29 de des. 2011

ELS 10 POC NORMALS -INTERNACIONAL-


Amb els torrons encara a mig esòfag i amb els millors discs Normals encara fumejant, aquí us porto un Top ben personal. Un top amb la música que més ha marcat aquest 2011 però no a nivell de vendes o que més ha sonat a les ràdios, si no la que, per mi, més marcarà en un futur (i present) el curs de la música.
Entre aquests deu títols podreu trobar molts noms propis, dos d'ells de cognom Lynch, un parell d'edicions de ben a prop (País Basc i Astúries), una mica de soroll de qualitat i fins i tot música drone o kraut.

Estigueu atents i si en teniu oportunitat, no deixeu de posar-hi les dues orelles, els dos ulls (i part del tercer) a viure la màgia que ens proposen els creadors contemporanis d'arreu, els que actualment porten la bandera de La Música.


10


Fasenuova
A la quinta Hoguera
Discos Humeantes

El duet asturià Fasenuova ha publicat una de les referències més sorprenents de l'any. Carregats de sintetitzadors i sacs de foscor troben l'equilibri perfecte entre els 80, els 90 i el present. Estranya música electrònica que es mou, tot ballant, cap a l'industrial i una masacre involuntària.



9


David Lynch
Crazy Clown Time
Play it Again Sam

No és el primer cop que el cineasta es posa a tocar, ni el primer que grava res: acostuma a participar activament en les bandes sonores de les seves pel·lícules donant aquesta atmosfera tan particular a les seves imatges i ja ha publicat diverses referències entre col·laboradors i amics, fins i tot va participar en dues cançons en el magnífic Dark Night Of The Soul de Danger Mouse i Sparklehorse, però amb aquest Crazy Town Time procura un disc rodó. És el debut en solitari del director, i suposa una continuació antiabrupta, embolicadora i preciosista que aconsegueix que ens dugui a cotes molt altes.


8


Cave
Neverendless
Drag City

O com fer krautrock repetitiu i psicodèlic, agafant el bo i millor de l'època i sacsejant-ho per resultar un disc lluminós, brillant, ple de matisos i tornades harmòniques on fins i tot podem trobar estribillos musicats. El disc, que és instrumental, convida a cantar, a bellugar-se, a no parar quiet, a un absorbiment profundament superflu. El Neverendless és una joia totalment atemporal.


7


The Men
Leave Home
Sacred Bones

Sorpresa, i de les grans, en trobar-se amb aquest disc. Els amants de la música extrema, la provinent del hardcore, si valoren la brutícia que tant de moda està als discs de lo-fi i a aquesta tornada als 90 en general, es lleparan els dits i els colzes quan escoltin la burrada de disc que han tret The Men. Des dels Blank Dogs més guitarrers fins al locurón salvatge d'uns melòdics Lightning Bolt. Una volada de cap en tota regla.


6


Raleigh Moncrief
Lament For Morning
Anticon

Ràpidament podríem dir els Animal Collective d'ara, i no aniríem gaire errats. Però en aquesta petita joia hi ha més que això. També hi trobem a Grizzly Bear en una volta més de la reformulació del pop, o de l'indie, o del que vulgueu vosaltres. Aquest disc és un pas més cap al futur. Una mescla compacta i precisa de l'indie d'aquesta dècada amb l'electrònica i la personalitat necessària per treure un disc totalment propi.


5


Oneohtrix Point Never
Replica
Software Recording

Oneohtrix Point Never s'ha tret un disc de la màniga espectacular. Drone electrònic d'alta percepció, ple de textures i ritmes que atrapen a més no poder. Amb aquest disc hauria de venir un medicament per desenganxar-s'hi, l'addicció que crea passades unes escoltes és com aquell somni inigualable per la realitat, aquell somni que en despertar-te, al llarg del dia, només penses que sigui la hora de tornar al llit i reprendre el somni. Aquest disc és una vida interior paral·lela.


