12 de juny 2017

AMERICAN FOOTBALL ATERREN AVUI A L'APOLO




Amb vint-i-pocs anys Mike Kinsella, Steve Holmes i Steve Lamos es van ajuntar després de diversos projectes que no van perdurar en el temps (bé, Joan of Arc sí que ha perdurat) per donar sortida a la seva passió per la música. Tres cançons en format Ep precedien l' LP1 (1999, Polyvinyl). Després d'una vintena de concerts decideixen de mutu acord finalitzar la trajectòria de la banda. Una altra vegada no havia sortit bé. Però la petja que va deixar LP1 ha perdurat al llarg dels anys més enllà del temps en actiu fins que, el 2014 van tornar per girar incloent a Nate Kinsella a la formació per editar al cap de dos anys LP2 (2016, Polyvinyl).

Ras i curt aquest és el resum objectiu i sense substància de la història dels de Chicago que el dia 12 de Juny estaran la Sala Apolo de la mà de Primavera Sound. Aprofitem la visita del grup a Barcelona per esprémer temps i neurones d'un parell de col·laboradors per analitzar tot el que envolta AF i la seva tornada als escenaris aprofitant la llargada de l'ombra del reconeixement obtingut en el temps. Una banda que tot i els 17 anys de diferència entre un disc i altre ha sabut mantenir el seu segell i la seva grandesa.

El mite creat per oients i premsa especialitzada, i en bona part per l'alta qualitat de les seves cançons, American Football ha traspassat generacions. A causa del culte adquirit, més o menys justificat i en gran part personificat per Mike Kinsella i la seva hiperactivitat compositiva, ha calat en oients que no vam viure el moment del llançament d'LP1. A en Luis Benavides (redactor en mil publicacions i responsable del programa de ràdio El Equalizador) American Football li va arribar tard i en el primer moment no hi va acabar d'entrar: "l'emo que millor 'tolerava' el meu cos post-adolescent àvid de música amb múscul, distorsió i molta melodia era el que practicaven Fugazi ('Repeater' a tope) Sunny Day Real State (a través de Foo Fighters), Texas is the reason i sobretot Jimmy Eat World... No recordo exactament com, però la primera vegada em van semblar massa tous i lents. No vaig tenir paciència, suposo".

La cadència d'American Football no és senzilla ni immediata, no és el clàssic disc adolescent que respira immediatesa. Però precisament, la seva grandesa està en què van ser els primers en "explotar una fórmula o combinar de certa manera elements ja existents (...). Una mica d'estètica college rock, ètica hardcore, tornades enganxoses, lletres tristes, estructures força pensades i tempos més propis del jazz" en paraules del mateix Benavides. En Lluís Huedo (ex coordinador d'aquesta casa i agitador cultural) opina que "no són el millor grup emo ni de bon tros. En Kinsella és un prodigi que es va quedar a mitges. No són Slint, ni Fugazi. No són Sunny Day Real Estate ni At The Drive-In. Estan al mig de tot això, bevent de cada costat, agafant la bogeria de Cap'n Jazz i l'avantguarda de Joan Of Arc i pressionant-la cap al post hardcore, el math i l'emo de finals dels noranta. I ho fan amb una posada creïble. Ells es creien el que feien. Ho sentien. No eren un grup emo més." L'honestedat que apunta en Lluís, crec que és un dels grans valors de la banda i el que els ha fet vincular amb el públic. Sobretot musicalment i en la nuesa de les seves lletres. Cronistes de la intimitat. Predicadors d'una generació. Capaços de recrear llocs comuns que no ens atrevim a compartir.

Tot i compartir alguns elements amb els grups mencionats anteriorment és de justícia aclarir que la seva música ve marcada per importants diferències. Kinsella i els "Steve" van crear un univers de sensibilitat majúscul (com els mencionats SDRS) però amb la diferència, que s'ha convertit en la seva grandesa, que ho van fer sense treballar la premissa de donar emoció amb èpica distorsió, sinó que amb un entramat d'arpegis i melodies reposades afegint-hi canvis rítmics propis del rock mésmatemàtic o del jazz sincopat.





