26 oct. 2012

CROSTA SÓN EL MILLOR GRUP DEL MÓN



Us diré la veritat. Em sento ridícul dient això, però seria pitjor no fer-ho. Més quan altres ho han dit abans (els TCR): ja no sóc jove. No sóc punk. Mai no ho he estat. M'agrada la música punk, està clar. M'agraden els Buzzcocks, els Sex Pistols, els Undertones, crec que el primer disc d'Alternative TV és una de les millors coses que li pot passar a algú. M'estimo els Clash i en Richard Hell, les X-Ray Spex, m'exalta el postpunk i m'enamora el protopunk, i els Subway Sect, Desperate Bicycles i Television Personalities són tres grups de gent realment important a la meva vida i no només per les cançons. A la meva vida musical i a la cosmogonia, el punk sempre ha estat una mena de punt de partida i d'arribada, però mai no m'hi he quedat. Perquè entengueu el meu embolic: per mi Beat Happening i la saga Minor Threat/ Fugazi són, en allò que realment importa, potes de la mateixa taula. I jo sempre he estat més de Calvin Johnson que de Ian McKaye. Són el mateix bàndol, però jo pertanyo a Beat Happening. Jo sóc aquests dibuixos d'un gat fet amb quatre pals i aquesta música tocada amb ídem.

Però avui no us vull menjar el cap amb teories inventades sobre l'indie real. Avui us vull dir que estigueu atents als propers concerts de Crosta perquè son capaços de sacsejar el vostre món. A mi em va passar fa un parell de setmanes.

Anava al Casal de Joves de La Guineueta, a les jornades Ho Fem Nosaltres, unes jornades amb concerts, documentals i xerrades centrades en el punk i la cultura del "fes-ho tu mateix". Tocaven Extinción De Los Insectos, el nou grup de Jose, una de les persones més inspiradores que conec i membre d'Atomizador, Campamento Ñec Ñec, Ensaladilla Rusa... Anava a veure el concert de Extinción De Los Insectos i no esperava gaire res de la resta de grups que tocaven. Pensava que no anirien amb mi (és penós anar així per la vida, en sóc conscient). No sé molt bé perquè no anem a més centres autogestionats a veure i participar. Sembla com si necessitéssim reconèixer-nos en certa estètica per anar a qualsevol lloc. Com si una mà invisible ens agafés del coll de la camisa perquè no ens allunyem gaire del Heliogabal, l'Apolo i el Sidecar. I plorem perquè no hi ha sales però sí que hi són i no hi anem. Ens queixem perquè veiem les mateixes cares i al final ens sortiran els fills Borbons. Tampoc no us enganyaré, la meitat de grups que vaig veure o escoltar aquell dia em van semblar un rotllo. No entenia res de res del que deien i tampoc no em feien venir ganes d'esbrinar-ho.

Però llavors van tocar Crosta i senzillament em van deixar amb el cul tort. Qui són? Em va agradar moltíssim el concert. Quan va acabar em vaig comprar el disc i des de llavors que hi estic obsessionat. Volia escriure sobre ells perquè m’ajudés a entendre què és el que m’agrada, però em fa una por tremenda pixar fora de test. A estones em semblen una barreja entre el primer disc de Joy Division i els Minor Threat, però estic completament segur que algú que els segueixi o els entengui en el seu context pensarà que sóc un idiota. Fora de fer una llista de semblances, el que fan és punk desesperat. Desesperat per viure de veritat. Sonen angoixats i amb els ulls en flames per culpa d'aquesta idea.

El disc es diu Nus a la gola i està ple de cançons excepcionals. Però, per sobre de tot, n'hi ha dues que fan que em tremolin les cames des de fa dues setmanes: “Per no morir de fàstic” ("Cantes i balles, no saps com / Per no morir de fàstic") i, sobretot, “Perdre el control” ("M'espanta la idea de perdre el control / perquè sé que seria capaç de tot"). Seria absurd inventar gaires històries o voler explicar coses que no sé. Però volia aprofitar per explicar-vos com en son, de bons, i què m'ha fet pensar en com seria de bo treure'ns el cap de dins el forat del nostre cul indie-català1 i sortir de casa disposats a veure una altra cosa. I com que volia saber-ne més, he aprofitat per enviar unes preguntes al grup.
Amb tots vosaltres, Crosta campions:

Nota: L'entrevista l'hem contestat la Mar -baix- i en Xavi -bateria-, ja que en aquests moments l'Ian -guitarra- és de gira amb Absurdo, el seu altre grup.

