23 de des. 2011

LA LLISTA NORMAL (10-1)




Llista Normal 20-11

Llista Normal 10-1


10


 
Antònia Font
Lamparetes
Robot Innocent

Durant els darrers anys s'han explicat moltes coses sobre els Antònia Font. Se'ls ha considerat el millor grup pop català de la dècada passada (cert), es va dir que s'havien separat (fals) i vés a saber quines històries. El fet és que tant els rumors reals com els falsos sembla que a ells no els han importat gens ni mica. Zero. Imaginem en Pau Debon a una cala de Mallorca i no sembla propens a trencar-se el cap en coses com aquestes. Mentrestant, en Joan Miquel Oliver feia discos i gires en solitari i seguia mantenint el seu estatus de compositor de luxe. Però el fet és que un dia es van trobar de nou tots plegats i van gravar un disc. No és el seu treball més reeixit ni molt menys, però està farcit de bones notícies: La primera és que segueixen en peu, la segona és que es mantenen tan locus com sempre i la tercera i més important és que han afegit noves grans cançons a la seva llarga llista. "Calgary 88" és una història fascinant, i "Icebergs i Guèisers" et posa els pèls de punta, i "Carreteres que no van enlloc" et teletransporta a un camí que no s'acaba. I així, unes quantes. Simplement Antònia Font.

Escolteu aquest disc aquí

Llegeix més aquí



9


 
Bedroom
El Fum Blanc
Foehn

Intimisme, un tractat d'intimisme. Banyat d'altes dosis de cinematografia i paisatges, molts paisatges. Influències diverses i disperses que han aconsegutit teixir un treball rodó. Cert caràcter amateur, però amb suficient professionalitat per anar pel món. Detalls, infinitat de detalls, ja siguin les escombretes que acaricien les percussions o els vents que, dissimuladament, són presents a tot el treball. Cançons ben fetes i sense anar més lluny em permeto la llicència d'acollir "Cames blanques", on acaba on ho ha de fer i que em fa la impressió que resumeix la idea de grup que tenen. A partir d'aquí, textos treballats i evocadors.

Escolteu aquest disc aquí




8


 
Maria Coma
Magnòlia
Amniòtic

Trencar esquemes i vestits imposats des de fora amb un disc brillant, calidoscòpic i elàstic, amb cançons construïdes amb ull quirúrgic i mantenir, així i tot, l’imaginari propi, antirealista, entre conte nòrdic i fase REM. Això és Magnòlia, el nou disc de la Maria Coma. “Tots els colors”, la cançó que obre el treball, sembla tenir pressa per fer-te veure aquesta actitud. D’un piano que corre en totes direccions en surten disparats ritmes de bateria, cordes, vents i una explosió de sons que defineix bé la dinàmica de la resta de cançons. Ombres reposades –“Fugir de l’ou”, “On plou el temps”. “De Nit”-, combinades amb epopeies musicals com “Mujer de lana”, “Desert de sal” o la fantàstica coral final “Dins Magnòlies” amb tot d’amics cantant junts un mantra que sembla que voli... Un disc ple de matissos, on et perds i que el temps posarà al seu lloc.

Escolteu aquest disc aquí

Llegeix més aquí




7


 
Manel
10 Milles per veure una bona armadura
Discmedi/Warner

Després de petar-ho tot i més amb Els millors professors europeus, els propis membres de Manel admetien que hi havia pressió externa a l'hora de presentar el segon treball. La brutal -exagerada?- pressió mediàtica va explotar quan, aviat farà un any, van presentar el nou disc. Cançons més llargues i sense tornades, lletres més complicades i menys òbvies, no van evitar la pluja de notícies sobre els barcelonins, i amb aquesta pluja van aparèixer també els reaccionaris que els criticaven. En realitat, es tracta d'un discàs amb cançons sobrenaturals com "Benvolgut", una joia literària sobre les relacions sentimentals des d'un punt de vista únic. Només aquesta, la primera del disc, ja mereixia la pena de tot el percal mediàtic. Fugint del so ukelèlic a lo Beirut, en aquest nou disc hi ha més Nacho Vegas i més Magnetic Fields, més lletra, menys focs artificials. L'escolta repetida, com en els bons vins, fa que el disc es vagi inflant i t'acabis rendint a la gràcia de paraula del senyor Guillem Gispert.

Escolteu aquest disc aquí

Llegeix més aquí



6


 
Esperit
Endavant Continu
Bankrobber

Un viatge. Sí, un viatge cap a molts llocs diferents en poc temps. Latituds, longituds... amplituds. Més que un treball tancat són col·leccions de moments, instants fets cançó i de totes les maneres possibles. Experimentació des de la flada del Montseny. Em sembla que encara no l'he presentat, però en Dalmau Boada ja el coneixem des de fa temps, i d'alguna manera, tots els projectes pels quals ha passat, es deixen veure en aquest disc. A estones hi podem escoltar canços del pop més clàssic, els esquemes de tota la vida, a d'altres de més arriscats. Sonoritats diverses. Tot un món.

