LA LLISTA NORMAL (30-21)

30.


Lo Nuevo
Astrud
Elefant

La col·laboració dels Astrud amb el Col·lectiu Brossa ha donat tant de sí que el duo de Barcelona va decidir llançar al mercat un disc amb alguns dels seus grans èxits revisats per aquest grup de música de cambra i dos temes nous. El resultat ha estat una versió diferent, ni millor ni pitjor, de les cançons d'Astrud. Si bé és cert que amb tanta mescla potser es perd l'essència dels barcelonins, ens alegrem que no es cansin d'experimentar i de provar coses noves. Aquest disc és una bona notícia, però hem d'admetre que en volem més. Montse Casas

29.


Aliment
Aliment
Autoeditat

Petita sorpresa la que s'ha colat al Top del GN. El seu garatge-punk de platja ha produït suficient escletxa per, només amb aquest àlbum-demos, començar a tocar fins i tot a les Demoscópicas de Mondosonoro el proper mes de febrer. El seu àlbum, auto-editat, segueix en descàrrega gratuïta al seu bandcamp i la nostra ressenya segueix penjada per si en voleu saber més. Lluís Huedo

Aliment ressenyat al GN aquí.

28.


Missatges a l'aigua
Samitier
Discmedi Blau
Una altra sorpresa agradable que ens deixa aquest 2010 és el debut discogràfic de Samitier. Ja coneixíem l’EP amb què es van presentar en societat. Amb Missatges de l’aigua, el grup que amb el seu nom rendeix homenatge al llegendari porter barcelonista han sabut moure’s dins les coordenades de l'indie-pop amb clares i indissimulables influències del pop clàssic o, si es prefereix, retro. Textos molt ben treballats i col·laboracions d’il·lustres han acabat d’arrodonir un bon disc. Altament recomanat. Joan B. Palahí

Missatges a l'aigua al GN: Ressenya del disc

27.


Maika Makovski
Maika Makovski
Outstanding

El tercer disc d'aquesta mallorquina ciutadana del món es titula amb el seu propi nom i probablement aquesta és la seva millor definició. Maika ha destil·lat el millor de la seva essència i ha aconseguit un so autèntic, cru, sincer i punyent que creix com l'escuma en directe, sobretot si ho fa en una sala de concerts. Makovski a les seves cançons parla sobretot de l'amor, del desamor, les relacions personals i dels efectes secundaris de tot plegat, això sí, sense caure en tòpics i romanticismes, per si encara en quedava algun dubte. Després de tanta noia fràgil amb una guitarra, aquest país necessitava a Maika Makovski. Montse Casas

26.


S/t
Mujeres
Sones

Encara que el seu debut en format disc S/t és de l'any passat, aquest any els Mujeres no ens han deixat de fer vibrar i divertir-nos amb els seus enèrgics i frescos concerts per tot el país. El PopArb, el Faraday o, fins i tot, la Mercè, on van fer un split amb un dels fenòmens de l'any, els Surfing Sirles, són tres dels molts concerts que han fet aquest any i on han pogut posar en escena tot el seu punk-garage com pocs grups poden fer avui en dia. Això demostra encara més que la seva comparació amb els The Black Lips, entre d'altres, no és gens casual... i que segueixin així! Christian Peña

25.


Roto'n'Roll
Los Rotos
Sony

Poc a poc però fent bastant i bon soroll, Los Rotos han aconseguit noves fites que se sumen a la de telonejar a The Pretenders l'any passat. Perquè el 20 d'abril van treure el seu primer treball d'estudi, el seu disc Roto'n'Roll, que no ha fet més que confirmar que el rock segueix viu a la ciutat de Barcelona i allà on han anat aquest any (Madrid, València o Múrcia entre d'altres ciutats). I ho van poder demostrar amb un gran bolo a La [2] fa poc més d'un mes on van quasi omplir la sala. El rock'n'roll està en plena forma si depèn de grups com aquest. Christian Peña

Entrevista emergent a Los Rotos


24.


Love or Die
Bullitt
Bcore

La constància i el compromís té premi. I no és cap tipus de condescendència el que els ha portat fins aquest lloc de la llista. La constància i el compromís també es deixen notar en les composicions, més madures i afilades, però sobretot, en la confiança amb la que les defensen. Aprofitant l'experiència acumulada de tots els membres del grup i amb el treball a la producció de Santi Garcia, el grup ha fet un pas ferm a la seva carrera. Per tots aquells que van escoltar grups nord-americans que des de mitjans dels noranta l’etiqueta “hard-core” o “rock alternatiu” se’ls va fer petita, aquí tenen un digne descendent. Joan B. Palahí

Love or die al GN: Aquí

23.