Com va començar Crosta? Veníeu d’altres grups?

Va començar l'estiu del 2006 degut a la necessitat de fer soroll i de dir coses. En aquells moments tots tocàvem en grups que actualment ja no estan en actiu, i al llarg d'aquests anys cada un de nosaltres hem seguit fent grups amb altra gent. El que té Crosta d'especial per nosaltres és que ho vam començar sense cap mitjà, sense saber tocar, tenint molt pocs contactes, etc. Tot ha canviat molt des de llavors. És un grup que ens ha permès conèixer molta gent, tocar desenes de vegades a Barcelona, i també tocar fora i conèixer escenes d'altres llocs.

Des que us vaig veure al festival “Ho fem nosaltres” he escoltat molt el disc (Nus a la Gola), i he buscat coses anteriors també. Hi ha una gran diferència entre les cançons d’aquest disc i les altres. M’agradaria saber una mica la història entre una etapa i una altre, si va ser un canvi abrupte o va anar canviant poc a poc. Tant la música com les lletres semblen haber-se ficat una mica cap a dins, com si passéssiu de parlar del vostre entorn més immediat.

Quan vam començar amb el grup tocàvem molt malament però no ens importava. No ens interessava sonar bé. No ens interessava la música. Volíem difondre un missatge. El cert és que després d'alguns anys tocant vam arribar a un punt en què ens havíem quedat estancats. El grup ja havia tingut una parada llarga perquè l'Ian se n'havia anat a viure al Prepirineu. Quan va tornar a la ciutat, no semblava que les coses fóssin gaire més àgils. Assajavem poc, no fèiem cançons noves... Hi havia una desmotivació general que gairebé ens va portar a deixar el grup. Una tarda d'assaig de fa tres anys vam començar a parlar seriosament i vam arribar a la conclusió que, o matàvem Crosta, o ho transformàvem en una altra cosa. Vam decidir donar-nos una oportunitat, ja que teníem molta afinitat entre nosaltres i volíem mantenir aquest projecte conjunt. Podríem haver-nos canviat el nom i començar un altre grup però no ho vam fer. Fins al moment, les nostres lletres havien estat escrites des de i cap al punk. Eren explícitament polítiques, però també una mica tòpiques. Teníem la sensació que no estavem dient res. Ens vam adonar que potser era més interessant donar-los un enfoc més personal, parlar de sentiments, situacions viscudes... qüestions amb les quals qualsevol persona es pogués identificar. Així que vam començar a provar de fer coses noves, sense intentar encaixar dins de cap estil concret. Vam fer uns quants assajos una mica experimentals, i així va sortir la cançó Incomunicació, que ocupa tota la cara B del disc. És una cançó que dura gairebé 10 minuts, però que al principi era molt més llarga, amb parts improvitzades. Poc a poc vam anar trobant una mena de fòrmula que en realitat és molt senzilla i que és el que fem ara. De totes maneres, tenim ganes de continuar amb coses diferents.

Mai no he estat punk. Sempre m’han agradat alguns grups, i m’he sentit molt proper a la filosofia “fes-ho tu mateix”, però des d’un altre costat, probablement menys confrontacional. Però sempre m’ha semblat molt estranya aquesta mena de barrera invisible. Em fot reconèixer que em va estranyar que m’agradés tant un grup com Crosta, tot i que parla de les mateixes coses que m’interessen i em recorda a grups que m’encanten. Que en penseu d’això? És una cosa que existeix des dels dos costats?

Suposo que és normal. El punk és més que un estil de música. És una actitud, una manera de fer i de relacionar-se amb el món. Però també té un component estètic i identitari molt important. És per això que es sol descriure com una tribu urbana encara que el punk es concep a sí mateix com un moviment. Com dius tu la filosofia del “fes-ho tu mateix” és essencial, però no és patrimoni exclusiu del punk. Tot i així, aquest component identitari tan fort del punk fa que s'accentuïn les fronteres entre el que és punk i el que no. En conseqüència, es creen tot tipus de prejudicis que sí, existeixen des dels dos costats. Però això no porta enlloc. Nosaltres intentem ser força oberts.

