20 de juny 2017

PRIMAVERA SOUND 2017: LES CRÒNIQUES DE DISSABTE (I DIUMENGE)



Possiblement per molts aquesta edició del Primavera Sound no passarà a la història per haver estat aquella en què han descobert infinitat de grups nous, però en canvi, potser el record d'aquest 2017 destacarà per haver estat l'any de grans concerts de grups que s'han acabat de consolidar i d'altres que mai deixen de brillar.

Surfin’ Bichos, 17.00h, Heineken Hidden
Stage Había muchas ganas de esta nueva reunión de los Surfin’ Bichos (después de aquel concierto en el Primavera del 2006), ya que este año han vuelto para celebrar el 25 aniversario de “Hermanos Carnales”, su disco insignia y uno de los mejores del indie patrio. El concierto estuvo bien planteado, Fernando Alfaro, Joaquín Pascual, José Manuel Mora y Carlos Cuevas tocaron con brío las canciones de este disco pero mínimamente reordenadas para darle un ritmo al repertorio: de “Un viaje de redención” a “Hey, Lázaro” fue un inicio sólido; al centro caían “Abrazo en un terremoto” y esa dupla “Mis huesos son para ti” / “Harto de tu amor” como momento más íntimo y emotivo; y al final, luego de una fantástica “En otoño”, los hits “Mi hermano carnal” y Fuerte”, cerrando el concierto con la canción que cierra el disco “La estación de las lluvias”. Como inconveniente, el espacio del Hidden Stage, donde rebota mucho el sonido y priman los agudos, lo que hizo que el concierto no gozase del sonido idóneo y no pudiesen saborearse las letras de Alfaro. Esperamos que vuelvan pronto a Barcelona pero esta vez a alguna sala.
Edu Chirinos




Swet Shop Boys, 19:15, Pitchork
Després de més d'una dotzena d'edicions assistint al Primavera Sound la recerca d'una sorpresa colpidora ha estat una de les majors motivacions any rere any. L'acomodament del cartell en les darreres edicions fa cada vegada més difícil trobar una bona lletra petita, tot i la definitiva aposta per l'electrònica que s'ha fet aquest any. El dissabte a les 19 h, la meva set de hip hop no saciada després d'un concert llunyà de Run The Jewels a "Mordor" vaig apostar per anar a veure a Swet Shop Boys, només sabent que es tractava de hip hop. Els MC's Heems (també a Das Racist) i Riz MC (reconegut actor amb àmplia filmografia) i Redinho al control musical amb una aposta austera i honesta, van anar disparant hits de l'LP "Cashmere" i l'EP "Sufi La". Cançons curtes i directes on el hip hop es reivindica com a nou punk. Missatges antifanatistes (els dos MC són d'ascendència hindú i musulmanarespectivament )en favor de la tolerància i de la convivència i repartint clatellots en forma de vers als gran dominadors capitalistes. Bases old school ("Shoes Off" o la més que ballable "Anthem"), decorades de melodies aràbiques ("Zombie" o "T5" carregada aquesta de superflow) hindús ("Tiger Hologram) del trap més descarat ("Sufi La", festeta bona de polígon) o fins i tot el pop (grandiosa i corejable "Aaja"). Tot agitat sense abusar-ne, en la seva justa mesura. Les cançons funcionen i la seva actitud acompanya. Omplen l'escenari, sobretot Riz MC, que va regalar un monòleg en el qual repetia "I'm loosing my religion, to tomorrow's headlines". El públic entregat aplaudia i la festa estava servida. Sorpresa al canto. Que recordi tantes cançons escoltant el disc després d'un concert en què anava en tabula rasa té un mèrit molt gran. Molt agraït d'haver-los trobat. Carles Fajardo

Teenage Fanclub, 21.30 h, Primavera
'Baby Lee', 'When I still have thee', 'It's all in my mind', 'Slow fade', 'Near you', 'Dumb dumb dumb', 'Ain't that enough', 'Planets', 'Speed of light', 'Winter', 'Your love is the place where I come from', 'Mellow Doubt', 'Neil Jung', 'God knows it's true', 'Radio', 'Norman 3', Hang on', 'The cabbage', 'December', ' Did I say', What to do to me', 'Metal baby', 'Alcoholiday', Eternal light'. Sabeu que és això? Les cançons que Teenage Fanclub no van tocar al seu concert del Primavera Sound. Parem atenció: estem davant d'un grup que és capaç de deixar fora del set-list 25 cançons d'aquest calibre i tot així fer un espectacle immens, majestuós. Les melodies càlides, les harmonies meravelloses, el pop perfecte. Els de Glasgow van fer un show sense fissures, repassant hits indiscutibles i fent una degustació per 'Here' el seu últim disc (evidentment, 'I'm in love', 'Darkest part of the night', 'Thin air' i 'Hold on' van sonar amb la brillantor dels seus temes de sempre). Són el millor grup de pop de guitarres dels últims 30 anys i qualsevol discussió hauria d'acabar-se ensenyant un concert, el de dissabte, que cal posar-li als adolescents de les escoles escoceses a veure si deixen d'escoltar al Yung Beef de torn que corri per Edimburg. El final, amb 'The concept', 'Sparky's dream' i 'Everything Flows' va ser de l'apoteosi d'aquell jugador que tira el penal decisiu fent una panenka. De superioritat vaja. Els que estàveu mirant una banda com Metronomy a la mateixa hora podeu parlar amb Bart Simpson, ja que vosaltres, com ell, li heu venut l'ànima a algun indesitjable.
Jordi Garrigós



