29 de des. 2010

LA LLISTA NORMAL (20-11)




20.

Catedrales
Atleta
Aloud Music

Els dos ex 12Twelve han partit del Tears Complains and Spaces (BOA Music. 2001) per treure's de la màniga un disc d'estil. Catedrales sembla ser la punta de l'iceberg on ens poden dur aquest parell, és un projecte (per ara) o un disc si més no, continuista, però en un altre camí, menys jazz més alguna cosa entre post, electrònica simulada, des de pianos que s'apropen a allò clàssic, a les capes i capes d'en Pantaleón. Tot plegat tirant cap al rock progressiu. Però només tirant. Tot el disc són punts de trobada en que en que un acaba dient: és AtletA. Lluís Huedo

Aquí la ressenya del disc de GN.

19.

A casa d'enlloc
Roger Mas
Satélite K

Roger Mas és un d’aquells éssers escollits de la crítica que cada cop que treu un disc “ho peta tot”. Premis, reconeixement i una aura de messies de la Catalunya rural persegueixen cada una de les seves publicacions. “A la casa d’enlloc” oblida els experiments místics de “Les cançons tel·lúriques” (Satélite K, 2008) per rendir-se a la cançó d’autor. És un disc on Roger Mas busca el seu punt cèntric, la seva essència. Ell diu que no se’n surt, malgrat l’heterogeneïtat de les cançons. Un bon retorn al discurs propi després de divagar. El hit és “El dolor de la bellesa”, sardana inclosa. Albert Lloreta

Aquí vam parlar del seté disc de Roger Mas

18.

A drama in low definition
Bear Attack
Auto-editat

Un altre disc poc classificable. Aquest grup internacional afincat a la terra de la llum, València, juga a moltes coses. Et pots trobar un tema ben folk, gairebé Beirut, l'altre tirant cap a The Dodos o l'últim de Maps And Atlases, una electrònica dels '90, alguns trobaments a la èpica de Radiohead o Muse i algun piano amable. El que sí és determinant és, com bé diuen ells, la seva aproximació a Standstill. Un disc concepte, una història amb la que usen els elements que troben més adequats per a explicar cada un dels passatges.
El disc debut de Bear Attack no sembla pas un disc d'intencions a desenvolupar, el grup es presenta amb un projecte sòlid, concret (igual que dispers) on semblen tenir molt clar què volen i on ho volen. Així, a l'espera de saber-ne alguna cosa més, a l'espera de veure quan hi ha de realitat radera aquest sons, ens conformem en deixar-los en aquesta posició. Lluís Huedo

Ressenya del GN de A Drama in Low Definition aquí.


17.

Universal
La Habitación Roja

Els valencians porten un llarg camí recorregut, més de 15 anys tocant i 7 discos publicats. Universal podria ser un bon resum de tot plegat, es tracta d'un treball amb un so a cavall entre el que era 4, el que va significar Nuevos tiempos i amb un esperit molt més lluminós que el seu precedent Cuando ya no quede nada. Tot i que el disc costa d'entrar a les primeres escoltes, val la pena fer l'esforç d'aprofundir-hi i descobrir que un dels grups més veterans de l'escena indie estatal segueix en plena força, com si el temps no pasés per a ells. Comenceu per Días de vino y rosas i entendreu del que estem parlant. Montse Casas

16.
Photobucket
Vistalegre
Vistalegre
Bcore Disc
Gran debut del trio ganxò com ja vam valorar en el seu moment. Punk-rock melòdic, cançons que em prou feines arriben als 3 minuts i tornades que conviden al sing-along amb els braços aixecats. Un grapat de temes que es defineixen pels ritmes accelerats, riffs melòdics i aprofitant les veus fins les últimes possibilitats, però sempre al servei de la cançó i l’esponteneïtat punk.De fet, "Divers" o "I trusted you" són cançons de manual. A sobre, rendeixen tribut a antigues bandes ganxones en forma de versions. Gent que sap el que fa. Joan B. Palahí

Ressenya del disc aquí

15.