Em podríeu parlar d’alguns grups de punk actual que us agradin (d’aquí però no cal que siguin només d’aquí) i perquè?

Xavi: Últimament he estat reflexionant sobre el moment que viu el punk a Barcelona. Ho he estat comentant amb alguns amics i molts coincidim en què el que estem vivint aquí i ara no ho canviariem per a res, no tornaríem 25 o 30 anys enrere a la suposada època gloriosa de mítiques bandes que tothom coneix. Si t'agrada el punk i el hardcore més do it yourself hi ha tantes coses interessants actualment en aquesta ciutat que no te les acabes. Diversos concerts cada setmana, distribuidores, segells, grups que venen de gira, grups d'aquí que se'n van de gira, surten bons discos, etc. A nivell personal jo recomanaria, per dir alguna cosa: Firmeza 10, Absurdo, Belgrado, Sect, Las Otras, Escroto de Rata, Glam, Orden Mundial i podria seguir dies així.

Mar: Hi ha molts grups que voldria mencionar ara mateix! Un dels meus grups preferits és Absurdo, que és punk a tota llet. El que més m'agrada, a part que són bons amics, són les seves lletres. Em fan pensar en les lletres d'Ilegales sense la part “macarra”. Afegiria a la llista quasi els mateixos grups que ha dit al Xavi. I també m'agradaria mencionar a Condenada, que és un grup de Chicago on totes les integrants són dones i que aborda qüestions de gènere i sexualitat interessants, i a Merchandise de Florida, que és una mena de post-punk sorollós i distorsionat.

Una de les coses que més m’agraden del grup son les veus, canti qui canti, sempre canteu molt clar, perquè s’entengui el que dieu. Les vostres veus son diferents, però això està sempre. La música i lletra sembla fruit de la necessitat de treure merda de sobre, però hi ha aquesta voluntat de comunicar-ho, que li arribi a algú. Us ha costat molta feina arribar a aquest punt?

Des del principi teníem molt clar que la lletra s'havia d'entendre. És algo que sempre hem tingut clar i sempre hem intentat que sigui així. Que llavors el resultat pugui desprendre aquesta necessitat de comunicar coses o no, això ja se'ns escapa, però per a nosaltres les veus no són un instrument més, són importants. Intentem que la manera com cantem acompanyi allò que s'està dient. El motiu pel qual tots tres cantem és perquè mai no hem volgut tenir un cantant, en el sentit d'una figura que és l'encarregada de dir les coses. Tots tenim coses a dir, tant a les cançons com en el moment de presentar-les quan fem concerts.

Quina importància té la música a la vostre vida? Tant fer-la com escoltar-la.

Mar: La música sempre ha estat molt important per a mi. Quan descobreixo un grup que realment m'agrada, immediatament intento escoltar diferents discs, veure fotos o vídeos de directes, llegir o traduïr les seves lletres... De fet estic convençuda que el meu anglès va millorar moltíssim quan, amb 15 anys, em vaig obessionar per traduïr les meves cançons preferides de Crass. No em passa amb qualsevol grup, ja que si no seria una enciclopèdia, però si un grup m'atrapa, ho fa a fons. Gràcies a la música punk vaig accedir a un munt d'idees que han tingut una repercussió directa en el meu estil de vida. El DIY, l'anarquisme, el veganisme... Més tard vaig descobrir The Smiths i em vaig adonar que hi havia altres coses a part del punk. Ja fa uns quants anys que toco la guitarra o el baix i no vull deixar de fer-ho. I segurament acabaré tocant qualsevol cosa que musicalment no tindrà res a veure amb el punk però que partirà d'un enfoc similar.

Xavi: Per mi en aquests moments és una cosa molt important, i suposo que sempre ho ha sigut. Quan era petit anava a l'escola de música del meu poble i tocava el violí, afortunadament no vaig aprendre res d'interessant i passada l'adolescència vaig començar de zero amb la guitarra i més tard amb la bateria. No acostumo a considerar que el que faig és música, però això ja seria un altre debat. La qüestió és que crear coses em sembla molt important i necessari, siguin cançons, dibuixos o textos. I de música la veritat és que n'escolto bastanta, potser massa i tot, que ara amb internet és molt fàcil descobrir molts grups cada setmana, però passen els mesos i poques coses perduren. També m'agrada comprar els discos dels grups que més m'agraden i tinc varis moments al dia que els dedico a escoltar música.

