21 de des. 2011

LA LLISTA NORMAL (20-11)



Tercera vegada que repassem els millors de l'any en aquest bloc. Escolta, i sembla que va ser ahir però no. Hem crescut una mica tots, nosaltres, vosaltres, el bloc i sobretot i més important, els grups i l'escena musical del país. Com sempre direm el mateix, en aquest humil rànquing hi ha la nostra opinió, millor o pitjor, però la nostra, tan vàlida com la teva, que ara mateix llegeixes aquesta introducció. Així doncs, anem a veure quin serà el disc successor de Póstumo de La Célula Durmiente ...però anem a pams. Avui del 20 a l'11.

20



Nico Roig
La Tornada del Genoma Humà
Amniòtic

Nico Roig és un músic català que viu a Bèlgica i que fa cara d’entre tímid i cabrejat. Ha signat onze cançons plenes de sinceritat brutal, amb aparent senzillesa formal –guitarra i veu-. No hi ha cap concessió als llocs comuns, no admet cap tabú. Les seves cançons són innocents en la forma, però molt xungues en el fons, iròniques i sàdiques, i, malgrat tot, boniques. Tres exemples: l’homenatge a la sèva àvia difunta a “L’àvia” –“tant que es col·locava amb els medicaments que havia de pendre’s...”-; l’apologia feixista a la descendència d’“Hem fet fills massa guapos” – “ompliran el món d’acomplexats, per nosaltres ja és bastant frustrant que segons ells haguem perdut fa temps tota credibilitat”- o els records d’una nena violada al parc a “La nena” – “tinc parts del cap en blanc, potser estic morta i no me n’he adonat”-. La “Tornada del gènoma humà” és una anàlisi molt flipant de la ment humana. Molt flipant.

Escolteu el disc a spotify



19



The Seihos
2
Warner

Els The Seihos han presentat disc quan ja pràcticament dèiem adéu a l'any i ha estat una sorpresa refrescant i plena d'alegria. No espereu un disc de grans menjades d'olla, al contrari, és un treball que entra fàcil i que vas reproduint una vegada darrera l'altra. Una mescla de pop clàssic amb tics moderns que naveguen entre l'africanisme i petites aproximacions a l'indietrònica. Ideal per ballar i despreocupar-se una mica de tot. Cançons com "Two", "Where did the love go?" o "Wake up" els avalen. I ja sabeu que no hi ha res millors que tenir un bon grapat de cançons al darrera.
Escolteu el disc a spotify

Llegeix més aquí



18



Oliva Trencada
Perleta Negra
La Casa Calba

Sembla que ja hem establert que qualsevol proposta pop que arriba de les Illes ha de tenir alguna cosa de naïf, és el cas d'Oliva Trencada i el seu darrer disc Perleta Negra. Emparentats amb la psicodèlia que fa Joan Pons, el folk de Herman Dune i les mil i unes referències pop de Joan Miquel Oliver els mallorquins ens presenten lletres tan divertides com estranyes però sempre amb un al·lè mediterrani que els fa especialment agradables. A més tenen un directe divertíssim que els converteix en un dels imprescindibles.

Escolteu el disc a spotify




17



The New Raemon
Libre Asociación
BCore

Ramon Rodríguez amb Libre Asociación signa el seu treball en solitari amb més personalitat. Aquest gir, que nosaltres celebrem àmpliament, sembla que ha decebut alguns fans de A propósito de Garfunkel. Si ets una d’elles et recordem que sempre els quedarà Santi Balmes i la seva colla de lesbianos. Els que el seguim des d’abans que portés barba, en aquest disc hem trobat matissos dels desapareguts Madee. En conclusió, al Ramon li queden molt bé les camises de quadres, però la foscor el fa musicalment molt més interessant.
Escolteu el disc a spotify

Llegeix més aquí




16



Éric Fuentes i el Mal
Éric Fuentes i el Mal
Subterfuge

El tercer treball en solitari de l’exlíder de The Unfinished Sympathy ens deixa sentiments contraposats. Com a fans d’Unfinished ens demostra el que ja sabíem: Eric era el líder del grup i en aquest disc no s’allunya gaire del que feia abans. És a dir, un còctel de punk, hardcore amanit amb melodies pop. No obstant això, tenim la sensació que Fuentes ha rejovenit i ha anat una estona a patinar a Sants amb JG. Això no sabem si és bo o és dolent. Sigui com sigui, ens alegrem que Eric Fuentes segueixi publicant de manera tant prolífica (vuit discos des de 2001) i encara ens regali declaracions d’intencions com ‘Rock&Roll is a full time job’, a més a més de paraules com aquestes.

