16 de juny 2017

ODA A LES DONES PELUDES, D'UNA DONA PELUDA (per SHAINA JOY MACHLUS)



Estimades dones peludes,

Si sou peludes, realment peludes, ho sabeu. Ser peluda té poc a veure amb el borrissol que treu el cap pels nostres porus i més amb el que ens embolcalla el cor. L’aïllament animal. Allò que ens fa valentes i amables i especials i sobretot… ens manté calentes.

No és fàcil ser peluda, ho sé.

Cada cultura té les seves pròpies idees sobre com ha de ser el pèl corporal. A l’actual cultura occidental, disposem d’una finestra molt petita del que es considera una proporció adequada de pèl. En el meu cas particular, com a dona blanca amb cabell fosc, arrissat i curt sobre el cap i una capa de diversos gruixos de borrissol cobrint literalment cada centímetre del meu cos, he viscut una vida fora dels nivells de vellositat estereotípicament “femenins”.

Així que, com és ser una dona peluda a l’actual societat sense pèl? Només puc parlar des de la meva posició avantatjada d’haver combatut fol·licles durant literalment tota la meva vida, des de que tinc memòria. Com la lluna, he organitzat la meva vida al voltant del pèl corporal, en diverses fases. La fase del blanquejat, la fase del làser, la fase de la depilació elèctrica, la fase de l’eliminació pèl a pèl, la fase de la depilació a la cera casolana...

En un acte de celebració i com una mena de carta d’amor oberta a tots aquells humans beneïts amb nombrosos fol·licles a nombroses parts del cos, aquí teniu un resum amb “pèls i senyals” de les meves situacions capil·lars preferides. Jocs de paraules i pèl púbic inclosos.

El blanquejat. Una vegada em vaig decolorar el cos sencer. No el cabell, les celles o el pèl púbic, però sí la resta. Des del borrissol bru sobre el llavi superior, fins al que em cobreix l'esquena, el rastre de pèls negres que van des del meu melic fins al pubis, arribant fins al petit pedaç de pèl sobre el dit gros del peu. Em vaig plantar a la meva habitació, despullada, cames obertes, braços estesos, coberta en una pasta blanca que em va pessigollejar la pell durant 15-18 minuts.

En aquell moment la idea era enrossir el meu pèl corporal, tot pensant que d'alguna manera el faria invisible. La pell però, igual que el cabell, també té l'habilitat de perdre el color. Habilitat que va convertir la meva pell olivada en una catifa de taques blanques. El look el completava un arc blanc sobre el meu llavi; el meu antic bigoti ara semblava un mostatxo de llet permanent.

Temporada de bikini. Quan era preadolescent el meu cos va madurar molt ràpidament i els petits bikinis per a nenes no cobrien del tot el meu recent estrenat pèl púbic. Després que el meu entrecuix fos assenyalat i titllat de "mico" pel Liam a la seva (no tan guai) festa a la piscina, vaig començar a portar exclusivament pantalons curts de noi per nedar.

Quan els bikinis diminuts es van convertir en l'única opció de compra disponible per dones, realment em vaig començar a preguntar si era l'únic ésser humà amb pèl púbic (on l'amaga tothom?). Així va començar la meva breu incursió a la boja ciència de la depilació. I l'única vegada que vaig intentar depilar-me a la cera la línia del bikini a casa, em vaig acabar enganxant accidentalment les cuixes entre elles.

Connexions. Cada perruquera que he visitat ha tingut la mateixa ansietat en acostar-se'm al clatell. Veig la suor formant-se sobre les seves celles mentre em mira el coll de la camisa... Si el cabell comença al clatell però no acaba fins al final de l'esquena, on s'ha de parar de tallar?

