13 de des. 2011

DOBLE PLETINA I LES VERITATS IRREFUTABLES


Anem al gra. Una crida: Compreu (aquí), robeu, pirategeu i compartiu qualsevol vinil o mp3 que porti la signatura de Doble Pletina. O no, millor no ho feu. Potser així només uns pocs privilegiats coneixerem la gran notícia que són la salvació del món, almenys ho han estat del meu i de molts com jo. Potser la música no li dona la volta a una mala època però sí que ajuda a mirar-la amb millors ulls. Doble Pletina et gradua la vista amb pop meravellós, màgic, d'aquells que et perdonen les infidelitats sorolloses a la melodia perfecte. El duet català ha aconseguit convertir les cançons lo-fi de la seva primera maqueta en peçes precioses de produccions acurades i arranjaments col·locats amb la major sensibilitat. Dos senzills, quatre cançons que ens demostren que l'indie-pop no ha mort, i si ho estava ells l'han ressuscitat.


Artista Revelación” és un viatge al passat, una cançó cantada a duo entre Stuart Murdoch i Isobel Campbell mentre preparen Tigermilk a una esglèsia de Glasgow. Un cant a les expectatives truncades per la mandra o, potser, per no tenir el talent que s'espera d'un mateix. Qui no ha volgut passar a la història? Segurament tots hem pensat alguna vegada que podríem. Però no, nois i noies, no ho farem, assumim-ho. Tenim altres plans abans per a complir i que no passen per ensenyar al món les nostres innegables qualitats irrefutables. Quedar amb la persona que ens agrada o anar a fer una volta amb els amics i millor deixem les grans fites per un altre dia. La història de la meva vida, i de la teva, de la de tots. L'altra cara del single que els Doble Pletina han publicat amb el minuscul segell Discos de Kirlian és “Cruzo los dedos”, una cançó que navega entre els Magnetic Fields i un country naïf. Un country que mola, és clar. Doble Pletina ens parla d'un tema recurrent a les seves cançons, el costumisme urbanita ple de preguntes internes. La necessitat de pensar si l'altra persona, en la que ara confies, et fallarà i tornaràs a malviure de la soledat. L'esperança de pensar que els amics sempre seran allà o pensar si viuràs alguna cosa que realment et sorprengui i et tregui de la rutina imperant. Lo fotut de tot això és que normalment la resposta és sempre negativa, malgrat creuïs els dits eternament esperant, aquest cop sí, un cop de sort.

Per la seva banda, el 7'' que ha sortit amb Discos Garibaldi és, sobretot “Música para cerrar las discotecas”, el hit més melancòlic dels darrers temps i una de les grans cançons pop que s'han facturat en aquest país els últims 10 anys. Un himne que li clava un cop de puny a la boca a aquesta ciutat sovint ridícula i impersonal que vivim. Una cançó que reventa les cadenes que et mantenen a una metafòrica pista de ball mentre ens preguntem que coi estem fent aquí si no és on volem ser. Una demanda a alguna cosa nova, una cançó de salvació. Els Doble Pletina no semblen pretensiosos, com a mínim músicalment, i no deuen pensar que “Música para cerrar las discotecas” és la cançó perfecte per dir adéu, la que ens permet sortir d'aquí i començar una cosa nova. Però sí, ara i en aquest mateix moment ens en podem anar a dormir. Gracies. A l'altra cara, “Eso haciamos” un altre tema que mescla totes les característiques que fan de Doble Pletina un grup atemporal: Lliçons de vida, veritats incontestables i pop d'altíssima qualitat.

Doble Pletina actuen aquest dijous al Fantastico dins del cicle A Viva Veu

1 comentari:

Anònim ha dit...

vinga que en queden pocs!

http://discosdekirlian.bigcartel.com/product/dk01