16 de juny 2017

PRIMAVERA SOUND 2017: LES CRÒNIQUES DE DIJOUS I DIVENDRES



Heus aquí les cròniques d'alguns dels concerts que els nostres col·laboradors van veure: reunions de grups, concerts inesperats, setlists només aptes per a fans de debò... I tot, sembla ser, sense trepitjar la zona popularment coneguda com a Mordor.



DIJOUS 


Annette Peacock, 17.30, Auditori Rockdelux
L'artista de Nova York, va mostrar la seva cara més accessible i menys trencadora, de la seva dilatada trajectòria musical; però igualment va ser capaç de commocionar l'audiència present a l'auditori. Actuant sola amb molt poca llum, quasi oculta a la penombra, amb el seu piano va enllaçar cançons sense massa pausa de forma esplèndida i hipnòtica. A vegades disparava elements d'electrònica que donaven un caire més experimental i que contrastaven amb les controvertides lletres; incloent-hi una cançó amb la llista de totes les drogues hagudes i per haver. Endinsant-se en terrenys com si enllacéssim la genialitat de la Bessie Smith, les pianistes dels anys 40 d'Estats Units i alhora l'avantguarda del NY dels 70s.
Maurici Ribera


Aldous Harding, 20.30, Heineken Hidden Stage
Aldous Harding va oferir una esplèndida combinació del recentment estrenat segon àlbum "Party" (4AD, 2017) pròxim a la proposta de la PJ Harvey, amb el que va ser el seu debut homònim del 2014 d'aires més folk. Presentant-se en format de duet amb una veu realment poderosa i de registre variat va ser molt ben rebuda i generant pell de gallina de forma col·lectiva amb el clímax de la cançó "Party". Guitarra i teclats van anar-se alternant tot creant l'atmosfera que la cançó requeria. L'escenari ocult, el Hidden Stage va ser el lloc perfecte per gaudir de l'excel·lent actuació d'aquesta artista neozelandesa en alça i que podrem tornar a veure en directe el pròxim 7 de novembre a la [2] de l'Apolo.
Maurici Ribera


Broken Social Scene, 20.30, Ray-Ban
Aquesta vegada no vaig prendre notes al gran festival, ni al mòbil, ni enlloc. Així que em quedo amb sensacions, amb pensaments que s'escolen per la claveguera i que intento recuperar bruts i enganxosos. De Broken Social Scene en tinc el record d'una banda definitòria, en el sentit que si em fessin definir què és per mi un grup de música, segurament respondria: "això", senyalant els col·legues canadencs passant-s'ho bé dalt l'escenari Ray-Ban, el vespre del dijous. Durant l'hora de concert feien pinta de ser molt amics i d'estar molt feliços i això es transmetia al públic d'alguna manera. La posada en escena brillava per la seva naturalitat i les cançons segurament també, comptar amb una desena de músics et permet jugar i això feien. Els temes creixien sota un garbuix compacte i unit però viu i irregular, aquest trot imperfecte arribava al clímax amb l'ànima de tots els músics al mateix lloc. A l'eufòria, a l'"ooh" de les primeres gotes de pipí. A més, per fortuna de bona part del públic, el set va tirar molt de les cançons de You Forgot It in People, el segon àlbum de la banda (de l'any 2002) amb postals com "Cause = Time", "Stars and Sons" o "Anthems for a Seven Year Old Girl" que van sonar al concert. Del nou disc, els dos singles i para de comptar. Per mi va ser una bona entrada al festival.
Marcel Pujols





BADBADNOTGOOD, 22.35, Pitchfork
Els canadencs BADBADNOTGOOD van presentar el seu darrer disc IV (Innovative Leisure, 2016), davant del nombrós públic aplegat a l'escenari Pitchfork. Amb un directe d'allò més agosarat van optar per obrir la primera meitat del concert amb el repertori més espès i de cançons més desenvolupades, per tot seguit passar a fer les cançons més immediates durant quasi tota la segona part de l'actuació. Aquesta decisió, segons la mateixa banda, era per foragitar els mals fans, presents allà únicament pel hype generat entorn seu a partir de l'èxit rebut pel seu darrer treball discogràfic. Molt efectius a l'hora de combinar elements des de diferents perspectives del jazz i alhora amb menor força amb les parts més associades a l'electrònica, més marcades i presents al disc; però que al mateix temps van ajudar a millorar les dinàmiques pròpies del concert.
Maurici Ribera

