23 de des. 2011

LES MILLORS CANÇONS DE 2011


La cançó és la màxima expressió de la música pop. Moltes vegades no recordem el títol o potser l'autor i per descomptat que no sabem a quin disc es troba. Però la cançó, més o menys la recordem. Aquí dalt diu que aquestes que trobareu a dins són les 20 millors cançons del 2011, però no és veritat, les llistes d'aquest estil mai són veritats absolutes però aquesta encara menys. Perquè aquí, per sobre d'influències i avantguardes el que importa és el que transmet a cada un. I aquestes 20 ens han transmès coses a nosaltres. Al cap i a la fi això és el que importa i per això no està ordenat de millor a pitjor i sí de com ens ha sortit al escriure-ho.

Els Surfing Sirles
“Peatge”
Del seu disc Romaní Semen i Sang (Bankrobber)

Quan en Joan va desgranar el segon disc dels Sirles, la ja immortal “II internacional sirlera”, es va endinsar, discretament però valenta, en la relació entre la banda i la música negra. Una característica amagada al seu primer LP però que a Romaní Semen i Sang comença a veure la llum. A “Peatge” la intuïm en tota la seva esplendor. Caos, destrucció i una tornada perfecta per picar de mans abans de cridar “No passa ningú, no passa ningú, ni quan bufa el vent, ni quan bufa el vent”. Oblideu les mirades indiscretes i canteu-la sense vergonya.





Joan Colomo
“La Industria”
Del seu disc Producto Interior Bruto (Bcore)

En Colomo va sorprendre tots els seguidors que el van descobrir amb el seu primer disc fabricant un LP d'una forta càrrega social. El de Sant Celoni va deixar per al final un ganxo d'esquerres als ronyons de tot el que envolta la indústria musical en què ell també pertany. Plena d'harmonies surferes, referències inpretensioses a Brian Wilson i una magnífica sàtira a cadascuna de les paraules, “La Indústria” és la cançó més rodona d'un disc del que encara esperem continuació.

La industria



L'Hereu Escampa
“Consol Condol”
De l'EP S/t (Famèlic Records)

Hi ha una millor manera de començar un disc fet per post-adolescents que cridar-te a la orella “busco una explicació”? Segurament sense adonar-se'n els L'Hereu Escampa han recopilat tot l'esperit de la seva primera referència en aquesta cançó. Emo-core i ràbia juvenil desenfadada, desencantada i rural. Hi ha alguna cosa més autèntica? Ja us ho dic jo: no.





Manel
“Benvolgut”
Del disc 10 Milles per veure una bona armadura (Discmedi/Warner)

Odiats per uns i estimats per els altres, els Manel ens han explicat una història magnífica amb “Benvolgut”, la indiscutible millor cançó del seu segon disc. Repetint només una frase en tota la lletra i amb una estructura narrativa perfecta han aconseguit dotar de màgia unes paraules que tots havíem pensat alguna vegada. “Estem esperant”, ens diuen. I tenen raó. Ideal per als qui acaben de trobar parella i poc recomanable si t'acaben de deixar més tirat que una burilla consumida de Camel. Tu tries, però sentir-se la segona persona del singular en aquesta cançó pot donar-te nits d'insomni. Tranquil, segurament la noia no s'ho valia però la cançó sí. Una història que justifica un disc sencer.





The Waterparties
“It is an instrumental song”
Del disc Misterious Recordings (Autoeditat)

Podria ben estar a una pel·lícula de la Coppola. Aquest temazo de The Waterparties és una píndola shoegaze amb tot el noise que hi pot haver a una cançó amb melodia d'escènica indie dels 90. Una bona mostra de com rescatar el bo i millor dels noranta i no semblar un imitador.



Albert amb l'Aigua al Coll
Dona del temps
Autoeditada

“Dona del teu temps, dóna'ns alè, dóna'ns valor, per posar a lloc aquest desastre descomunal”. Un cant a una heroïna que ens ordeni la vida i ens ajudi a ser valents, a la necessitat de sortir, a la por a la soledat. Lo-Fi de guitarra i percussió i una pulcritud volgudament bruta que li dóna una emotivitat especial. Albert amb l'aigua al Coll només ens han donat un tast de què poden arribar a oferir-nos. Estarem expectants mentre arriba el seu primer LP.





Antònia Font
“Icebergs i Geisers”
Del disc Lamparetes (Robot Innocent Companyia discogàfica

Potser al nou disc dels Antònia Font li ha faltat rematar uns ciments que apuntaven a treball majúscul. Al final no n'hi ha hagut per a tant però ens ha deixat algunes cançons que es col·loquen directament entre el millor de la seva discografia, que no és poc. El millor exemple és “Icebergs i Gèisers” una cançó en què els mallorquins juguen amb l'èpica i un piano que serveix de base rítmica, d'arrenjament perfecte i alhora com a part de la història. Un exemple clar que quan en Joan Miquel Oliver s'hi esforça només una mica et deixa atmosferes pop perfectament recreades plenes de melancolia i records.


