30 de des. 2010

LA LLISTA NORMAL (10-1)




10.

Una forma de hablar
Maria Rodés
BCore Disc

Una altra artista que marcarà el 2010 com un any memorable és Maria Rodés. Si amb Sin Técnica, quan era Oníric, ja va dibuixar les coordenades per on transitaria la seva carrera, sensibilitat i intimisme, la continuació que ha estat publicada aquest any, Una forma de hablar, l’ha consolidat. Jugant amb sorolls que s’amotllen perfectament a la cançó, o utilitzant la veu, altament hipnòtica, ara com un altre instrument, ara multiplicant-se, crea atmosferes en les que et pots veure fàcilment atrapat. Hi ressonen ecos de finals del seixanta i de Bonnie “Prince” Billy, com a en la mínim instrumentació. Tampoc es podia passar per alt la capacitat en saber transformar experiències personals en cançons rodones. Artistes com ella ens fa pensar que l’etiqueta folk l’estem convertint en un calaix de sastre, van per un altre camí. Joan B. Palahí

9.

Escapistes
Inspira
Amniòtic Records

Jordi Lanuza ens va impressionar fa unes setmanes amb un concert excepcional a l’Heliogàbal. Les cançons que al disc sonen més o menys tranquil·les i acústiques, en directe es convertien en veritables hits per la posteritat. “Onades de nit”, només per posar un exemple, va comportar un nivell altíssim d’eufòria col·lectiva amb gent picant de peus, cantant i cridant amb els ulls tancats. Lanuza, un home que sembla tímid, irradiava felicitat. Malgrat tenir tots els ingredients per convertir-se en un èxit gegantí, el disc d’Inspira no ha gaudit de l’espai que es mereixia ni a la premsa ni entre les èlits de la crítica i potser per això no ha arribat a prous oients que el poguessin valorar. No és un disc difícil però sí que hi ha certa complexitat en les harmonies i en les lletres. D’Escapistes en destaca la qualitat de la densa i cuidada xarxa instrumental, una producció exhaustiva i ben resolta, amb una clara marca Pau Vallvé al darrere. Un disc que encara té molt recorregut i serà una bona sorpresa per a molta gent en aquest any que arriba. Albert Lloreta

8.

Gatículo Indeterminado
Two Dead Cats
Aloud Music

Bofetada amb la mà oberta. Una bofetada pop si vols, però bofetada al cap i a la fi. Two Dead Cats han destrossat el pop amb unes mates, un post, un hardcore, que els ha aflorat per hissar el seu concepte de pop festiu a unes cotes pocs cops superades.
És pura intuïció, sí, però després de llegir crítiques de bolcs i premsa especialitzada, després de veure el públic als seus concerts, a un no li queda cap altra sensació de que encara, enguany, no s'ha entès què és això de Two Dead Cats. Ells, ja ho saben, ja juguen a això, Gatículo Indeterminado busca marejar, -la improvisació i el pànic, això mata- que canten. Tant, que quan semblava que s'havien passat definitivament al castellà, surten amb una cançó en català. Sense voler dir que són uns avançats al seu temps, aquí al nostre país, farà falta temps per a valorar un disc com aquest, si fossin de Brooklyn tot seria diferent. Per això nosaltres ja volem començar a situar-los on es mereixen.
Sinó, després tenim cassos Nisei o Camping, grupassos que queden en l'oblit fins que, un cop separats, un cop ja sabem que no tindrem material nou ni els tornarem a veure sobre un escenari, la gent els comença a titllar de grup de culte o alguna estupidesa per l'estil. S'ha de ser valent i coherent, tant com ho són Two Dead Cats i el seu Gatículo Indeterminado, he dit. LLuís Huedo

7.


Ordre i aventura
Mishima
Sones
En aquesta llista, el grup de Caraben hi tenia un lloc obligat. Ordre i Aventura ha estat un dels esdeveniments de l’any, amb una festa de presentació (15 de Juny a l’Apol·lo) que serà recordada per tots els allà presents. Tot i que a nivell global potser no té la força ni l’esponteneïtat de Set de tota la vida, la seva proposta, en el meu entendre representada a la perfecció per “Com abans” o “Deixa’m creure”, és ferma i consolidada. tan que pràcticament es podria parlar d'un estil Mishima. Lirisme i sensibilitat. Esforç en la producció, idees clares. Els resultats els avalen, només cal veure on i com han tocat durant l'any. Va haver-hi un moment en que creïem que els grups com ells eren un miratge, però amb Ordre i aventura ja s’han guanyat de sobre un lloc. Joan B. Palahí