Death Grips, 23.50, Primavera
Una bestiesa literal, de bèstia. Ja era fosc, la cosa es difuminava i més en un concert on el públic era una massa viscosa que anava movent-se per espasmes fent impossible l'estabilitat corporal o la trobada pactada amb un amic. Si l'onatge greixós et deixava mirar cap a l'escenari Primavera, veies el minotaure sense samarreta, els colzes amunt i el micro entaforat a una boca amb la hiperactivitat dels MC's enfadats. MC Ride impressionava, era tot fibra, tot múscul, un kamehameha constant però impossible sense l'ajut de les altres dues peces de l'engranatge. Zach Hill i Andy Morin, a la bateria i a les màquines de l'infern respectivament, estaven a poca distància del col·lapse mental. Era trash, era hip-hop, era noise, era punk... Era tralla, com diria un amic. Recomano el comentari que en fan a TiU, per entendre millor el que estic dient. Sense ser massa conscient de quines cançons tocaven -sé que van fer-ne un grapat del segon disc The Money Store i que van acabar amb els echoes, echoes... de "Guillotine"-, sí que vaig percebre que l'olla els hi bullia tant que el soroll ho conqueria tot. No deixaven espai entre cançons, no hi havia aplaudiments o no se sentien. Tot era aberrant i ininterromput, moltes parts es veia que eren improvisades i molava que no ens donessin treva amb tal descontrol. Vaig sortir del concert com si acabés de baixar pel Tutuki Splash. Adrenalina nano. Marcel Pujols 






Arcade Fire (Unexpected)
La gente esperaba intrigada al grupo “unexpected” que tocaría en aquel escenario especial, y la respuesta estaba en las cajas de los técnicos de sonido, bien etiquetadas con el nombre Arcade Fire. Y salió el grupo y dio un concierto mágico, tanto por la sorpresa de verlos tan cerca como por el repertorio plagado de hits y las ganas que le pusieron a esas horas de la tarde. Tocaron 12 canciones a modo de versión reducida y ensayo del concierto del sábado, dos de ellas estrenos: “Everything Now” (el single lanzado previamente y con el que abrieron el concierto) y “Creature Comfort”. Las demás canciones fueron una suerte de breve repaso a su discografía con especial énfasis en “Reflektor” (“Here comes the night time”, “Reflektor”, “Afterlife”, “We exist”). Sonaron himnos como “No cars go” o “Ready to start” y para finalizar tocaron dos temas seguidos del “Funeral”, “Neighborhood #3: Powerout” y “Rebellion (Lies)”, con uno de los integrantes subido en la estructura metálica del escenario. Después de lo visto, el concierto del sábado se hizo un poco más previsible y menos mágico.
Edu Chirinos


DIVENDRES 

Rebuig, 17:00, Adidas Originals
Érem pocs els que a les 5 de la tarda ens vam trobar per veure Rebuig, però suficients per sentir-nos com a triomfadors després del concert. Rebuig són 4 amics que estimen la vida i la música. Foten un metall psicodèlic nascut d'un fangar sense pèls a la llengua. Cru i sense filtres. Les seves lletres són inintel·ligibles, però reivindiquen el còctel-Molotov per carregar-se tot el que està relacionat amb l'establishment. Van repassar el seu darrer treball Mort i futur presidit per una genial pancarta dissenyada per l'amic Xavi Forné que només fa que engrandir el missatge d'arrasar amb tot i renéixer de les cendres. De difícil digestió per prendre una copa de vi a casa, en directe són pura emoció. Una piconadora de soroll mesurat que desferma tempestes d'eufòria. Amb un Òscar incansable a les baquetes fent de la bateria una perforadora rítmica, en Víctor jugant amb acords noise i cops de baix que decapitarien tots els personatges de la pancarta (de Trump a Pujol passant per Rivera, Aznar, Junqueras o Iglesias), en Jaime frasejant psicodèlia obscura i sintetitzada conduïda a cops de wah wah (molt fan del seu control) i l'Albert erigit com un frontman que es podria definir com el Rafael del metall, van destrossar timpans, van divertir i van reafirmar-se com a una proposta que pot donar una puntada al cul a qualsevol que se'ls posi al davant (el so per qualitat i volum va superar la llegenda de Mogwai gràcies en part al mestre Brugués). Però sobretot van deixar clar que tocar bé no és suficient (ho fan sobradament), sinó que l'actitud sobre un escenari ho és tot. La connexió amb el públic, el missatge, l'entrega i la passió fan que el seu directe desprengui amor. Perquè amics, amb Rebuig, el metall és amor.
Carles Fajardo 

