys on podies trobar els mateixos noms en més de la meitat de discos de K Records, dedicant-se cançons (the Microphones tenen “Karl Blau”, the Blow “sing like Kyle”) o tocant plegats. Un dia escriuré sobre aquesta xarxa invisible. Per mi era molt emocionant relacionar-los els uns amb els altres. El tercer format, el CD, estava gravat a casa amb els amics passant, sense presses, a aportar el seu granet de sorra. En aquell moment vivia a un Portland en efervescència. Així que era igualment perfecte. Per estrany que sembli és la versió que prefereixo del disc. El CD, el format més lleig de tots, sí. A aquest disc li van posar un 4,9 a la llavors recent nascuda Pitchfork. S’ha de ser imbècil!

“Whale mountain”



Al 2004 tot això del nou folk estava en pleno apogeo. Devendra Banhart acabava de treure Rejoicing the hands i Niño rojo, els enteradillos que vam comprar el seu primer disc pel que llegíem a revistes americanes miràvem el fenomen amb orgull i ell ja estava a punt d’omplir l’Apolo a un dels millors concerts als quals he anat en la meva vida. Era aquell any. Havia sortit Magic wand, un disc que semblava cantat per totes les veus de the Band en una. Un disc que era de folk i també era de soul. Que era un On the beach (Neil Young) ple de llum, era Bill Withers amb piano, era falset i camp. I era un altre cop en Kyle Field en estat de gràcia, una mica més cap a dins. No cal que us digui que el disc em va tornar a robar el cor. L’escoltava a totes hores fins que va arribar el dia de Devendra Banhart a l’Apolo. Primera gira amb grup i de sobte surt el grup i a que no sabeu qui tocava el baix: Kyle Field!!! Sabeu tots aquests documentals de concerts on penseu: sembla que per ells sigui el més normal del món, però és el Bob Dylan acompanyat per the Band, o el tren on viatgen Grateful Dead, Janis Joplin i the Band, o... Doncs espero que algú ho gravés perquè aquell va ser un d’aquests moments. Eren un grup d’amics viatjant junts per primer cop, celebrant que de sobte un d’ells es podia permetre endur-se tota la colla de viatge. Sense gaires assajos, sense grup fixe, descobrint com de bé sona la música si la fan junts. Me’n recordo sovint d’aquell dia i encara em posa la carn de gallina. Llavors jo estava col·laborant al Mondo Sonoro, i havíem d’entrevistar el Devendra amb el Xavi (un dels meus companys musicals i personals més estimats), i el primer que ens va dir ell va ser: “esperem la resta del grup, tots tenen grups increïbles i és molt important que la gent els pugui conèixer. Si voleu us faig de traductor (Devendra Banhart, com sabeu, parla castellà)”. I nosaltres, que ja els coneixíem a gairebé tots, doncs encantats de la vida! A la segona pregunta ja anàvem a un bar a ballar, el Xavi i jo vam marxar després d’aquell bar, ens vam tornar a trobar, vam anar als bars que encara eren oberts (els pitjors), vam quedar només els campions (el Xavi, el Kyle, el pobre road manager, que ens demanava que els portéssim on era l’autobús de gira, i jo), ens vam fer amics per sempre, ja sabeu com són aquestes nits. No em cansaria mai d’explicar aquesta història, va ser una nit molt mítica.

“Mr Natural”



Després d’aquella gira, va sortir un disc que no era tan bo, va desaparèixer un parell d’anys, va treure Soft Pow’r, que tornava a ser boníssim, i va tornar a desaparèixer quatre anys. Sempre penso que es podria haver enganxat a aquest carro del nou folk, que en certa manera era el seu moment. Ell va començar amb un grup, Rodriguez, amb M Ward, va tocar amb mig món, es va fer la seva família musical, i cada cop que semblava que podia passar alguna cosa desapareixia del mapa. Ell m’ha comentat alguna vegada que se sentia una mica fora de lloc en una escena basada a calcar esquemes del passat exactament. De buscar perles ocultes dels seixanta i basar la teva imatge i música en elles. Si ho penseu, per molt que ens agradi, és ridícul. A ell li surt la música que li surt, però a la mínima que xerres amb ell, et parla de Minutemen, Steely Dan i de Lil Wayne. Fa la seva i tampoc no té cap mena de ganes de perseguir a ningú ni a res. Per això la seva música s’ha mantingut sempre tan pura. No té a veure exactament amb el que li agrada però d’alguna manera està connectada a tot això. La gent que té al voltant, els seus artistes favorits, la seva música són la seva vida. Intensa i calmada. Radicalment lliure però també familiar i maldestre. Gairebé líquida.
Fa gairebé un parell d’anys, com us he dit, al web de Marriage Records van avançar Mr Natural, del que seria el seu nou disc, Black grass, i em vaig posar en contacte amb ell. Aquella primera gira va ser una mica ruïnosa, però ens vam fer molt amics. Amb ell i amb els Breathe Owl Breathe amb qui compartia gira. Com us he dit també, ho va fer possible el fet de tenir els companys que tinc a Buenritmo. Que ells es fiquessin dins la meva bogeria també. Perquè tot i que en aquella gira no van sortir els números, quan van veure Little Wings en concert també ho van veure tan clar com jo. I en aquestes seguim. Des de llavors hem anat fent poc a poc, i per sort ens hem anat trobant còmplices: gent com Rockdelux, Albert Puig o Nando Cruz, artistes com New Raemon, Maria Rodés, Senior, J Irizar o Be Brave Benjamin, que van fer versions de Little Wings per ajudar a picar la curiositat en aquella primera gira, i després encara més! Ara tampoc no voldria semblar que això és el conte de Nadal. Però la veritat és que estic molt orgullós i per això no em sap greu dir-vos-ho.

“Sandy babe”



I així fins ara!
Al febrer treu nou disc i torna a ser una meravella. És una continuació d’aquest so líquid de Black grass, però més atrevit encara. No us vull posar les dents llargues, ja escoltareu algunes cançons al Primavera Club si hi aneu, o en no gaire. Però aquesta setmana ha sortit aquest avançament, que em torna lelo. És d’amor i desamor, és melancòlica però està plena de joia, com aquests dramones que cantaven els grups de noies dels seixanta. I sona espontània i plena, i té uns coros cap al final que gairebé segur també fa ell mateix i que fan ganes d’escoltar-la com un boig. Només “Sandy babe” i tota l’estona.



Il·lustració de portada: Alexis Nolla
Text: Quique Ramos
Correcció: Joanaina Font

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Sí...sí,sí,sí,sí....

Anònim ha dit...

TOTALMENT D'ACORD