6.
Photobucket
Vol i Dol
El Petit de Cal Eril
Bankrobber

En Joan Pons s’ha fet gran. I sí, tiro de tòpic i de recurs fàcil per explicar l’evolució estilística de El Petit de Cal Eril. A Vol i Dol ja no es troben adaptacions de cançons infantils i/o tradicionals sinó que prenent-les com una influència més, ha teixit un disc aspre, dur, volgudament trencador. Un equilibri entre els referents de la dècada dels 70 i la cançó d’autor. A més a més, les lletres han seguit l’evolució musical, l’amor i la mort barrejat amb l’imaginari rural. Un còctel explosiu.
Per acabar-ho d’arrodonir, en la banda lírica, s’atreveix a musicar poemes de Pere Quart i en la musical, compte amb la col·laboració espontània amb Roger Mas. Ja tenim un altre artista amb una proposta seriosa consolidada l’escena catalana. Serà el que ell vulgui. Joan B. Palahí


5.

2010
Pau Vallvé
Amniòtic Records

2010 és un disc que entra cronològicament a la llista del 2010 però que ja s’olora que serà un dels discs més sonats del 2011. Serà en aquest any que el músic barceloní presentarà per terres catalanes el que és un dels millors discs fets al nostre país. “2010” és un disc que explica un any de transició vital per Pau Vallvé. Un any de canvis i, sense dubte, d’evolució. L’ex-u_ma i ex-Estanislau Verdet, entre altres, s’ha curtit a base de fer de productor i ha trobat l’equilibri entre la simplicitat i la profunditat. L’essència del disc és transversal: va de l’eufòria a la nostàlgia en pocs segons. Ritmes bategants i tornades esbojarrades sonen de costat de comiats i peces més introspectives, sense que res d’això trenqui la coherència discursiva de “2010”. En sentirem a parlar ben aviat. Albert Lloreta

4.

Les paraules justes
La Brigada
Outstanding Records

Pere Agramunt i la seva troupe vilanovina van fer, el passat febrer, un pas endavant en el ferm camí que ja havien començat a lleurar amb L’obligació de ser algú, farà dos anys. “Les Paraules Justes” mantenia l’estructura del disc anterior: veu i guitarra acústica, trompetes i melodies de perfum anglosaxó. La cançó pop com a gènere a perfeccionar els ha dut a signar peces magnànims com el senzill del disc, “El futur de l’art”, un cant a la barbàrie del món de l’art, que tan eleva els joves com oblida els vells; o el comprimit d’elegància i potència que composen la millor cançó del disc i una de les millors de l’any, “En el record”; o com “Nit d’hivern”, “Dos Minuts”, “Tan Valent”.... Un gran disc ple de grans cançons on la delicada veu d’en Pere i la trompeta d’en Magí casen gairebé perfectament. Tot i que va ser un gran èxit a principis d’any i d’això ja en fa molt, no ens n’hem oblidat. La Brigada havia de ser un dels millors de l’any. Albert Lloreta

3.

Adelante Bonaparte
Standtill
Buena Suerte

Poca cosa queda per dir dels Standstill que no s'hagi escrit o parlat ja a tots els mitjans. Només hem de reconèixer que estan al nostre particular podi d'honor pels seus més que merescuts mèrits. Com per exemple el d'haver aconseguit un disc tan i tan rodó (no perquè sigui una fàbula circular, sinó per ser rotundament brillant) del que molt i molt bo s'ha dit, o per haver madurat encara més als seus directes, o haver transformat les seves performances freaks per unes altres més serioses i professionals i on realment se li dóna més importància a la música i als visuals que al seu propi espectacle (òbviament parlem de Rooom). Adelante Bonaparte (Buena Suerte, 2010) forma ja part de l'història de la música del nostre país, amb cançons com Cuando ella toca el piano, Hombre araña o la pròpia Adelante Bonaparte. I nosaltres els hi hem reservat un espai especial en aquest any que ja s'acaba. Encara que molta gent pensi que és un àlbum pensat pel lluiment d'en Montefusco, nosaltres diem que si el resultat ha de ser un o més projectes així de bons, si us plau, que es llueixi encara més si pot. Christian Peña

2.

