19 de juny 2017

LLEGIR I ESCRIURE: L'ACUSACIÓ (de BANDI)

L’acusació
Bandi
Any: 2017
Editorial: Periscopi
Traducció: Hèctor Bofill i Hye Young Yu 

L’acusació és la veu d’un dissident: un recull de set relats que han aconseguit traspassar les fronteres nord-coreanes amb un història una mica rocambolesca (com acostumen a ser aquestes històries) i ho han fet sense el seu autor, Bandi, pseudònim d’un home que continua vivint a Corea del Nord. De fet, sembla ser que, curiosament, el manuscrit de Bandi va traspassar la frontera amagat dins de l’Antologia de textos de Kim Il-sung. Com en tots els règims totalitaris, la llibertat d’expressió dels escriptors a Corea del Nord està coartada i l’activitat literària, fora de la del Comitè Central de la Federació d’Autors (que és l’adscrita al govern) i aquella que es fa d’amagat, només té lloc a l’exili, especialment a Corea del Sud on s’ha constituït el Centre d’Escriptors Nord-coreans Exiliats (afiliat al PEN). Tot això ho he llegit a l’Epíleg de l’edició de Periscopi, que recull un article de Kim Song-dong, un periodista sud-coreà. Malgrat tot allò que s’hi jugava, Bandi va sentir la necessitat d’escriure aquests textos i de fer-los sortir a la llum més enllà de les fronteres repressores del seu país. La literatura es converteix així en denúncia, es posa al servei o s’erigeix com a espai de la revolució política. L’artista com a productor, que defensava Walter Benjamin. I així, en una petita nota al lector, Bandi ens exhorta a contribuir a aquesta dissidència amb la nostra lectura com una emergència: “Lector, et prego que llegeixis els meus mots!”. És evident que tot aquest relat contextual ha fet aixecar expectatives i és un bon aparell comercial; ara bé, tan se val si és del tot cert o quins són els detalls del periple del manuscrit, doncs els set relats publicats se sustenten per sí mateixos.

Cada una de les històries és una narració senzilla però colpidora. Hi trobem personatges intensos i emotius que viuen impotents situacions que els sobrepassen. La desil·lusió d’un home vell que ha vist incomplertes les promeses del partit i que ara es nega rotundament a que tallin l’om del seu jardí (“Aquells arbres representaven per a ells el somni daurat d’un destí ple de promeses”); els danys colaterals de les celebracions nacionals que prenen forma de drames familiars posant de manifest una vida en permanent vigilància pitjor que en la més imaginativa distòpia; el periple d’un home que vol visitar la seva mare a punt de morir però a qui no donen el permís per a fer-ho; les penúries que comporta el sistema de castes... El reguitzell de sancions imposades pel govern nordcoreà i les reprimendes, el control i les acusacions a partir de proves ridícules (no haver actuat prou bé en una obra de teatre, per exemple) mostren, com diu un dels personatges, que “una vida honesta no pot construir-se més que en un món lliure”. Els personatges es fan preguntes, reflexionen i desperten de la seva letargia dirigint –a vegades potser massa– la consciència del lector: “L’ànima de l’Insik, blanca com la neu, reconeix finalment que aquell bolet verinós es troba profundament arrelat al país, i que cal arrencar a qualsevol preu aquell símbol tacat pel totalitarisme, per l’engany, per la manipulació i per la repressió”. Aquest bolet vermell és el comunisme, aquest “fantasma roig procedent d’Occident” que, sota la forma adoptada en els règims nord-coreans, és per Bandi un bolet vermell ben verinós.

Escrits entre el 1989 i el 1995, les històries donen veu als ciutadans que van viure sota els règims de Kim Il-sung i Kim Jong-il. Sovint els relats adquireixen un to de faula o els personatges se’ns apareixen com titelles. El país és l’escenari d’un guió paranoic i increïble, un teatre de l’absurd, en el qual la vida té un valor equivalent a zero, el sistema és corrupte i està podrit fins a la medul·la i se sustenta en unes dinàmiques sense cap lògica i privatives de tota llibertat. Els personatges viuen atrapats en una mecànica en la qual qualsevol mínim error els pot dur a perdre-ho tot. Encara que tinguin ben poca cosa. I els càstigs i les malediccions s’estenen a les generacions venidores. Si Bandi hagués hagut d’inventar un món absurd, potser la seva imaginació no hagués estat capaç de dibuixar-ne aquestes lògiques tan ridícules: ja diuen que sovint la realitat supera la ficció.

“Les meves històries són àrides com el desert / rudes com una prada salvatge / ferides com un invàlid / tosques com eines de pedra”, escriu Bandi. Àrides, rudes, ferides i tosques. Una prosa senzilla i de lectura amena però que penetra ben endins. Una mirada concreta i local però que parla, en definitiva, d’alguna cosa universal: de dones i homes que caminen en la incomprensió i la seva confrontació amb la llibertat, ja sigui a Corea amb els sistemes més pornogràfics possibles de coerció o a Occident, amb tecnologies i tàctiques més subtils i sofisticades.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Paula Juanpere
Correcció: Pendent