El vostre disc es pot comprar als concerts per 5 euros. M’agradaria que m’expliquéssiu el que costa fer un disc, cada pas del procés fins fabricar-lo i vendre’l i donessiu algún consell a qui pugui llegir això i tingui ganes de fer-ho també.

Sí, editar un disc està a les mans de qualsevol persona. Treure un vinil que has fet tu de la seva funda i punxar-lo al tocadiscs és molt satisfactori. Però per a nosaltres, treure aquest disc ha sigut un procés llarg i dur. Tots tres solem estar sempre massa ocupats. Com que teníem poc temps vam estar gairebé un any dedicant les nostres hores d'assaig setmanal a preparar l'edició. Aquells mesos només vam fer dues cançons noves. Això no vol dir que sempre hagi de ser així. Té molt a veure amb la disponibilitat de cadascú, la dedicació, la constància... El que podem explicar nosaltres segurament és molt diferent del que pugui explicar qualsevol altre grup que també s'hagi autoeditat alguna cosa. Intentarem fer un desglossament d'aquest procés a partir de la nostra experiència.

Un cop acabada la gravació i la mescla hi ha bàsicament tres coses a fer: el disseny gràfic, contactar amb una fàbrica de vinils i anar pensant en com farem la distribució. Cap d'aquests passos es pot fer de forma aïllada, ja que si volem que la fàbrica comenci a treballar el primer que se'ns demanarà és el nombre de còpies que volem fer. Sovint aquesta decisió és difícil de prendre, ja que en general quantes més còpies fas, més barata et surt la unitat però més alta és la inversió inicial i el risc de quedar-te amb la casa plena de caixes de discos acumulant pols i bactèries. Així que és important fer un sondeig previ, buscar distribuïdores interessades en el teu material i preguntar quin número de còpies estan disposades a assumir d'entrada. En el nostre cas això ens va servir per saber que ja teníem uns 200 discos col·locats. Vam decidir fer una primera tirada de 600 còpies. Un consell. No et fiïs de les fàbriques! Assegura't que els test pressings, que són les còpies de prova que t'envien per verificar que tot està correcte, sonen bé amb diferents equips. Nosaltres vam detectar uns sorolls estranys que es van haver de corregir. Més tard, vam rebre alguns discos defectuosos i alguna persona ens ha escrit dient que el seu disc no es reprodueix bé perquè està descentrat. Quan rebis els discos, remena entre les caixes i reprodueix-ne uns quants de forma aleatòria. Mai se sap.

Moltes fàbriques de discos t'ofereixen l'opció d'enviar-te'ls amb portada inclosa. Nosaltres vam optar per fer-les aquí, ja que així podíem tenir un tracte directe amb la impremta. Sempre que puguis, intenta treballar amb una impremta que ja hagi fet portades similars a les que tu vols. Per fer la típica coberta de caixa amb llom es necessita un “troquel” específic i si la impremta no n'ha fet mai cap l'hauràs de pagar. En aquest pas també hi poden haver sorpreses. Quan vam anar a recollir les portades ens vam adonar que eren massa petites. S'havien equivocat de “troquel” i les havien tallat del tamany d'una funda interior. Hi cabia el disc, però no hi havia manera de posar-hi l'insert amb les lletres. Com que es van oferir a fer la impressió de nou vam aprofitar l'avinentesa per fer un disseny diferent, improvitzat en una tarda, que és el que de fet s'ha convertit en la coberta del disc. Les portades defectuoses ara són la funda interior.

Hem aconseguit preus ajustats gràcies a l'ajuda d'en Paco del segell La Vida es un Mus, que ens ha fet les gestions amb la fàbrica anglesa, i la bona voluntat de la gent de la impremta. Hem doblegat i enganxat les portades nosaltres mateixos i hem aprofitat viatges d'amics per estalviar-nos les despeses dels enviaments. En total cada unitat no ens surt a més de 3€. Dit a l'engròs, calculeu unes 300 lliures pel tall del màster i la realització dels test pressings, unes 100 lliures per les galetes, 1 lliura per cada còpia del disc, i entre 400 i 500€ de caixa i insert.