LP
Surfing Sirles
Bankrobber

Feia molt temps que els esperàvem, i per fi aquest 2010 han entrat per la porta gran. Els Surfing Sirles es queden a les portes del primer lloc dels nostres discos preferits de l'any amb un treball que marca moltes pautes a seguir dins l'escena independent local. Ni lletres costumistes, ni correcció política ni música per a les masses buscant ser el nou fenòmen de TV3. Els Sirles han fet literalment el que els ha donat la gana i així, per què no dir-ho, les coses entren millor. Un exercici de garatge i punk-rock ska, honest i molt més virtuós del que sembla a primera vista. Els de Vallcarca-Sant Celoni es presenten en un llarg amb 12 cançons plenes de referents culturals i contra-culturals a la vegada, de gamberrisme canalla i ràbia (des)continguda. Ningú pot estar tranquil mentre els Sirles facin cançons, ni els rics ni els polítics ni els moderns, ja que ells només salven allò realment autèntic de la societat, i això és el que costa de trobar. Però a ells els ha estat fàcil perquè sempre han estat a aquest costat de la barricada. A més d'aquest LP Els Surfing Sirles deixen un 2010 molt potent, amb un split conjunt amb els Mujeres i concerts caòtics que els han colocat entre els millors i més caòtics (diveritits) directes del país. I el millor de tot plegat sabeu que és? Que això és innat, que ho porten fent tota la vida i ho seguiran fent fins que deixin de tocar.
Jordi Garrigós


1.

Póstumo
La Célula Durmiente
BCore Disc

En un any ple de bones notícies, la resurrecció de La Célula Durmiente és la cirereta del pastís. Ens trobem davant l'enèsima demostració de poder d'aquest geni compositor que és Joan Colomo, que ha aparcat parcialment el seu exitós projecte en solitari per acabar l'any amb una autèntica bomba de rellotgeria. Disco Postumo és un disc de només 10 cançons que sonen i tornen a sonar sense descans i és que La Célula Durmiente ha necesitat 30 minuts per presentar un treball directe, potent i de bateries musculoses que farà les delícies dels amants del hardcore més pop i del punk més rock. Es fa difícil analitzar Disco Postumo cançó per cançó perquè el disc s'ha creat amb una personalitat compacta, a diferència del que passava amb Contra todo pronóstico (Bcore, 09), on cada tema navegava per diversos oceans sense seguir una temàtica comuna. La Célula Durmiente aconsegueix despertar-nos amb hits de l'alçada d'un campanar com “Deriva”, “Carnaval”, “Ministerio de Ergomía”, “Triste Condición”, que van sonant un per un sense que sàpigues d'on et vénen els cops. Amb uns jocs de veus perfectes, com marca la vella escola, el trio barceloní ha anat directe al gra, deixant lluny els mig temps de la darrera època de Zeidun i les experimentacions musicals dels altres discos de La Célula Durmiente per deixar-nos amb un treball immediat, que entra de bones a primeres i que ens regala tornades perfectes en castellà. Si que és cert que cançons com “Gastronomía o “Origen Aborigen” surten centímetres de la norma, però la veritat és que no desentonen ni li resten coherència a un disc que entra amb lletres d'or a la prolífica escena hardcore de la ciutat. Ver llegar el ocaso junto el mar con la determinación que requiere la ocasión canten en Joan i la Inés a “Ministerio de Ergomía”. Arribat el dia que tot exploti, deixeu-me a la vora del mar per veure els focs artificials, però siusplau que sigui mentre escolto aquest disc. Seran 30 minuts màgics. Jordi Garrigós


9 comentaris:

Tule ha dit...

Quina gran decisió per el numero 1!!!!!!

Anònim ha dit...

escolteu, això dels Mujeres al segell de Block Lips... d'on ho heu tret? era una inocentada del Jenesaispop i l'heu donat per bona?

Christian ha dit...

Patinada + rectificació = perdó de part del Christian

Anònim ha dit...

La resta del Top 10 no em diu gran cosa, però el número 1 per La Célula demostra que els teniu quadrats. Em sembla un discassu tremendu

Anònim ha dit...

Eso eso, marcando carácter.

Anònim ha dit...

Posar el número 1 a la Célula és de valents...però és que el disc és una passada!!!

Felicitats a en Colomo, la Ines i el Narcís.

Anònim ha dit...

En tota la llista no hi son minimal 21 ni la Maria Coma, que són dels pocs que se surten de fer el típic pop-folk-rock català o la típica copia indie de grups de fora. Potser que comencem a ampliar horitzons...

JG ha dit...

La Maria Coma està a la llista de l'any passat, que per això el seu disc és del 2009. Als Minimal és que no els hem sentit, ja ho farem.

Anònim ha dit...

He estat escoltant minimal 21 i, amb tots els respectes, no em fan gens el pes, més aviat sonen un pèl cursis...