13 de set. 2012

'LA GORDA DE LAS GALAXIAS' ÉS EL MILLOR CÒMIC DEL MÓN


Tota la meva infància té relació amb els còmics. Jo era així. De petit em podia tirar hores parlant de les qualitats fantàstiques dels meus superherois favorits, discutir durant tardes senceres sobre l'agilitat d'Spiderman o Daredevil sense acabar de decidir-me qui guanyaria en una hipotètica batalla. Això ho recordo especialment perquè fruit d'aquesta discussió vaig enviar la meva primera carta al correu de Fòrum, al Profesor Loki, perquè el dubte em cremava per dins. Qui és més àgil: Spiderman o Daredevil? La resposta va ser molt desapassionant (bàsicament em deia que els dos, un pel seu sentido arácnido i l'altre perquè tenia els sentits super desenvolupats per la seva ceguera. Com si no ho sabés!), però em va fer tanta il·lusió que al dia següent de veure-la vaig portar el còmic al cole per ensenyar-lo als meus amics. Encara ara em sorprèn no haver estat mai el collejero de la classe.


Pensava que els superherois em podien convertir en algú, i quan jugàvem a les colònies repartíem els papers segons les qualitats que creiem tenir. Jo volia ser Spiderman o Daredevil i després Lobezno. Mai no vaig pensar que escollir Zipi y Zape o el Botones Sacarino pogués fer-me sumar punts davant de ningú; imagino que per això vaig enterrar una mica la meva relació amb els còmics d'humor. Eren per nens, no per machotes. Quina estupidesa.

La meva mare treballava a una revista i cada setmana em portava tots els còmics de la redacció. Eren sempre còmics d'humor, d'Ediciones B, hereus del fons editorial de Bruguera. Portava Zipi y Zapes, Mortadelos, Guay!, Súper López, TBOs... i jo els llegia religiosament i els oblidava també religiosament quan arribava a l'escola. Els vaig llegir fins bastant grandet: em començava a sortir pelusilla al bigoti i mirava d'amagat alguna que altra Interviu que també arribava a casa.

Recordo perfectament el que em va passar pel cap el primer cop que vaig obrir un còmic i em vaig trobar La Gorda De Las Galaxias. Va ser abans d'aquests anys de bonança, gràcies a la feina de ma mare. Ara sé que eren les acaballes d'una de les èpoques daurades del còmic espanyol. El final de la època Bruguera. Estava dins d'una de les capçaleres de l'editorial i era diferent a tot. Recordo obrir el còmic i pensar que ho havia fet un nen.

Semblava fet amb retoladors de colors i ella em recordava la tia Carmen, la germana de la meva àvia. Ella era molt eixerida i no podia estar mai quieta. Sempre deia frases fetes molt gracioses i li agradava molt ballar. La tia Carmen tenia el cabell arrissat i se'l tenyia de castany, com La Gorda, i era tan rodona que semblava que un no pogués abraçar-la del tot. No perquè fos extremadament grassa, sinó perquè tenia uns pitots que ni l'estanquera d'Amarcord.

Em va encantar al moment: el personatge era tan familiar i el dibuix tan esbojarrat que es va convertir en favorit automàtic. No sé quina edat tindria, però recordo el shock de pensar que un dibuix meu podria estar perfectament a les pàgines d'aquell còmic imprès. Des de llavors, el primer que feia en obrir un d'aquests còmics era buscar-la a ella, però tenia un problema: mai no vaig ser capaç de retenir la capçalera de La Gorda De Las Galaxias, així que mai no vaig saber on buscar. Quan la trobava era sempre una festa, però és una llàstima que anés sempre amb Zipi y Zape, perquè no m'agradaven gaire i mai no els vaig demanar abans que a Mortadelo o Súper López. És per això que La Gorda De Las Galaxias va ser un misteri durant tota la meva infància i fins ara, que per fi tinc entre mans el primer volum de les seves històries recopilades i magníficament editades per Bang dins la seva col·lecció Mamut.

La Gorda De Las Galaxias és l'artefacte pop per excel·lència: totes les històries són petites variacions del mateix (hi ha un problema a la galàxia i La Gorda el soluciona amb un parell de trompades), és divertit, tendre, ple de colors, amb personatges memorables i absurds. A simple vista, sembla una versió espacial dels dibuixos de Yellow Submarine fets per Miguel Mihura o Tono. I té un munt de punts forts com ara:

ELS DOLENTS
El càsting de dolents és senzillament immillorable. El Profesor Chifladus, el Doctor Antipaticus, el Meteorito Agustinín, el Guerrero del Misilazo o el Pelmazo Enmascarado circulen per les seves pàgines i tots reben la mateixa medicina: trompades, cops de panxa i algun petó. Em costaria escollir un favorit, però hi ha un capítol magnífic en què La Gorda deixa a Los Jefazos Del Universo amb un pam de nas quan la van a buscar per desfer una vaga de robots. La Gorda treu una pancarta i es suma a la vaga: sempre al costat dels bons.

EL QUE DIU LA GORDA
Algunes de les frases favorites de La Gorda són: “toma castaña, nene”, “ánimo chato, yo te ayudaré”, “jolín, cantas mejor que Bertín Osborne”, totes i cada una de les paraules que surten de la seva boca semblen sortides de la tieta del Joaquin Reyes: chanante, però sense paraulotes.

EL GAFE DE NICOLÁS
Nicolás, l'autor de La Gorda De Las Galaxias, va estar a tot, però sempre a la davallada. Entra a La Codorniz poc abans que aquesta tanqui, entra a Bruguera en plena suspensió de pagaments, s'hi està fins que l'editorial tanca, i quan comença a dibuixar per Ediciones B, el retallen i censuren, s'hi baralla i finalment el fan fora. A part de la mala sort, en Nicolás devia tenir un parell d'ous molt ben posats. Mai no va acceptar que li censuressin o li toquessin una pàgina, i va ser l'únic autor a Bruguera que va aconseguir fer-ho tot ell mateix: dibuix, guió, retolació i colors. Amb petits triomfs com omplir el fons de negre (el color de l'espai), cosa que encaria la impressió perquè necessitava més tinta que la resta de còmics de la revista. A part de La Gorda, Nicolás va dibuixar altres historietes com Don Marino y Su Submarino, Chifladuras o Nicolás En El País de Las Maravillas. Tan debò els amics de Bang s'animin i ens els tornin també.


http://gordadelasgalaxias.blogspot.com.es/

http://www.mamutcomics.com/online/mamut_comics/goldenage2.html

Quique Ramos

* La il·lustració és d'Alexis Nolla


2 comentaris:

Juanjo ha dit...

Qué guay! Ya no me acordaba de la gorda!

Christian ha dit...

Joder Quique, m'has fet tornar a la meva infància de cop! Jo també ho havia oblidat però no m'ha costat gens tornar a enrecordar-me! boníssim! gran article!