Escolteu el disc a spotify

Llegeix més aquí




15



El Gos Binari
EL Gos Binari
Fohen

En Jordi Tost s'aprofita del seu alter ego per fer-nos entrar a casa seva i ensenyar-nos el mobiliari, les cortines i el que ha fet per sopar. Cada moble és d'un estil, d'un moment, però la casa ressona comoditat, cordialitat; té una estètica que conjuga molt bé. Les aromes del sopar s'entremesclen en un loop. Té tanta delicadesa que frega el naïf, aquella manera més quotidiana del tot plegat, però si l'escoltes, si el sents, veus la exquisidesa de cada pulsió, el desvergonyiment de cada vocal. És d'un preciosisme exagerat, el disc debut de El Gos Binari, que et deixa indefens. És cert que encara se'l veu tendre i que sobretot apunta maneres més que no les realitza, però aquestes futuribles maneres, aquest parell de raïls paral·lels que es perden, lluiten amb un horitzó molt prometedor, i aquí, ara, hi ha les bases de tot. La bellesa del brut.

Escolteu el disc a spotify

Mira l'entrevista que vam fer El Gos Binari aquí




14



Hurricäde
El Far del Pàries
Saltamarges/Caleiah

Grata sorpresa ens vam endur amb aquest trio de Girona. La segona entrega, quatre cançons sota el suggestiu títol del Far del Pàries, ens trasporten a un post-hardcore elaborat. Crits, ràbia continguda i deixada anar, entremig de cançons estructuralment treballades. Després de la publicació (descàrrega directa des del bandcamp o un bonic 10 polzades transparents per als més mitòmans) han deixat escoltar la seva fressa per part de la península. Tampoc cal precipitar-nos, el ritme frenètic és la marca de la casa, però aquest cop han fet un pas cap algun altre lloc. Esperem que no sigui el darrer.

Escolteu el disc a spotify

Llegeix més aquí




13



La Iaia
Les Ratlles del Banyador
Música Global

La iaia té molts números per ocupar podis aquest any que ara acaba. Sortits de la panxa del Sona9, volant sols i lliures, han construït un primer treball, Les ratlles del banyador, on han acabat de calibrar el seu estil de folk rítmic –algú en podria dir powerfolk- donant menys concessions a un imaginari idíl·lic que han deixat bastant enrere amb la maqueta i pitjant l’accelerador de les cançons. “Explosió”, “Declaració de principis” o “L’home que passa” són tres clars exemples del nou so de La iaia. Això sí, no perden de vista la dolçor d’arrodonir cançons més delicades com “Sota l’arbre” o la fantàstica, i probablement millor cançó del disc, “Ella cus”.

Escolteu el disc a spotify

Llegeix més aquí




12



Senior i el Cor Brutal
Gran
Maltesta/La Casa Calba

Com a la guitarra de Woody Guthrie, en aquest disc hi hauria d'haver un avís a la portada: "This machine kills fascists". Explica Miquel Landete que es tracta d'un disc d'amor i d'antifeixisme. Un rara avis, Landete, del far west valencià però amb totes les seves arrels musicals a l'amèrica rockera de Vic Chesnut, Eef Barzelay, Ron Sexmith i companyia. Després de "L'experiència gratificant", els valencians han parit "Gran", un disc visceral i enamorat, amb perles com la fantàstica cançó d'amor a "Tots els ianquis que vull", o les cançons d'odi als "Grans fills de puta" i obres mestres rodones i emocionants com "A tremolar!". València és Arizona, i ens encanta.

Escolteu el disc a spotify




11



Moksha
Sang de Roure
BCore

A l'entrada de la British Library de Londres hi ha una cita de Shakespeare, "A hit, a very palpable hit" (una hòstia, una hòstia molt palpable). Em va venir el cap després d'escotlar de principi a final el darrer treball dels Moksha que porta per títol Sang de Roure. Déu n'hi do. Els més de deu anys de carrera, condensants en les deu cançons que, en certa manera, abasten tots els subgèneres del metall que han estat treballant. Així i tot, el vessant més stoner, el que per algun lloc d'Europa es coneix com el Death and Roll dels seus admirats Entombed, sobresurt, sense oblidar el trash més clàssic de Carcass. Tot una declaració de principis resumida en "Corre i caure, caure i recaure" quan crida allò de "qui ets?, què fas?, on vas?". Permeteu-me que ho digui, però ells prou bé que ho saben.
Llegeix més aquí

3 comentaris:

Xavi ha dit...

Grandiós que poseu als Moksha a la llista, pensava que no sortirien en lloc!

molt bé normals!

Marc F. ha dit...

Estic d'acord en que el New Raemon "torna a molar". Sembla que el podrem recuperar per la causa, no?

signat: Fan de Madee i no del The New Raemon

Nand ha dit...

Si senyor, excel·lent balanç anual.

Per mi destaquen especialment el disc de Senior, la Iaia i els Seihos.