La distribució del disc inclou una part de promoció. T'has de donar a conèixer, contactar amb distribuïdores, tocar, anar de gira... El preu també és important. Nosaltres vam posar-lo a 5 euros perquè volíem demostrar que era possible. Creiem que en general els discos es venen a un preu molt per sobre del seu preu de cost. És cert que els grups, segells i distribuïdores necessiten tenir uns beneficis per mantenir-se i continuar fent coses, però creiem que això és compatible amb mantenir un preu assequible. Moltes còpies les hem anat venent nosaltres mateixos als concerts. Algunes persones, després de saber el preu, compraven dues còpies pensant en fer un regal als seus amics. Ara anem per la segona edició!

1 Si us llegiu l’excel·lent entrevista amb Merchandishe al Vice, em fa molta enveja la naturalitat amb què expliquen la facilitat en com es barreja l’escena hardcore i punk amb una altra de més pop: http://www.vice.com/es/read/merchandise-son-los-nuevos-smiths-para-los-punks


Escolta/descarrega el disc de Crosta a: http://crosta.interrupciones.net/


Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Quique Ramos
Correcció: Joanaina Font 

(l'entrevista no estat corregida, l'hem publicat tal com ens la van enviar)
 

12 comentaris:

glory ha dit...

"No sé molt bé perquè no anem a més centres autogestionats a veure i participar. Sembla com si necessitéssim reconèixer-nos en certa estètica per anar a qualsevol lloc."

Molt ben dit!

Crustaci ha dit...

Masses prejudicis té la gent, antigament, als 90's als squatters hi anava tothom, grenyuts, peluts, calbs, rissats, esgarrapats i el que fes falta, indiferentment moltes vegades de la música que si toqués. Avui en dia, la música és una secta, la gent no és mou sinó ho munta el seu amic, no toca la banda del seu colega, etc... a Barna i voltants, teniu una mà de propostes sorgides de l'underground brutals, sols és mostrar-hi interès i anar-hi, a més a preus ben populars. Sols és una visió/opinió d'un de comarques, jaja!!

Salut!

Crustaci ha dit...

perdó, volia dir Squatts (centres socials ocupats) o bé centres socials autogestionats...

quique ha dit...

Jo penso que és normal. La música té un component identitari molt fort, i hi ha tantes propostes que de vegades és difícil sortir del propi cercle.
Però la intenció és sempre aquesta: trencar el cercle, fer coses, però també mantenir sempre el lligam amb el que som.
Sisplau, no us quedeu amb el meu text i llegiu les respostes del grup, que són generoses i ens donen un munt de pistes de per on continuar buscant per sortir de l'apatía.

Crustaci ha dit...

les respostes de la Mar i en Xavi són molt interessants, fa unes setmanes es van passar pel programa de radio que faig, just el dia abans del Ho Fem Nosaltres per explicar en profunditat cada dies de les jornades punk, si a algú li ve de gust, aquí us deixo l'enllaç del podcast:

http://crusty.comas.cc/sites/crusty.comas.cc/files/crusty/mp3/radio/Frenopatic_184_10_10_12.mp3

Pau ha dit...

jo ja ho deia http://rxi.cat/el-punk-introspectiu-de-crosta-pot-fer-te-un-nus-a-la-gola ;)

quique ha dit...

us copio/ enganxo aquesta entrada al facebook de la gent de Boston Pizza Records parlant de l'article, que crec que obre un debat bastant positiu:

"El otro día leía el acertado artículo que escribió Quique Ramos sobre Crosta en Gent Normal y me vinieron ganas de decir algunas cosas que vengo pensando desde hace un tiempo. Es verdad que existe una distancia entre lo que podríamos llamar las escenas indie y punk de la ciudad. Imagino que pasa en todas partes, pero mejor hablaré de lo que conozco, que es lo de aquí. Como decía Quique, parte de esa barrera es una idea preconcebida de cómo son las cosas. Uno a veces piensa que lo que va a encontrar al otro lado no será algo que le vaya a gustar, a veces uno prefiere quedarse con aquello que conoce, con aquello que en un principio le gusta, y tendemos a juzgar lo otro. Estamos muy de vuelta de todo y en seguida etiquetamos las cosas para sentirnos a salvo. Nos encanta quejarnos de las etiquetas, decir que no les damos importancia, pero solo hace falta pasarse por cualquier blog musical actual y veremos que la inmensa mayoría de reseñas sobre discos se limitan a hacer referencias a cosas parecidas o buscar elementos con los que definir rápidamente lo que suena. En el caso de Crosta, por ejemplo, creo que la visión personal que hace Quique -"El que fan és punk desesperat"-, a quien no conozco personalmente, es mucho más interesante y acertada que las comparaciones con Minor Threat o Joy Division. Y aclaro que siempre que he leído cosas de Quique he pensado que me gusta mucho su visión de la música y lo pasional y sincero que es cuando escribe sobre bandas, o sea que esto no es una crítica a su artículo, ni mucho menos.

