2 d’ag. 2012

THE NEW WORLDS SINGERS SÓN ELS MILLORS DEL MÓN


És una vella història i podeu llegir-la en molts idiomes i a molts països: “Ens calen cançons d’ara”, sempre n’han calgut i periòdicament també ha calgut demanar-ne. Si no les escriu ningú, el nostre cançoner és mort, un patrimoni embalsamat per qui el vulgui estudiar. És això que tan bé va explicar en Lluís Serrahima a finals dels cinquanta i tan bé van saber contagiar a la resta del món els pioners del revival folk nord-americà a començaments dels seixanta. Els americans li diuen topical songs, comentaris d’afers polítics o socials del moment, “All the news that’s fit to sing”, deia el Phil Ochs.

Totes aquestes cançons van ser importants a la història del poble, i feien de transmissió del que passava. Explicaven assassinats, la visita del president Roosevelt a Trinidad, o la matança a un poble de Michigan dels miners en vaga el dia de Nadal; històries anecdòtiques i grans injustícies. Alguns d’aquests fets històrics van arribar fins a nosaltres gràcies a les cançons. I n'hi ha que encara són capaces d’encendre als nostres cors el foc de la revolta com van fer al seu dia. Tan de bo.

La revista Broadside va néixer amb la vocació d’esperonar els joves artistes del revival folk a compondre cançons que parlessin del seu temps. Recollia cançons de músics del circuit de bars, cafès i carreteres a Estats Units, i va ser una de les espurnes del revival folk, fent córrer les cançons i històries per tot el país. La revista eren uns pocs fulls ciclostilats i anava directe al moll de l'ós: als primers números hi havia només les lletres de les cançons, unes partitures amb els acords i els retalls de les notícies que les inspiraven. No sabem fins quin punt la revista va córrer com la pólvora, perquè encara faltarien un parell d'anys per l'esclat mediàtic d'aquest revival folk, però allà ja estava la llavor de tot.

La Broadside la portaven algunes de les persones més importants del moviment: Agnes "Sis" Cunningham i el seu marit Gordon Friesen. Ella va ser la fundadora dels Red Dust Players, grup d'agitació política que es dedicava a cantar cançons pels racons més pobres d'Estats Units durant els anys finals de la Gran Depressió per tractar de conscienciar els grangers i treballadors explotats del sud del país. Poc més tard, ja casada (es va conèixer amb el seu marit durant els seus anys de militància al Partit Comunista), ella i el seu home van marxar a Nova York, on van tenir una casa que va ser lloc d’acollida de músics com Wody Guthrie i Pete Seeger. A aquesta mateixa casa s’hi van formar els Almanac Singers, grup on militaven els dos astres de la cançó protesta i on ella va cantar durant una temporada. La Sis va tractar amb ells dos la resta de la seva vida, i van participar en l'inici d'alguns dels cims de la seva biografia, com els Weavers de Pete Seeger. Poc més tard, quan ella va començar la revista, ell també s'hi va sumar com a assessor. Ja en tenim dos. El tercer dels noms impresos a la contraportada com a comitè editorial era en Gil Turner. Ell és l’origen de tota aquesta parrafada.

Però jo no vaig saber del Gil Turner per Broadside. Coneixia el nom de la revista i la seva importància històrica, però no havia anat més enllà. El vaig conèixer buscant versions de “Don't think twice, it's alright”, també coneguda com LA MILLOR CANÇÓ DE LA HISTÒRIA DEL MÓN. D'on sortia aquella veu? Qui era en Gil Turner? Em costava trobar informació sobre ell, però de seguida vaig topar amb un munt de peus de pàgina a la biografia del primer Bob Dylan. Va ser el primer en escoltar i gravar “Blowin' in the wind”. Aquesta era la constant, gairebé l'únic que vaig ser capaç de trobar. Això i el nom d'un grup: The New Folk Singers, del qual no vaig saber trobar més que la seva versió de “Blowin' in the wind” i prou. No és meravellós quan comences a perseguir una obsessió i sembla que no existeixi? A dia d'avui, gairebé totes les peces que he aconseguit ajuntar giren al voltant de Dylan.