Sleep, 23.50h, Primavera
El trio de Califòrnia va suspendre la seva actuació l'any 2012 per malaltia de Matt Pike, segurament alguns dels que vam ser a l'escenari Primavera aquest any recordàvem la desafortunada anècdota. S'ha de dir que, tot i això, no estava molt ple. Potser precisament per això, hi havia uns silencis màgics entre cançons i les ràfegues de doom que sortien de guitarra, baix i bateria arribaven poderoses als caps hipnotitzats. El riff de pedra calcària de "Dragonaut", havia de sonar sí o sí, com també altres cançons del mític disc Holly Mountain. En total, cinc temes llargs i densos en una hora curta de concert on se sentia el vent tallar i això no es pot dir a tot arreu.
Marcel Pujols

Preoccupations, 2.30h, Pitchfork
Fa un parell d'anys van venir de tarda, quan es deien Viet Cong i havien tret el disc de debut. Ara venien amb el nom canviat (encara que els càntics del públic rememoressin el passat) i amb un segon disc igual de cru i desconfiat però potser amb menys cançons memorables. El concert va ser molt lineal dalt l'escenari, tot nuvolós, amb o sense teclat el grup aconseguia una atmosfera pròpia i et perdies, en el bon sentit, amb les progressions primitives. Ara bé, el concert va ser irregular en el sentit que les cançons velles destaquen molt per sobre la resta i el públic així ho feia saber quan sonava "Continental Shelf", la brutal "Bunker Buster" o "March of Progress". Van acabar, gràcies a déu, com l'altra vegada amb "Death". Una cançó llarga. Tant que els hi van tallar el so de la PA perquè es passaven del temps. Ells, però, van seguir fins al final. A dalt l'escenari entre ells se sentien i a baix l'actitud final va agradar fort.
Marcel Pujols

John Talabot Disco Set, 00:30, Desperados Club feat Bowers & Wilkins Sound System
Hiverm Disc tenen un reconeixement més que merescut fora de les nostres fronteres i afirmar que John Talabot és el seu màxim ambaixador és pràcticament una realitat incontestable. Ja sigui en qualsevol de les seves facetes (live, Talaboman, remesclant,..) Oriol Riverola és un músic inquiet que es mou entre el techno, el house o fins i tot l'ambient com peix a l'aigua destil·lant sempre una gran professionalitat. Presenciar la seva sessió de dues hores dedicades a sonoritat més disco i funk, introduint notes de world music sense deixar de banda la vessant més pura del club va ser una mostra de saber fer del Barceloní. Des del primer tema va imprimir un ritme de ball altíssim que no va baixar en cap moment. El control de la sessió va ser de llibre. Quan la gent es dispersava ballant baixa les pulsacions uns segons per tornar a arrencar a negres. Com un predicador de la pista de ball va anar congregant més i més adeptes a la litúrgia que igual que la sessió, desprenien alegria i hedonisme. I d'aquesta manera, salvant ànimes errants (en aquell moment no sabia on anar i allà agraïts ens vam quedar), Talabot va allargar una mica més la seva llegenda.
Carles Fajardo




Mannequin Pussy, 17.40 (diumenge), Sala Teatre
La banda de Filadèlfia, Mannequin Pussy, ha patit canvis de formació, afectant així absolutament el seu so. Tant l'àlbum "Romantic" (Tiny Engines, 2016), com els seus directes han suposat un pas de gegant complet respecte els inicis del grup. Ja els havia pogut veure amb anterioritat i confirmo que la millora ha estat molt propícia i considerable. Repertori, quasi exclusivament, centrat en aquest segon disc amb breus excepcions cap al primer treball. Energia, rock dels 90s en ona similar a Hole o Bikini Kill i el moviment Riot Grrrl! Alhora incorporant elements de punk, noise i de death metal però tot de forma "mínimament" continguda. Posada en escena contundent però alhora buscant i aconseguint bona connexió amb la nombrosa quantitat de gent reunida a l'escenari Teatre, dins dels actes gratuïts de la zona del CCCB. Els companys que els havien pogut veure durant la jornada de dissabte, al Fòrum; confirmen que també va ser una descàrrega de pura adrenalina, tota una tempesta sònica amb una banda en plena forma i d'irradiant joventut.

Fotografia de portada: Rafa Baena, Dani Cantó i d'arxiu
Text: Edu Chirinos, Carles Fajardo, Jordi Garrigós, Marcel Pujols i Maurici Ribera
Correcció: XX