Yo al contrario que Quique, se podría decir que he crecido en la escena punk más que en la indie, aunque mis gustos musicales siempre han abarcado mucho más que eso. Yo crecí viendo conciertos de punk y hardcore en CSOs y no empecé a ir a sitios como el Apolo o el Sidecar (por decir algo) hasta mucho más adelante. Mis amigos y yo íbamos a miles de conciertos sin mirar casi ni quien tocaba. Ibamos a conciertos de punk rock, de grupos straight edge, de crust o de lo que fuese, nos daba igual, íbamos porque nos gustaba ir al Rock and Trini y ver grupos y porque nos gustaba la manera de vivir la música en esa escena. Y con el tiempo se te pegan ciertas cosas, ciertas maneras de actuar y vivirlo.

Y esto enlaza con lo que comentaba al principio sobre las barreras que separan las dos escenas, porque creo que hay otra aparte de los prejuicios y es precisamente la manera de hacer las cosas. Ya hace unos meses critiqué un artículo que se publicó en no sé qué revista en el que se pretendía hacer una visión general del underground en Catalunya mencionando una serie de grupos indies y sellos de por aquí. El artículo, que me parecía facilón, excluyente y sin interés, mencionaba varias veces el concepto DIY, un concepto que últimamente no paro de leer y ecuchar en todas partes. Y curiosamente no aparecía ni un grupo ni un sello de la escena punk." (continua al següent missatge)

quique ha dit...

"Yo no quiero decir que en la escena indie no se hagan las cosas por amor a la música, que no haya gente que trabaja muchísimo para montar conciertos y tirar giras adelante, etc, pero a diferencia de la escena punk, creo que muchas veces se adoptan actitudes propias de un engranaje más mainstream. Yo no he visto nunca (o muy pocas veces) que en un concierto punk en una okupa haya gente que entra gratis porque es prensa y va a hacer una reseña del concierto, tampoco he visto muchos conciertos que valgan más de 5€, ni LPs a más de 12€, ni cervezas a más de 1,5€, ni que aquellos que te han montado el concierto no te den cena, ni te paguen al final del concierto si ha habido beneficios. En cambio sí lo he visto en otras partes. ¿Realmente estamos apoyando la escena independiente adoptando mecanismos de la industria musical más mainstream? A mi me preocupa mucho más esto que los prejuicios estilísticos que podamos tener, porque muestra una vez más que nos han derrotado los que dictan como son las cosas. En nuestras manos está el poner precios justos a los discos, el no dar privilegios a alguien porque te va chupar la polla en su blog, el ayudar a las bandas que nos gustan de mil maneras posibles, y sobretodo el concebir el éxito de un proyecto, ya sea un grupo o un sello, bajo un criterio artístico y humano, no marquetiniano. Hay muchos grupos que no salen en medios porque nadie envia notas de prensa y llenan cada semana una sala, y otros que te los encuentras hasta en la sopa a los que no va a ver nadie.

Al final para mi se trata de establecer una relación honesta y sincera con la gente que te sigue. Tanto como grupo como sello, me interesan las relaciones que se crean, la manera en que haces las cosas, más allá de escenas y estilos. Creo firmemente en que un grupo o un sello pueden ser grandes, hacerse más conocidos y ser consecuentes con sus ideas, sin ser intransigentes, marcando la línia donde consideren que deben marcarla.

Aunque ser grande es algo diferente para cada uno supongo, y muchos de los que adoptan estos mecanismos que me ponen de los nervios le van a dar al "Me gusta" si leen esto.

-S"

Anònim ha dit...

tu a mi també em sembles un rotllo! ves-te'n a l'apolo a menjar-li la polla a algú altre!

Anònim ha dit...