La primera formació de the New Folk Singers la formaven en Gil Turner, Happy Traum i Bob Cohen. Ells tres són els que surten a la portada del primer disc, el famós, però també hi havia la Delores Dixon. Tots eren gent important dins l'escena del folk revival. Gil Turner programava una de les nits al club més important de folk d'Estats Units, el Gerde's Folk City, i començava a treballar amb Sis Cunningham i Pete Seeger en el que seria la revista Broadside. La seva era la nit amb més artistes i públic jove al club, així que imagino que ell seria l'enllaç dins la revista amb aquests músics. Tocava amb tots, era entusiasta amb les cançons d’aquells desconeguts i tenia el poder de poder fer-les córrer. Diu la llegenda que estava present el dia que Bob Dylan va escriure “Blowin' in the wind”, la va escriure davant seu al soterrani del Gerde's i quan li va tocar sortir a l'escenari mitja hora després la va cantar. Va ser el primer en cantar-la en públic i el primer de gravar-la amb els New Folk Singers. No és qualsevol cosa, això! En aquella època en Dylan i ell eren cul i merda, igual que Happy Traum.

Happy Traum va gravar la mitiquíssima i semiamagada “Let me die on my footsteps” pel disc que recopilava les primeres cançons que es van publicar a Broadside. Com que llavors en Dylan ja tenia un contracte amb Columbia, es va haver de posar un pseudònim per acompanyar-lo a la harmònica. Encara gravarien més vegades junts, als seixanta i començaments dels setanta.
De la Delores Dixon en sé molt poc. Feia harmonies al disc famós del grup, i en Dylan diu a les seves “Cròniques” que van ser parella una temporada. La crònica rosa diu que en Dylan es va inspirar en un espiritual que ella solia cantar al Gerde's durant aquella època, “No more auction block for me”, per escriure “Blowin’ in the wind”.

I finalment, Bob Cohen. Ell és qui té menys connexions dylanianes, però,, tot i que la seva història està menys lligada al mite, el seu nom mereix ser escrit en lletres grans (BOB COHEN) per ser qui va reclutar bona part dels músics més polititzats de l'escena folk de Nova York (des de pares o tiets del moviment com Pete Seeger fins els llavors joveníssims Bob Dylan o Phil Ochs) per acompanyar als voluntaris que van recórrer Mississipi per inscriure els treballadors negres al cens electoral i que poguessin exercir el seu dret a votar. Llavors el Ku Klux Klan apallissava i matava activistes prodrets dels negres, en una extensió del que passava en una escala infinitament major amb els negres de la zona.

Sent com són, quatre de les peces més importants per entendre l'esclat del revival folk als seixanta, és estrany que la història o la música dels New Folk Singers sigui tan difícil de trobar, sobretot sent aquesta tan bona.

El primer disc dels New World Singers que vaig trobar va ser We will answer, i ni tan sols estic segur que siguin els mateixos New World Singers. El vaig trobar a una botiga a Internet i el vaig comprar sense saber-ne més, estava desesperat per trobar més música! Quan el vaig posar per primer cop gairebé ploro. La música era fantàstica, folk melós de la corda dels Kingston Trio. La meitat de les cançons eren himnes religiosos maquíssims, hi havia un parell de cançons de Simon & Garfunkel (la meravellosa “Feelin' groovy” -molt millor que la original!- i la famosíssima “Sounds of silence”), de Burt Bacharach (la meva versió favorita de “What the world needs now” sona bastant canviada, amb un ritme gairebé brasiler i melodia vocal que és pur feliços anys vint), alguna tradicional. La major part del temps estan les tres veus masculines cantant alhora, és per això que em costa molt reconèixer si són els mateixos The New World Singers. No importa que les cançons (fins i tot el segell que edita el disc ho és) siguin religioses. De fet si ho penseu, gairebé té lògica. Els moviments pels drets civils a Nord Amèrica estan molt lligats al costat esquerre de l’Església. En tot cas, si us fa dentera,, que no us en faci. Les cançons són precioses. Em sap greu que no les pugeu escoltar, però feu-vos un favor: busqueu el disc, és una meravella. Està ple de folk coral, els solos de les cantants femenines són de les millors coses que sentireu mai, hi ha velles cançons que parlen de gossos i muntanyes i de qui som i és impossible escoltar-lo sense cantar. Perfecte per matins de sofà i finestra oberta.