El meu vaixell
La Iaia
Autoeditat

Ja dèiem que de La Iaia en sentiríem a parlar. El casolanisme en camisa de quadres ha explotat i ja s’estén per comarques. I com és normal, està rebent moltes crítiques. Per exemple, la de Pau Riba a “El Convidat” dient que els falta mala llet. O la de l’Eloi Fernández Porta a la revista “H d’h”, on diu que l’indie català sembla una competició d’aviam qui és més bon nen. Més enllà de les crítiques lògiques i necessàries, com a fenomen musical és interessant entendre per què funciona. Perquè funciona. I La iaia comença a triomfar amb aquest guió pop-folk de reminiscències nòrdiques. El Meu Vaixell és el disc-maqueta que els ha portat a guanyar el Sona9. Això vol dir que tindrem nou disc ben aviat: és allà on La iaia haurà de demostrar si es tracta d’un sol vaixell o de tota una flota. Albert Lloreta

Ressenya: Els mitjons llargs de la Iaia

22.


Fuerza Bien
Me and the Bees
La Castanya

Són mals temps per la lírica d'aquells qui defenestren aquesta onada d'amateurisme i escena lo-fi entesa com a tocar amb pocs recursos i malament. Les Bees podien caure en aquesta tendència, és més, tenia tota la pinta que hi acabarien. Però no, per sort nostra el potencial de l'Esther, l'Eli i la Vero s'ha vist acompanyat d'un gat vell com en Carloto (Half Foot Outside) i han donat un pas endavant que comença amb una meslca d'indie-rock dels 90, acaba amb el folk de moda que escoltem avui i passa per referències indie dels darrers 20 anys. Només així s'explica un "Don't come back" que ens arrossega als Pavement (del que tan fans són els membres de la banda), una píldora pop sixteen com "Now alone come on" i un "Monstruos" que els apropa a la cançó d'autor. Me and the Bees ha fet un salt evident des d'una base lo-fi i s'han col·locat a un bon lloc de sortida amb aquest disc de debut, faltarà saber cap on voldrà anar una de les bandes menys pretensioses del panornama independent de la ciutat. Sembla que la pilota del jogo bonito és a les seves botes, només cal que ho vulguin aprofitar. Mentrestant, seguirem gaudint d'un disc que té més hits dels que semblava la primera escolta, o és que algú es pot resisitir a "Summer strange" o "It could be real"? Jordi Garrigós

Entrevista a Me and the Bees

Top-5 discos més esperats del 2010

21.


Corazón o nada
La Banda Municipal del Polo Norte
Autoeditat

Malgrat el que diguin les xifres de fans i els concerts multitudinaris, el pop en castellà a Catalunya no viu el seu millor moment. Per això és un motiu de celebració que bandes com La Banda Municipal del Polo Norte segueixin fidels als seus principis d'amor a la melodia i estima a la tornada. Podríem pensar que aquest nou disc disc segueix la mateixa pauta que els havia funcionat fins ara i així és en el fons de la qüestió. Però ara l'embolcall s'ha fet més polit, més acurat i més professional. Potser això els ha restat un pèl d'immediatesa respecte a La mejor hora para despertarse, però això no és un tret negatiu d'una banda que es presenta sincera al que és, una grup de gent que ja entrat a la trentena, que no espera grans sorpreses de la vida i que veu com inexorablement el temps va passant mentre els desenganys contiuen i l'status quo s'ha apoderat del dia a dia. Ens trobem davant un disc existencialista que, aquí la paradoxa, comença amb un dels ritmes de guitarra que et posaries cada dia de despertador per provar de començar amb bon peu el matí. I és que el triumvirat d'entrada d'aquest Corazón o nada és senzillament magnífic ("La notícia del siglo", "Mi felicidad" i, sobretot, "Débil"). Potser el que li falta al disc és rematar un inici que demanava a crits una continuació històrica. "Petit Enfant Terrible" i una crua, perfecte, quasi himne, "La chica" segueixen deixant el disc ben amunt però altres pistes potser pequen un pèl d'irregulars. La Banda Municipal del Polo Norte segueix fent cançons pop en majúscules i buscant l'àlbum perfecte. S'hi estan apropant. Jordi Garrigós

LBMPN a Gent Normal: Aquí i aquí. També van fer un 30 minuts musicals