Escolteu aquest disc aquí

Llegeix més aquí




5


 
Anímic
Hannah
Bcore

A Hannah ens visiten uns Anímic especialment exploratius, profunds i més seriosos que en anteriors treballs. La portada negra i màntrica és un bon mirall del que trobes a l'interior del disc. Cançons enigmàtiques i rodones que parlen de la vida, la família, la mort, la supervivència i els perills del món. No hi ha massa lloc per a bromes ni hòsties. Les col·laboracions amb els arranjaments a les cordes de Jordi Matas abracen i orquestregen dramàticament unes bases a veu i guitarra molt característiques de la família Anímic, aquest cop sota efectes crepusculars. Un disc excepcional i misteriós, una delícia fosca. A "Taüt" els sons tropicals ballen amb la temàtica fúnebre de la cançó en una espècie de dansa hawaiana d'esquelets i neons. "Boirina", la nostra cançó preferida del disc, és un crescendo inesperat que dissipa momentàniament els núvols negres. Destaquen també la fantàstica "Trenco una branca" sobre la fragilitat familiar i "Hannah", on se'ns parla d'un personatge místic femení. Sense gaire dubte, el millor disc de la trajectòria d'Anímic: segueix sonant a bosc, a tardor i a pluja... però amb un plus de misteri, de foscor i d'incertesa.

Escolteu aquest disc aquí

Llegeix més aquí




4


 
Joan Colomo
Producto Interior Bruto - Vol I
Bcore

He parlat tantes vegades en aquest bloc d'en Joan Colomo que ja no sé què dir. Ho sento, Joan, tio, intentaria ser una mica original però no crec que em surti. En realitat tampoc cal justificar gaire aquest quart lloc, oi? Fa tres desembres que fem el Gent Normal i sempre ha estat allà, òbviament és l'únic artista que ho ha aconseguit. Això és perquè el paio treu cançons com qui es renta les dents. I no t'ho perdis, que l'any que ve en treu un de nou i tornarà a ser-hi, m'hi jugo una cama. Perquè segueix sent una de les propostes més originals del panorama i sap flotar per tots els estils com un vaixell d'aquells que corren la copa Amèrica. Però aquest símil és molt glamurós per en Colomo, que avui dia segueix dient que no sap fer lletres i li fa vergonya cantar segons què. Doncs, nano, per no saber-ne no vegis com ens agrada aquest “Màgic”, tan infantil i innocent, tan punyent i amb tanta mala llet. Perquè darrere d'aquest posat de passar de tot en Colomo ha fet un disc en què es dispara un míssil terra-aire darrere l'altre. Si no, com pots explicar “La Indústria”, que tan gustosament li cridaria a la orella a en Teddy Bautista fins que es quedés sord, un hit amb potència crítica gens dissimulada. O “Cada día más”, un altre hit, i ja en van tres, en una cançó d'amor juvenil en què pugen les revolucions i converteix el tema en un himne tavernari a altes hores de la matinada. O “Hort Mort” amb en Joan Pons d'El Petit de Cal Eril on canta coses tan boniques com que “sense tu el meu hort és mort”. I parlem només de lletres, que de música donaria per un altre post. Folk, pop, punk-pop, música d'autor i una mica de cabaret. Vaja, Colomo 100% en estat pur. Ja he parlat de quatre hits, però hòstia, és que “A contrapèl” n'és un altre. D'acord, ho reconec, Producto Interior Bruto vol I ha aconseguit que un tio madur i seriós -jo- canti sol al cotxe que “els costums d'un animal que està mig mort de por, una llum crepusculor enmig de la foscor en l'eterna tardor”. Serà cabrón.

Escolteu aquest disc aquí

Llegeix més aquí




3


 
Mazoni
Fins que la mort ens separi
Bankrobber

De debò, que algú m'expliqui perquè aquest tio no viu en una mansió a Púbol tocant porta a porta a la casa-museu de la Gala. Que faci fotos en pilotes a les seves núvies com en Wayne Coyne a hotels de 5 estrelles i les pengi al twitter. O, jo que sé, que es canviï anualment la sang com en Mick Jagger de la mala vida que porta. Perquè amics, amigues, enemics, enemigues, Jaume Pla hauria de ser una estrella del rock en aquest país. Per coses de la vida -entre d'altres, que som imbècils- no ho és, però ho hauria de ser. Repeteixo, que algú m'ho expliqui. Ningú en el panorama musical català es reinventa a cada disc com ho fa ell i mentre altres s'enduen la glòria i les festes majors, en Mazoni va fent discos acollonants mentre es manté en un discret segon pla. Fins que la mort ens separi és un treball conceptual, reflexiu, fosc, ple de matisos i metàfores i fet amb un mal humor que espanta. A diferència dels seus discos anteriors en aquest ens costa veure-hi uns referents clars malgrat s'hi intueixin els Flaming Lips, el Bowie o els Beach Boys (bé, a aquests últims sí que els ha agafat expressament). La sensació que un agafa després d'escoltar-se tots els seus discos és que en Pla es manté bastant al marge de les novetats i tendències i que se centra exclusivament en el que vol fer i en com ho vol fer. I el que li surt són cançons rodones i lletres extremadament intel·ligents com “Totsants”, “Ulysses i el Full en blanc” o “El dubte”. Altres d'instantànies com la tornada infal·lible de “La Galàxia Interior”, historietes de suïcides que juguen amb l'humor negre, balades que et desconcerten el cap com a “Per primer cop” o paranoies pop sobre naturaleses inventades. Sí, és un disc que té de tot, fins i tot el punt just de bogeria a “El Cromosoma Kamikaze”. Mazoni hauria de ser l'avantguarda del rock and roll de masses català, però mira, som així d'imbècils.