Al cap de poc vaig trobar el disc famós. Dic que és el disc famós perquè és el de les versions de Dylan i l'únic que està una mica documentat. El vaig poder sentir a un web (és el web del Bob Cohen!), però no va ser fins la setmana passada que el vaig aconseguir. Ara viatja en avió fins a casa meva i no sabeu el content que estic de poder-lo tocar per fi. A alguns us semblarà una imbecil·litat, però la meva felicitat s'alimenta d’imbecil·litats i peus de pàgina. Deixant de banda això, el disc és més dur que We will answer. Aquí no hi ha tots aquells jocs de veu de folk comercial dels seixanta, cada músic canta els seus trossos amb claredat i els altres fan els cors i fan torns per fer de veu principal en algun moment. I quins cors, nano! Estan sempre al seu lloc i són dolços i masculins, un grup de persones cantant juntes, més que el trio d’àngels cantant al senyor de l’altre disc. També hi ha el banjo omnipresent de Gil Turner, que sembla connectar directament amb els seus avantpassats per anar de festa amb ells. Està ple de cançons tradicionals de diferents països i fa alegria de viure. És com els primers dos discos dels Holy Modal Rounders, però més seriosos, o com uns Weavers més divertits. Aquest disc sí és seu segur, i les notes de la contraportada són el més proper a una història dels New World Singers que es pot trobar. Les notes són del Bob Dylan, per fer rodó el cercle.


Dubtes i cabòries al voltant dels New Word Singers:

· ¿Són un sol grup o en són dos? En primer lloc, els tres paios que surten a una portada i a una altra no semblen els mateixos. Els de la portada de We will answer podrien ser ells de més joves, però no té gaire sentit. He buscat les dates en què es va gravar aquest disc i no les he trobat per enlloc, però tot i que al disc no hi ha crèdits, ha de ser posterior al famós perquè les cançons de Simon & Garfunkel són de 1965 i el famós el van treure l'any 1963. A més, són 5 persones i canvien els components. M'explico: a la contraportada hi ha una foto amb una llegenda amb els noms de pila de cada un. Hi ha un Gil i un Bob (punts a favor), però canvien a Happy (fa mal dir aquest nom, oi?) per un tal Bill i no hi ha rastre de la Delores. Les noies es diuen Jodi i Ruth, i són més aviat blanquetes.

· El segell del segon disc és absurd. El disc famós va sortir amb la totpoderosa Atlantic Records, i l'hipotètic segon disc, amb la discogràfica Word (“The finest name in sacred music”, diu el subtítol). Pot ser que realment no es mengessin una merda i Atlantic els donés patada, però... no es mereixien ni un segon intent?

· Tot i que un dels cantants es diu Gil i fa pensar que és el mateix Gil Thompson, no sembla que soni el banjo. No és un dubte gaire important perquè també deu saber tocar la guitarra, aquest home, però és una de les coses que fa el so tan diferent, així que posats a dubtar…

· Tinc una teoria al voltant d'aquests canvis. La major part dels precursors del revival folk van estar a les llistes negres de la caça de bruixes a Nord Amèrica. Alguns d'ells van ser vetats a ràdios i escenaris a començaments dels seixanta. Guionistes de Hollywood van haver d'escriure amb pseudònims i, en general, qualsevol persona sospitosa de comunista ho tenia pelut per trobar feina en un lloc mínimament públic. Jo m'he fet la meva pel·lícula. M’estranya que els artistes de Who will answer estiguin acreditats només pel nom de pila. A més, la història que expliquen les notes del disc són superficials i una mica “los mundos de Yupi” (estudiants que es fiquen al món de la música folk, viatgen cantant per Estats Units, Europa i ¿Orient?, i s'allisten a les Joventuts Cristianes per entregar el seu cor a Déu. Massa idíl·lic per ser veritat). No podria ser que per treure el seu següent disc mig d'amagat fessin servir els noms de pila i una foto falsa que fes més o menys creïble la història? En qualsevol cas, sigui la meva història veritat o no, el que si és real és que els dos discos són una burrada.


Links:

"Ens calen cançons d'ara": gairebé mig segle d'un article històric.
Mississippi John Hurt - Stack O' Lee Blues
Attila the Hun - Roosevelt in Trinidad
1913 Massacre - Woody Guthrie
Broadside 'Backfile & Indexes'
Bob Cohen


Quique Ramos

* La il·lustració és d'Alexis Nolla

1 comentari:

Quique ha dit...

Encara calen cançons d'ara:
http://www.fundacionrobo. org