Video no oficial



Doble Pletina
“Artista Revelación”
Del 7'' Cruzo los dedos (Discos de Kirlian)

Doble Pletina és la banda que més m'ha marcat aquest any. Només amb quatre cançons, sí, però quines quatre. “Artista Revelación” ens mostra tal i com som: Quines expectatives teníem i tenim i com hem acabat abraçant la rutina més còmoda. Encara és hora d'agafar aquella llibreta i començar a escriure paraules magnífiques, segur que ho serien. Però mentre ho decidim, pensarem algunes excuses per no fer-ho, sigui escrivint en un bloc indie com aquest o fent cançons tan perfectes com les que fa Doble Pletina. “Ir al telefono y llamarte, que planes hay para esta tarde”. Sí, ho deixem per un altre dia que avui quedo amb els col·legues. Tan real que fa por.





The Free Falll Band
“Miqui's Two Nostalgic Punk Songs”
No editada

Seu serà, sens dubte, l'any 2012. Els The Free Fall Band ens han anat deixant perles una darrere l'altra en forma de pop melòdic ple de referents que agafen dels millors estilistes possibles. Una d'elles és “Miqui's Two Nostalgic Punk Songs”, que ha de formar part forçosament del seu treball de debut que esperem escoltar al més aviat millor. Delicadesa pop que encara et sorprèn més quan veus que l'han composat uns nanos que fa quatre dies anaven a l'institut a estudiar l'ESO.






Esperit!
“Good Girl”
Del disc Endavant continu (Bankrobber)

Que en Mau ha fet un disc difícil i alhora genial és tan poc sorprenent que seria massa obvi quedar-nos només amb això. Entre les moltes perles que ha deixat el seu Endavant continu hi ha una peça que sobresurt per la seva accessibilitat i sobretot per una tendresa que arriba al cor. Cantada a duo amb l'Emma Calafell, “Good girl” destil·la amistat i complicitat a dues veus. Folk de tota la vida i empatia màxima en menys de dos minuts de durada.





Doble Pletina
“Música para cerrar las discotecas”
Del 7'' Música para cerrar las discotecas (Discos Garibaldi)

La gran cançó d'aquest 2011? Per molts, també per mi, és indiscutible que sí. Doble Pletina han sabut plasmar en aquest tema una melancolia extraordinàriament meravellosa. Pop d'aquells que t'arriba per les coses que diu però sobretot per com les diu. Si a la elegància de fàbrica amb què ha nascut aquesta banda li afegeixes una tornada simplement perfecta et queda la cançó que sense saber-ho sempre havies esperat. “Música para cerrar las discotecas” és aquesta, la que un dia arriba i es queda amb tu per sempre.





Mazoni
“Totsants”
Del disc Fins que la mort ens separi (Bankrobber)

Segurament la cançó que marca el darrer disc de Jaume Pla. El compositor bisbalenc hi comprimeix el seu cantó més fosc i obscur, la seva banda inquietant i menys agradable. Una narració que en són tres i que alguna d'elles es basa en experiències reals mentre escoltes els violins que et donen cops al cap com un martell enorme. Un videoclip realment aconseguit remata un tema que ningú hagués escollit com a senzill només per la mala llet que desprèn. Bé, menteixo, Mazoni sí.





Don The Tiger “Girasol”
Autoeditada
Imagineu-vos els títols de crèdit de la sèrie True Blood, poseu-hi la sordidesa d'una pel·lícula espanyola on dones arrebossades de carn ensenyen petxuga mentre al davantal ple de vísceres hi netegen el ganivet a l'hora que atenen un client a la carnisseria. Penseu en la pel·lícula Airbag. Més sòrdid, més de carretera. Com una Hedwig and the angry inch de l'Hospitalet vista per en David Lynch. Tot això i més és el que hi ha en aquests 3 minuts i mig de prototip John Maus.

Girasol by donthetiger



Za!
“Casamance #1”
Del disc Megaflow (Discorporate/Gandula)

Hòstia puta ja. Un altre cop a parlar de Za!, no sé que cony més dir. Potser diria que aquesta és la categoria més estranya on pertanyen. Escollir una cançó de Za és un equívoc; un pot pillar una onada de flow com qui surfeja, però no una cançó de Za! Hauria de ser la trilogia Casamance d'una tirada amb uns altaveus gegants sobre uns llits elàstics de fires banyats amb llum estroboscòpica on anéssin projectant les ganyotes dels dos Za, però em quedaré amb la primera, la Casamance #1 ja que inevitablement us farà posar la segona.