Pèls solitaris. Mentre el meu primer nòvio i jo ens embolicàvem i fumàvem cigarretes, ell em va acostar amablement la mà al coll per espolsar el que creia que era un cabell que havia aterrat allà. Després d'unes quantes sacsejades va emetre un avergonyit "oh" i em va informar que el cabell "solitari" estava en realitat unit al meu coll. El primer de molts pèls negres que semblen haver-se extraviat pel meu coll, barbeta i ocasionalment al centre del meu front (la meva àvia també el té, ens referim a ell amb l'entranyable nom de "l'unicorn").

Sobirania. Llavors vaig anar a la universitat. Era una escola on la roba era opcional. Les altres dones de l'escola i jo ballàvem despullades sota la lluna plena al voltant d'un foc. Sí, això feia. Durant els primers dies de calor passejàvem pels prats, amb l'herba fins a la cintura i jèiem despullades sota el sol. Vaig veure molts cossos de dones nues diferents. Vaig deixar d'afaitar-me les aixelles i les cames perquè la dona més sexy que mai he conegut tenia preciosos plomalls de pèl decorant tots els racons del seu cos.

Recentment. Ara, amb trenta anys m'agradaria pensar que habito i exploro el meu propi espai capil·lar de manera confortable. Però estàvem l'altre dia asseguts a la parada de l'autobús, el meu pèl corporal i jo, emparedats entre dues grans marquesines publicitàries; a una s'hi veia una dona en bikini agenollada sobre sorra de platja, i a l'altra una dona lluint un sostenidor de llacets sobre un llit. Les dones dels anuncis eren esbalaïdorament boniques.

Vaig passar una llarga estona intentant reconèixer la meva feminitat a la seva falta de pèl. És frustrant qüestionar-se constantment a una mateixa l'aparença física.

Em va colpejar la idea que no només és possible que una dona visqui tota la seva vida sense sentir-se a gust amb el seu cos, sinó que és una realitat per la majoria. D'alguna manera, hem estat estafades per passar-nos la vida insatisfetes amb allò que ens permet viure. Carreguem el pes de la noció profundament arrelada que encara que no et comparis amb altres dones, la societat sí que ho fa.

A més a més d'una cobertura extra i unes celles excepcionals, el meu pèl m'ha fet un regal molt important; aquest petit recordatori que, tot i el que ens digui la cultura popular, ser dona és infinit, és un espectre. Són les dones de la cartellera i som tu i jo. No importa el missatge de la societat, és un acte radical de valentia estimar-se a una mateixa i saber que cap model de dona és més vàlid, atractiu o ideal que l'altre.

I aquest és el meu missatge per a vosaltres, estimades dones peludes. El pèl és només una de la munió de pressions sobre l'aparença externa a les quals les dones ens enfrontem. D'aquesta manera, el pèl pot ser utilitzat com a metàfora de qualsevol altra cosa. Però si interioritzem la veritat que ens definim i validem a nosaltres mateixes, ens permetrem brillar amb la màxima força en tota la nostra unicitat.

---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ----------

Dearest Hairy Women,

If you are hairy, truley hairy, you know it. To be hairy has little to do with the hairs that stick out from the pores of one’s skin. But more to do with the ones that envelope the heart. The animal insulation. The stuff that makes us brave and kind and smart and special and most of all… warm.

It is not easy being hairy, I should know.

Every culture has its own ideas about what “good” body hair looks like. In current western culture, we have such a tiny window of what qualifies as the right proportion of hair. In my particular case, as a white woman with dark, frizzy, short hair on top of my head and a layer of various thicknesses of hair covering literally every inch of the rest of my body, I have lived a life outside of the stereotypically “womanly“ levels of hair.

So what is it like to be a hairy woman in today’s hairless society? I can only tell from my vantage point of having fought follicles for literally the entirety of my memorable life. Much like the moon, I could organize my bodyhair life in different phases. The bleaching phase, the laser phase, the waxing phase, the shaving phase, the tweezing phase, the electrical tweezing phase, the hair removal phase, the at home waxing phase.

In an act of celebration and as a sort of open love letter to all the other humans blessed with numerous follicles in numerous places, a brief recall of my favorite precarious, hair-ious situations. There will be puns, there will be pubic hair.

