13 de juny 2017

LLEGIR I ESCRIURE: REIKIAVIK (de JUAN MAYORGA)

Reikiavik
Juan Mayorga
Any: 2015
Editorial: La uÑa RoTa

Tres personatges i un taulell. Objectiu de l’obra de teatre: jugar la partida d’escacs que va tenir lloc l’estiu del 1972 a Reykjavík. O dit d’un altra manera: recrear un esdeveniment de caires polítics en el qual l’URSS i els Estats Units es disputaven qui seria el pròxim campió del món. Hom qui jugui als escacs sap que els escacs van més enllà de ser un simple joc. “Es un juego sobre la muerte”, li explica en Waterloo al Muchacho, un noi que passava per allà i que es converteix inmediatament en un observador atemporal de tota la partida/representació teatral que jugaran dos amics, en Waterloo i en Bailén, o millor dit, en Borís Spasski i en Bobby Fischer.

Reikiavik no només narra la història del “Matx del segle”, també és una obra que recrea minuciosament el vincle inabastable, finit i obsessiu que poden suposar els escacs. Juan Mayorga empra els mecanismes que el teatre li proporciona per recrear un ambient tan angoixós com el fet real que descriu. Així doncs, en Waterloo, no només representa el paper d’en Fischer sinó que aquest mateix també interpreta en cert punt la Larissa, la xicota d’en Boris que vol desesperadament que torni a Moscou: “Este juego te está matando, Boris. Este juego mata” diu en Waterloo imitant la Larissa. És complex crear un mecanisme tan psicòtic que funcioni tan bé. En tot moment el lector o l’espectador sap que en Waterloo o en Bailén ja no són identitats fixes sinó múltiples. D’una línia a l’altra salten coherentment i un mateix actor haurà de representar les preguntes incòmodes d’un periodista, en Kissinger, o el fidel sacerdot catòlic que acompanyava a en Fischer als torneigs.

En Duchamp, que va arribar fins al punt de deixar de banda l’art per dedicar-s’hi professionalment, afirmava que era una víctima dels escacs, com varen ser-ho en Waterloo i en Bailén, o l’Spasski i en Fischer. Afegia també que aquest no podia ser comercialitzat. Diu en Waterloo: “¿Televisar ajedrez? ¿Quién va a sentarse ante la tele a mirar a dos tíos jugando al ajedrez?”. Són probablement l’excentricitat i el misteri que envoltaven en Fischer en plena Guerra Freda els factors que van ajudar la difusió del joc de taula. Tal com comenta Garry Kasparov, excampió del món d’escacs en una conversa amb en Bill Kristol: “Penso que la raó per la qual la gent mirava aquestes partides no eren pas tant com es creia pel factor dels escacs sinó més aviat pel contingut polític que amagaven [...] ja que els escacs eren una eina ideològica molt important i útil per demostrar la superioritat intel·lectual dels Soviets enfront de la decadència que patia la societat occidental.” Tanmateix, resulta molt interessant com en Mayorga posa èmfasi en la repressió que patíen ambdós jugadors i la seva animadversió vers els nacionalismes i els països que se suposava que representaven. Així doncs, en Waterloo, diu: “Juego solo, no represento a nadie. ¿Por qué tengo que pelear por mi país?, ¿Pelea mi país por mí? En Rusia cuidan a sus jugadores como a héroes, yo tengo que arrastrarme de torneo a torneo para juntar unos dólares. Estoy planteándome pedir la nacionalidad soviética.”

Arrivats aquest punt, em ve inevitablement al cap la peça que va crear la Yoko Ono al 1966 anomenada White Chess set, un taulell completament blanc on també totes les peces eren blanques. En braïle, una inscripció: “taulell d’escacs per jugar tant com vulguis mentre recordis quines són les teves peces”. Què n’haguessin fet en Boris i en Bobby? No jugaven en realitat en un taulell on tot era blanc?

En definitiva, Juan Mayorga no només crea un petit tribut personal sobre una història que ens apassiona a tots els jugadors d’escacs, sinó que també aprofita per qüestionar-se quins són els límits formals del teatre i aconsegueix subvertir-los de manera satisfactòria i poètica, enlluernant nous camins cap on el teatre contemporani dirigeix la seva mirada. шах и мат.

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Montse Hervás 
Correcció: Rosa Molinero Trias

1 comentari:

Josep ha dit...

Bona introducció al que va ser anomenat: matx del segle.