Nacho Umbert y la compañia
“El mort i el degollat”
Del disc No os creais ni la mitad (Acuarela)

Per molt poquet en Nacho Umbert y la compañia se'ns ha quedat fora del rànquing dels millors discs de l'any, és el que té la democràcia. Això sí, no em puc estar de posar en aquesta llista un tema del seu darrer disc No os creais ni la mitad: un tast d'aquestes petites grans històries que explica el cantautor barceloní. Com la que ens ensenya en aquest tema que s'agafa de trifulques internes funeràries per apropar-nos una història ben real, la de les persones anònimes a les que no acompanyen grans gestes. Però no, no és el que explica, que també, és el que explica. “I això fa mal”, diu, i té raó.





Deerhoof
“Qui Dorm, Només somia”
Del disc Deerhoof Vs Evil (Polyvinyl)

Què passa? Si els de Bilbao neixen on volen, els catalans més i millor. Per molt que sigui japonesa, la Satomi Matsuzaki, per molt que la banda sigui americana, igual que la discogràfica, per molt que no sàpiguen ni que diu la cançó, Qui Dorm Només Somia és més catalana que el pa amb tomàquet. Segur que la pròpia cançó, veient que venia en Mas, es va exiliar abans de néixer. La vida dura poc, és veritat. No és veritat





Maria Coma
“Tots els colors”
Del disc Magnòlia (Amniòtic)

La Maria Coma ha fet un petit gir a la seva carrera, segurament provant de marxar d'algun clixé que la perseguia amb el seu primer disc. Dir que la Maria ha madurat seria mentir, però s'ha decidit a apostar fermament per la seva cara més fosca i menys accessible. Això no vol dir que no segueixi radiant llum cada vegada que agafa el piano. “Tots els colors” és una explosió de color que amaga una lletra somiadora però que alhora destil·la una profunda enyorança.




Oliva Trencada
“Bicicletes Ronson”
Del disc Perleta Negra (La Casa Calba)

Si els Països Catalans fossin un país normal aquesta hagués estat la cançó de l'estiu. Seriem un país normal i millor, les coses com són. Un tema fresc que per moments et transporta a la imatge d'uns adolescents creuant Menorca per la carretera de Kane per anar a la platja. La història no va ben bé així sinó que parla de la jubilació de diversos actors mítics cofois amb la seves vacances eternes, en bicicleta és clar. Referències pop i una tornada que enganxa com poques.





Rosa-Luxemburg
“Espaguetis amb tonyina”
Del single Espaguetis amb tonyina (Zeppo)

No us enganyaré i seré clar. Aquesta és una cançó de lletra totalment insubstancial i la música que l'acompanya no aporta cap novetat. I què? El que passa amb "Espaguetis amb Tonyina" és que qui no s'hi vegi reflectit és que no ha estat jove. Sabeu què és escoltar un tema i anar fent repàs de tot el que va dient i adonar-se que és exactament la teva realitat? Exacte, els espaguetis amb tonyina abunden a la meva vida, la inestibilitat emocional m'acompanya irremeiablement i hauria d'escombrar casa meva més sovint. “Potser serà quan tingui un fill, potser serà quan visqui amb tu i de moment va tot tan lent”. Ens fascinen les inquietuds dels adolescents però n'hi ha uns quants, que rodem o toquem la trentena, que ens molesta que vagi tot tan a poc a poc. Si hagués d'escriure una lletra i passés absolutament de voler semblar alguna cosa que no sóc, sens dubte seria com aquesta. Encara que sigui així d'estúpida és la -meva- crua realitat.

Escolteu la cançó en aquest link



Mates Mates
“El Pinsà”
Avançament del seu primer disc que sortirà amb Famèlic Records

Parlar d'aquesta cançó és com viatjar al futur, perquè Mates Mates serà un grup que majoritariament es coneixerà l'any vinent, quan treguin el seu primer disc. El “problema” és que ja hem escoltat dos temes del que serà el seu debut. I nois, aquí hi ha tela. Esperàvem molt d'aquests barbamecs de la Plana, i no ens equivocàvem. “El Pinsà” ens dóna algunes pistes de com anirà la cosa: Folk-pop amb aires psicodèlics i aquesta trompeta que els emparenta irremeiablement amb el col·lectiu Elephan Six. Si amb els l'Hereu Escampa parlàvem de ràbia juvenil aquí ens evoquen somnis i felicitat. Així doncs, amics, donem la benvinguda a Mates Mates. Ens donaran grans moments.

4 comentaris:

elena ha dit...

La presència de Surfing Sirles és més que merescuda, ara que s'hi podria posar tot un disc. I "Benvolgut" i "Icebergs i geisers" també indiscutibles. Molt d'acord amb la llista.

Marta ha dit...

Com mola el tema de Mates Mates!

Anònim ha dit...

Vaja. Els amics dels amics: Za, Coma, Umbert, Colom...

marc F. ha dit...

Potser em falta una de La Iaia, Ella cus, per exemple. Per la resta genial, gràcies a aquest post he descobert Doble Pletina i m'encanten.