Els Crosta estan molt bé, això ho sap tothom però, siusplau, les palles fes-te-les a la intimitat de casa teva i dedica-se-les a tota aquesta gent amb ulleres vuitanteres i bigotis irònics, que es dedica a cantar sobre les misèries de la vida post-universitària de la classe mitja alta barcelonina, fot concerts a 20€ i es sent identificada mirant arròs covat per tv3.

Fins i tot puc entendre (cosa que no vol dir que ho justifiqui) que t’impacti una mica veure algo diferent, per una vegada a la vida que surts del Razz i que ara que us han tancat la merda de l'Apolo no debeu saber ni on anar a fotreus l'md, però la gràcia del "punk", entre d'altres, és que el pot tocar tothom, mai s’idolitza a ningú i que, en general, encara es manté com a tal sense esdevenir un puto producte de consum, ignorat per la indústria (amb totes les lletres de la paraula) musical i els seus clients-seguidors: els quatre hipsters amb el cul ficat dins del seu cul "indie"-català, que l’únic que sabeu fer és mercantilitzar tot allò que coneixeu, convertir-ho en una mercaderia més a l'abast dels vostres miserables salaris de dissenyador gràfic i consumir, consumir i consumir... Tot això fins que, per omplir l'amplíssim buit interior que teniu, us deixeu seduïr per la següent cosa/producte que us sembli suficientment autèntica i "cool" per acabar emmerdant-la amb la vostra presència, la vostra pose i el vostre falsíssim interès.

No sou més que uns merdes.

ps: Això sí, he d’admetre que tens raó quan en cert paràgraf d’aquest article t'autoanomenes “idiota”, felicitats :)!

quique ha dit...

Anònim, jo no ho sabía que Crosta estan tan bé. I per això ho vaig voler explicar. Com que no en sabía prou com per escriure amb cara i ulls, vaig voler enviar-los unes preguntes.

No sé on veus la intenció mercantilista o deificadora en tot plegat. Sé perfectament qui son els meus amiccs, conec a la gent a qui porto tants anys veient a concerts. Crec que a bona part d'ells els poden agradar Crosta i per això els animo a anar-los a veure.
A diferència del teu missatge, no vull pensar que la gent a qui em dirigeixo sigui gaire diferent a mi. Se molt bé que és dificil conèixer altres "escenes" que no son teves. No sabría per on començar si no hagués tingut una excusa per anar-los a veure. Dec ser una persona molt trista que necessito una excusa per fer les coses i no conec els grups per que se m'obri una porta del cel i em posi un disc al devant.
Imagino que a la gent que tinc al voltant els deu passar igual.

Pel que fa a això de idolatrar, si t'haguessi molestat en llegir una mica més, haguessisvist que cada 15 dies escric sobre alguna cosa que em sembla el milor del món. És la meva manera de parlar, però només de parlar. Quan una cosa m'entusiasma, no puc evitar pensar-ho amb intensitat. I no és exclusiu.

Dit això: pensar que coneixes les meves intencions, o les de qualsevol altre, a l'hora de parlar de quasevol cosa és un prejudici que diu poc a favor dels teus arguments. Que els meus interessos siguin més o menys veritables, això no ho podràs saber mai del cert, preocupa't pels teus, intenta explicar-los si vols, però no em diguis el que jo penso o deixo de pensar perquè no tens ni la més remota idea.

Molt menys si la bases en una sèrie de tòpics de merda que et sembla haber endevinat mirant TV3.
Anònim: ves-te'n a la merda

Anònim ha dit...

Doncs a mi sincerament no em semblen un grup com per fer-ne tot aquest escàndol. De grups com els Crosta n'hi han hagut moltíssims avans de que ells volguessin vendre aquesta imatge de la recerca del punk i l'autèntic tarannà del mateix.

Coincideixo en que és cert, 25 anys enrere només hi havien basses de vòmit i grups de punk fent xip xap, però avui en dia són molts, per no dir la gran majoria (sobretot a l'escena de Barcelona) que viuen sota aquesta plataforma d'autogestió i punk crassenc.

D'aqui a fer-se palles amb els Crosta, em sembla patètic. A mi personalment m'aburreixen, i sí, es un punk "desesperat" per fer-se un lloc (cantant en català, cridant anarquia i fent apologia al veganisme) com bé diuen ells, escupint tòpics, etc.

En fí, CROSTA són un grup del pilón i no es mereixen aquest rebombori.