Chez Alphonse #1
Nisei+Za
Bcoredisc i Gandula

Los Za! y los Nisei ven Africa que canten els Nueva.
Encara que volgués no podria ser objectiu amb cap de les dues bandes. No n'estic del tot segur, però em temo que tota la subjectivitat de la objectivitat, de la burrada de discos que han tret cada un d'ells. Vull a dir, que primer va ser la bona música i després de defensa ferma i desbocada dels seus projectes, mai a la inversa. Em trobo que més que una ressenya o crítica, el que els hauria de fer és una Oda.
El compartit, que són dos cançons de Nisei per una de d'uns deu minuts de Za!, arranca Des d'aquesta Banda que és un temarraco com la copa d'un pi, d'una composició sublim igual que senzilla a primera vista, una cançó 100% Nisei en el que sembla que hauria pogut ser la continuació de Continents (Bcore 2007). (Des de) aquesta banda només hi ha dos camins, un que porta a casa i un altre que acaba aquí. Ja sembla que anuncien el seu final. Davant dels dubtes, la segona cançó, Ens trobàvem a faltar, en que ja s'anticipen al futur. Digues adéu ara i per sempre. Sí, és clar, segurament cap de les dues lletres parla de la seva imminent dissolució, però és més que curios que els dos últims (que dur que és dir això) temes siguin de comiat.
Za!, en canvi, no semblen tenir fi. Cada cop més i més (millor, llunyà, èxit, tot). Amb el seu tribalisme proposen una cançó que sorprendrà de valent a tot seguidor del grup, però no hauria de ser així, en les múltiples formes que agafen els seus directes ja prenen siluetes properes al so de Nouakchott (nom de la capital de Mauritània).
Però no llegiu més, aprofiteu que l'han posat a disposició de qui vulgui, que us el podeu descarregar de franc i legalment, i baixeu-vos el disc.
Descàrrega del disc aquí.

Per cert, que cada grup col·labora amb l'altre en aquest disc, i que el primer i últim cop que es podrà veure interpretat és aquest dia 5 de gener. L'últim concert de Nisei on, com a regal de reis, ambdos grups ens regalaran un cd amb el concert gravat! Lluís Huedo

Informació prèvia al disc de GN aquí.

14.

Al marge d'un camí
Sanjosex
Bankrobber

Carles Sanjosé havia d'encarar nous horitzonts amb certa tranquil·litat. Les etapes del projecte de Sanjosex s'havien hanat cremant tal i com marca la pauta, passant de la sorpresa (Viva!) a la confirmació i reconeixement pel públic (Temps i rellotge). Amb la feina parcialment feta, el de La Bisbal podia seguir dos camins amb aquest nou disc, o optar per continuar amb el que havia fet fins ara o apostar per experimentar i evolucinar cap a altres bandes, com havia fet el seu apreciat company de poble i generació, Mazoni. En Sanjosex s'ha quedat amb la continiutat i el conservadurisme, millorat i amb una clara tendència cap a la maduresa com a artista. El problema és que si estan mostrant la mateixa versió, amb matitssos, del que has fet fins ara, has de fer un disc molt rodó perquè els que han seguit la teva carrera amb molt interès es mostrin eufòrics. Al marge d'un camí és un bon disc, sí, però traça una línia massa semblant al que havíem escoltat als altres discos d'en Sanjosex i no ens mostra cap novetat. Per més que ha canviat la producció (Ricky Falkner) i que Xarim Pomelo dóna un aire més eclèctic als seus directes, Sanjosex ha mantingut el seu híbrid de folk, pop i música mediterrània sense moure's una passa de la línia. Això no ha de ser forçosament dolent, de fet el disc amaga cançons rodones com "Corriol", "Instints" o "Animal Salvatge", però no ofereix el plus que esperàvem del disc. Potser és que som molt exigents amb Sanjosex, i sembla estrany ser un pèl negatius amb un dels quinze discos que més ens han agradat enguany. El problema és que l'esperàvem molt més amunt. Jordi Garrigós.