Descendents, 21:30, Primavera
El grup de punk californià és, i no dic era, una institució en el gènere. A principis dels 80 van agafar la velocitat del hardcore americà i li van introduir les melodies de grups com Buzzcocks per assentar les bases d'un llegat del qual beurien Bad Religion o NOFX. Un grup transgeneracional que ha venut milions de samarretes que es llueixen dels 15 als 60 anys en favor de l'esperit de l'eterna post-adolescència. Amb un ampli repertori de 30 cançons tocat a una velocitat de metralleta semiautomàtica, van desgranar el seu darrer treball sense oblidar-se de clàssics com "I'm the One", "Coffee Mug", "I don't Wanna Grow Up" o "Hope". La banda, amb un so robust que a vegades semblava més proper a l'stoner i un saber fer propi dels gats vells, recolzava un Milo en plena forma. Cantant en un to més baix i gestionant les energies (coses de l'edat) imprimia força i mala llet a cada frase i transmetia que l'eterna joventut és qüestió de ganes i esperit. I de deixar sempre a la nostra ànima un racó per al punk-rock.
Carles Fajardo

The Make-Up, 23:30, Primavera
La gran reunió del festival després de molts anys d'inactivitat. La mítica banda liderada per Ian Svenonius venia a desplegar el seu gospel soul post-punk després de trepitjar diversos escenaris de festivals. Dins el catàleg de Dischord són una rara-avis però el seu compromís politicosocial i el seu saber fer DIY els van convertir a finals dels 90 en explosió de frescor dins de l'escena de Washington. Svenonius no ha parat des de llavors, erigint-se com un dels millors frontmans de la història i en aquest sentit no va defraudar. Des del principi van brillar ell i el seu vestit de lluentons fent balls impossibles, surf suportat pel públic i cantant amb el micro dins la boca. Ni en els millors temps de James Brown. Es van anar succeint hits: "Pow! To The People", "I want some", "Save Yourself" executats perfectament per una banda estàtica que va refredar l'energia d'Svenonius. Ell sol és capaç d'oferir un gran show però l'escenari Primavera és molt gran. The Make-Up és una banda de sala petita (Sidecar, com a molt La [2]), de compartir suor. De volum alt i no forçosament cristal·lí i això no ho ofereix aquest tipus de festivals. I a un grup mític de les seves característiques els juga en contra.
Carles Fajardo 

Flying Lotus, 2:55, Ray-Ban
Sóc molt fan d'Steve Ellison. És un geni. Li ve de família. Més d'un gen de la tieta Alice Coltrane li corre per l'ADN. Un creador incansable que és capaç d'impulsar l'escena Beat abstracta de Los Àngeles gràcies a la influència de la seva música i a la feina incansable al capdavant del segell Brainfeeder, grandíssima referència en la renovació del jazz de nova formada. Aquesta admiració quasi malaltissa, els seus directes no me la desperten. Dispara a tot, de forma lliure i execució impecable. El remix de la BSO de Twin Peaks, un tema de Captain Murphy (el seu alter ego MC), la música de Final Fantasy i temes propis. Hip hop. Free jazz. IDM. Pinzellades d'ambient. Ho acompanya amb uns espectaculars visuals. Però sota el meu criteri, es perd entre tanta dispersió de canvis de ritme i en la superposició de melodies i diferents elements. Tens la sensació d'estar en un laberint sense sortida. Podent tirar d'una discografia tan selecta i envejable per crear una línia de beats psicodèlica però accessible i ballable, agraeixo que sigui un outsider, però a les 3 del matí el seu concepte del directe no m'arriba a l'ànima. Te'n vas amb la sensació que ha vingut a treballar i no a defensar en directe un concepte que podria ser una proposta explosiva. I el pitjor de tot és que em sap greu. Perquè l'admiro i el continuaré admirant i assistint als seus directes fins que trobi la connexió.
Carles Fajardo



Fotografia de portada: Arxiu Primavera Sound
Text: Maurici Ribera, Marcel Pujols, Edu Chririnos, Carles Fajardo 
Correcció: Pol Camprubí