The bleaching. Once I bleached my entire body. Not the hair atop my head, not my eyebrows or pubic hair, but everything in between. From the brown hairs above my upper lip, to the ones that cover my back, the trail of black hairs that lead from my belly button to my pubic hair, all the way to the little patch of hair on my big toe. I stood in my room, naked, legs apart, arms outstretched, covered in a tingly white paste for between 15-18 minutes.

At the time the idea was to make my body hair blond, which I thought would somehow make it invisible. However, skin, much like hair, also has the ability to be bleached. Which left my olive skin patterned with bleached white blotches, not dissimilar from a shag carpet. The look was completed with a special white arc above my lip; my former mustache now looked like I had a permanent milk mustache.

Bikini Season. As a pre-teen my body matured very quickly and the tiny bikinis for girls did not fully cover my newly sprouted pubic hair. After having my crotch pointed to and deemed “like a monkey” by Liam at his (not even that great) pool party, I began exclusively wearing boys shorts to swim.

When tiny bikinis became the only available option for women to purchase, I really began to wonder if I was the only human with pubic hair (where does everyone hide it?). Thus began my brief stint in the mad science of hair removal. And the one and only time I tried to wax my own bikini-line at home, in which I wound up accidentally gluing my thighs together.

Connections. Every hairstylist I have ever visited has had the same anxiety when approaching my neckline. I see the sweat forming on their brow as they look down the back of my shirt… If the hair begins at the nape of my neck but does not finish until my lower back, where does one stop shaving?

Strays. While making out and smoking cigarettes, my first ever boyfriend kindly reached over to my neck to brush off what he thought was a stray hair. After a few soft swipes he made an embarrassed ‘oh’ sound and informed me that in fact the ‘stray’ hair was actually attached to my neck. The first of many random black hairs who seem to have lost their way dotted along my neck, chin, and occasionally the center of my forehead (my grandma has the same one, we endearingly refer to it as “the unicorn”).

Sovereignty. Then I went to college, it was a clothing optional school. On the full moon I would dance naked around a fire with the other women at my school. I did that. On the first days of real sun we would wander out into the meadows, the grass up to our waists, lay naked in the sun. I saw so many types of naked women’s bodies. I stopped shaving my armpits and legs because the sexiest woman I had ever met had the most beautiful tufts of hair coming from everywhere.

Recently. Now thirty years old, I would like to think I inhabit and explore my own personal hair space comfortably. But there we were the other day sitting at the bus stop, me and my body hair. We were sandwiched in between two very large advertisements; one of a woman in a bikini straddling some sand on a beach and one of a woman wearing a lace bra straddling some sheets on a bed. The women in the advertisements were astoundingly beautiful.

I had a hard time recognizing my femininity in their hairlessness. It is frustrating to continually question your physical appearance.

It struck me that not only is it possible for a woman to live their entire life without feeling totally happy with their body, it is a reality for most. Somehow we have been swindled into spending our life being dissatisfied with the very thing that allows us to live. We carry the weight of a deeply ingrained notion that even if you do not compare yourself to other women, society does.

Besides extra warmth and killer eyebrows, my fur has granted me an important gift; I am decorated with this tiny reminder that despite what pop culture tells us, being a woman is infinite, it is a spectrum. It is the women on the billboard and it is you and me. That no matter the message of society, it is a radical act of bravery to love yourself and know that no model of womanhood is more valid, attractive, or ideal than the other.

And this is my message to you, dear hairy women. Hair is only one of the zillions of pressures women face about their outward appearance. In this way, hair can be used as a metaphor for just about anything. But if we internalize the truth that we define and validate ourselves we allow ourselves to shine all the more brightly in all our uniqueness.

Shaina Joy Machlus (writing, paradiddles, and being from outer space) @punimpie

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Shaina Joy Machlus 
Traducció: Cristian Pallejà 
Correcció (català): Pol Camprubí