4


Connan Mockasin
Forever Dolphin Love
Phantasy

Una rara avis pintada com la pintarien uns nens si la volguessin fer ètnica. Aquesta és la imatge que propaga en Connan Mockasin. Apuntalant la psicodèlia més estètica i somiadora, Forever Dolphin Love és un pont a una realitat alternativa en què se sucumbeix capa a capa. Amb una veu de falset que sembla esgarrapar les cançons com unes ungles la pissarra, sembla voler-se unir al podi de cantautors lànguids que s'amparen en el lo-fi psicodèlic aportant les seva personalitat forjada a Austràlia. Els fills d'Animal Collective apareixen gairebé 10 anys després, però porten la lliçó ben apresa.


3


Lisabö
Animalia Lotsatuen Putzua
Bidehuts

Aquesta serà la ressenya més curta: Són els putus Lisabö i no calia escoltar el disc per incloure'l al top 10. Podia haver tirat un dard a la llista i al número que sortís, deixar-los. Tot i no ser el millor disc de Lisabö (és molt difícil fer un millor disc de Lisabö inclús per Lisabö) és tan gran. S'acaben els adjectius per una banda que hauria d'encarar-se des de fa temps amb els millors Shellac, Fugazi o Slint. Només espero que Lisabö sigui per a ells mateixos la meitat d'important que per a mi i que així duri molts i molts anys, molts i molts discs i molts i molts concerts.


2


Julian Lynch
Terra
Underwater Peoples

Aquest homenet que ha passat per les files de Real Estate, Big Troubles o Titus Andronicus està cridat a representar la nova fornada de cantautors que es despullen d'aquesta etiqueta i es vesteixen de LSD. Els seus discs els hauríeu de poder trobar a les mateixes cubetes que en Noah Lenox (Panda Bear) o en Bradford Cox (Deerhunter, Atlas Sound). Aquests contemporanis nostres estan escrivint, literalment, la nostra història, cada un amb la seva pròpia perspectiva, en el cas de Lynch, després del disc Mare, amb aquest Terra, ens demostra tot l'humanisme antropomusical induït pel lo-fi, la psicodèlia i la música experimental portar-nos als mateixos camins de sempre, els de la vida. Però Lynch no agafa el camí fàcil, prefereix endinsar-se pels camins feixucs com la realitat, per les vores dels rius, per les artèries i capil·lars de la Terra com si fossin la pròpia pell del qui té al costat. La portada és el clar reflex de per on van les coses.
Un majestuós disc de deu.



1


Dan Melchior
Assemblage Blues
Siltbreeze

Agenolleu-vos perquè esteu davant d'un senyor disc. Cada cop que poso el play a la primera cançó d'aquest Assemblage Blues m'agafo fort a la taula i inspiro una bona calada de cigar. El disc de Dan Melchior és com un coctel de música americana amb base al blues trepitjada pel lo-fi dels 90 i posada al punt de neu dins una rentadora, com un sorbet deliciós del millor 'manjar' vomitat per una vaca d'alta muntanya d'una muntanya remota americana; aquesta música només pot ser produida després de la ingesta d'una hamburguesa vacuna (sí de la vaca anterior) després d'haver-se passat dies darrere d'una nevera a un bar de carretera (sense asfaltar) americana. Però, compte, que en Dan és un home que mira als noranta i els escup a la cara. Aquest és un disc totalment atemporal, farcit de música experimental caçada al vol amb música 100% americana.
I els que ens espera, ja que el propi Dan assegura que al seu pròxim disc la cosa serà encara menys rock and roll. I ja que m'ho he fet venir bé, aquesta declaració la podeu trobar al fanzine benèfic de títol Assemblage per ajudar a la dona den Dan i membre dels und das menace.

El disc Assemblage Blues és tant complex i farcit que necessitaríem hores i pàgines per anar-nos apropant una mica a l'arrel i hi ha tantes coses dites i escrites que res millor que callar i deixar que el disc torni a girar.

1 comentari:

Adria ha dit...

Molt bona llista, felicitats!