Escolteu aquest disc aquí

Llegeix més aquí




2



Za!
MEGAFLOW
Discorporate Records i Gandula

Quan un rep un disc com aquest el primer que ha de fer és agenollar-se i besar el terra com quan l'home aquell de la còfia arribava d'un vol, d'un bon viatge pels cels. Aquí, a la inversa: besar el terra abans de enlairar-se. Un sap, quan escolta discs com aquest, que té un punt d'indefensió, que hi ha coses del disc que no controla, coses de què s'ha de procurar no escriure ni comentar perquè demostraria que no l'ha entès del tot, cosa que et deixaria en oient de segona. Però a tothom li passa en major o menor mesura, i és una cosa a celebrar. No arribar a comprendre la totalitat de l'obra i poder admirar-la no és contradictori; en casos com aquest, un s'ha de deixar endur pel vendaval i gaudir. Només gaudir i saltar, cridar i no sé quantes coses més. Za! són un misteri de la naturalesa que de ben segur ni ells mateixos dominen al cent per cent: treuen alguna cosa de massa endins per anomenar-la del conscient. Segueix sent d'ells, segueix sent veritat i segueix sent preciós.

L'embarbussament que és aquest disc té la clau al títol: Megaflow, està entès així, com un constant de flow, de puja i baixes, d'energia que es transforma i se succeeix. És per això que no respon a cap més lògica de disc com a cançons agrupades sota un títol, Megaflow és un tot. La duració de les cançons així ho demostra, de menys d'un minut i mig a vora els sis minuts.

Estem davant, doncs, d'una obra que segurament amb la perspectiva del temps podrem entendre i apreciar més, però ara, senyors i senyores, estem davant l'oportunitat de viure-la en temps real, en el present.

Penseu en quants grups dieu allò de m'agradaria trobar-me'ls a tal any amb el disc tal a Za! els tenim ara i aquí.

Si Za! tenen aquesta segona plaça només és perquè això no és un disc, és alguna altra cosa, no sé ben bé què però una altra cosa, i hauria de ser en un altre lloc, al MACBA o al Museu d'Antropologia, o millor encara: al museu Darder, però no aquí...

Escolteu el disc albandcamp

Llegeix més de Za! aquí




1


 
Els Surfing Sirles
Romaní Semen i Sang
Bankrobber

Catalunya serà sirlera o no serà. Perquè aquests 4 bergants han parit un segon disc que faria empal·lidir la Moreneta. Perquè Romaní, Semen i Sang entra suau com una puntada als ous. Perquè el combo “Montseny” + “Watusi ’65” + “Taxista” desarmaria al mateix Lucky Luke. Perquè celebren la Catalunya bastarda i vermutera. Perquè s’acaba el món a cada dos cançons. Perquè fan música de la que es balla pegant als teus millors amics. Perquè en Casavella obre una birra al cel cada cop que algú escolta el disc. Perquè follen amb estibadors del port mentre versionen a Donna Summer. Perquè fan crítica àcida sense amargor ni ressentiment. Perquè posen les piles a un imaginari català de fira medieval i subvenció. Perquè tenen un disc amb nom de ritual pagà. Perquè són els bibliotecaris de la presó i els infermers del frenopàtic. Perquè algú els dirà “això ara no toca”. Perquè poden fer política a cop de maluc. Perquè són intensos com un xute de cervesa i exaltats com un vers d’MDMA.

Perquè perquè perquè, HÒSTIA, perquè han fet un disc de rock, un disc de soul, un disc de garatge, de psicodèlia i embolica que fa fort. Perquè Els Surfing Sirles han fet un disc d’AMOR i PUNK.

Escolteu aquest disc aquí

Llegeix més aquí

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Sirleeeeeeeeees!
Merescudíssim!

Anònim ha dit...

no funciona l'enllaç per escoltar l'àlbum dels Sirles! a on el podem trobar? gràcies!

Andreu ha dit...

Home, això de donar preferència als Sirles, Joan Colomo, Manel, etc abans del Lamparates hem costarà una setmana de païr...

Lamparetes al número 1, i et diria que amb diferència.

JG ha dit...

El disc està tant a l'Spotify com al seu bandcamp!