Ressenya de Al marge d'un camí

13.

Carlitos Buey
Tom Hagan
Auto-editat
Gran debut del músic saltenc que es podria valorar com un petit manual d’eclecticisme. El bagatge que porta a les espatlles és considerable. A Carlitos Buey s’hi trobem cançons que partint del pop o, simplement de la radio fòrmula ben entesa, tenen un forta emprenta de l’autor. No és destranyar, doncs en directe es presenta en solitari. Per acabar-ho d’adobar, ho canta tan en català, castellà, anglès o italià. Sabem que ja té el segon treball enllestit, però ja ha entrat amb molt bon peu, tot una carta de presentació. Un corredor de fons, li augurem una carrera esplèndida. Joan B. Palahí

12.

My friends are my culture
Furguson
La Castanya

No és cap exageració afirmar que per edat i per la qualitat que es gasten ens trobem amb una de les bandes amb més futur i més possibilitats del país. Furguson han aparegut com la joia de la corona d'aquesta etiqueta estranya que anomenen electro-punk i això vol dir que parlem d'immediatesa juvenil, de festa, crits i ritmes que no paren de fer-nos ballar i això , amics, el segon treball de Furguson ho transmet per tots els seus orificis, parlant clar. Vinguts des de Gurb, els osonecs són, sense cap mena de dubte ni possibilitat a rèplica, la sensació de l'any. Malgrat visquin en un poble que costaria situar en un mapa i semblin el típic germà petit desgarvat, no són un bolet que ha germinat sota un arbre del no res. A My friends ara my culture hi ha Aina, Jawbox o Minor Threat i set cançons que et deixen amb ganes de més. La mescla que ens ofereixen els Furguson ens deixa gust de futur, sí, però cada vegada que poses el disc acabes repetint. Per què el minutatge és molt minso, és clar, però també perquè això és un present que fa soroll i que obvien la majoria de mitjans apoltronats que tenim en aquest país. Gaudim-los, ballem-los i siguem conscients del que tenim entre mans, que això pot ser molt i molt gran. Jordi Garrigós

Entrevista emergent a Furguson i ressenya del disc

11.

Miedo al silencio
Espaldamaceta
Bankrobber

Un dia que tocava a l'Heliogàbal, un servidor i un altrE Normal vàrem assistir al concert, d'on, per cert, en va sortir aquesta videocrònica. Després de gaudir el concert i amb unes quantes cerveses a sobre, vaig abordar-lo espetegant-li un -tio, mira que teòricament no m'hauria d'agradar la teva música, mira que no m'agraden els cantautors, però tu em poses els pèls de punta-.
Vindria a ser això el Miedo al Silencio. Un disc personal sortit del cor, quelcom que va més enllà de modes o de la temporalitat que tenen els discs en l'actualitat. Un disc pur que segurament (espero equivocar-me) el recordarem com el millor d'Espaldamaceta.
Amb clares influències andaluses a la veu i a la guitarra, el de Tarragona és capaç d'apropar-se a eminències com Mark Kozelek amb una facilitat digne d'un dels grans. La sensibilitat que desprèn amb cada timbre de veu, amb cada respiració o ganyota fa que t'endinsss al seu món d'una bofetada, més aviat amb una anti-bufetada, alguna cosa indolora i menys fantastico visual però amb la mateixa rapidesa i efectivitat.
Proposa un limbo entre dos móns en el que un ha de ser conscient, de tan en tan, per agafar aire i respirar.
Un disc que li pertocaria estar a la pròxima entrega (entre els deu primers) però clar, tots no hi poden ser. Lluís Huedo

Ressenya de Miedo al silencio al GN aquí.

3 comentaris:

Christian ha dit...

Per mi l'àlbum dels Bear Attack és una de les millors sorpreses de l'any. És absolutament brutal i mereix estar en un virtual TOP 10... però per gustos els colors :)

Anònim ha dit...

Volem el top 10!!!!!!

Anònim ha dit...

doncs per a mi, el de sanjosex és el millor de l'any!