Amb AF convertits pràcticament en llegenda era el moment idoni típic retorn oportunista. L'opinió general d'en Lluís Huedo sobre "els retorns" és clara: "El revisionisme en clau "s'ajunten de nou i fan una gira" és una capitalització de la nostàlgia dels qui llavors érem joves precaris i ara se'ns suposa un poder adquisitiu associat a la maduració suficient tal per a comprar el vinil, la samarreta i l'entrada de vint i escaig euros (més impostos revolucionaris de gestió telemàtica i un IVA al 21%). Tot per veure uns paios que van decidir deixar de tocar junts ara fa DISET anys per, segurament, desavinences, i que ara volen fer una gira de festivals. Bé, aquesta ja la van fer. Ara volen rematar la jugada amb una altra gira per sales tot promocionant un disc nou". No negarem que en els retorns sempre hi ha quelcom relacionat amb poder ingressar dòlars, però havent llegit alguna entrevista dels American Football, sembla que hi ha una part honesta en el retorn. Si no fos així no s'haurien pres la molèstia d'enregistrar nou material.

"Els American Football del 99 van obrir una finestra, com la que surt a la portada del disc. Això sí, el segon elapé també és flipant. Ara un jove de 20 anys que no ha sentit mai a parlar d'American Football podría gaudir per igual dels dos treballs. Són dos grans àlbums, però el primer homònim és el favorit de tots els seus seguidors per motius extramusicals, pels records, pel plus d'autenticitat que té el debut d'una banda" afirma Benavides. Estic d'acord que és un gran disc. Segurament més pop, més semblant a Owen "el projecte d'ell sol (Mike Kinsella) de rockero madur fent cançons de quarenton." Defineix en Huedo.

Tot i que LP1 no és LP2, manté moltes línies que identifiquen els dos discos amb un segell propi i intransferible. El primer parlava de conflictes juvenils, d'amors no correspostos, de les relacions socials viscudes amb les inseguretats inseparables de l'adolescència: "To say for certain, Whether this uncertainty, Is for sure" sentencia Kinsella a "For Sure" o s'enfrontaven a fantasmes existencials amb sinceritat "that's life - it's so social, so physical, so so-so, so emotional, so stay home".

A LP2 Kinsella transmet la mateixa inseguretat. Mantenen la capacitat de vincular les vivències transportades 17 anys després (fills, més relacions, maduresa?). L'eterna adolescència que ens manté vius. Els fracassos que ens fan créixer. Els dubtes que ens envaeixen i que conviuran amb nosaltres. La frase "We've been here before but I don't remember a lock on the door is it keeping me out or you in?" n'és un exemple. O "Home is where the haunt is" només amb el títol de la cançó fan una declaració d'intencions afirmant que el refugi està a casa amb els teus. (Si mireu l'instagram de kinsella, @i_think_i_need_something, es contraposen contínuament l'etern adolescent i el pare de família).





Com dèiem, les cançons no han perdut el segell AF pel que fa a sonoritat ni en la polirítmia. Ni tampoc les característiques línies de trompeta que van enamorar en el seu primer treball en temes com "For Sure", però sí que hi ha més tornades i menys experimentació. No hi ha una "Honestly?" del primer disc la que en Huedo pensa que "el desenvolupament instrumental emo math tant característic del post hardcore està portat a l'excel·lència." Però hi ha melodies excel·lents, menys desenvolupament instrumental però una delicadesa harmònica entre els entramats melòdics que per al moment, completen una discografia envejable.

Si ens centrem en què la grandesa és la base melòdica i les lletres, el nom de Mike Kinsella sobresurt per damunt de la resta. Sense desmerèixer la banda estic d'acord amb Benavides en què "American Football no existiria sense Kinsella, perquè ell és la peça clau compositivament de la banda, però el talent de Kinsella hauria explotat en qualsevol altre projecte si no haguès existit mai American Football. S'ha de ser molt sord per no valorar el que aquest home és capaç de fer amb una guitarra". I com hem dit anteriorment, la llegenda de Kinsella fa que tot allò que toca es converteixi en, com a mínim, interessants.

Per a concloure aquest article em reafirmo amb què tothom que tingui una mica de sensibilitat s'adonarà que AF tenen la capacitat de transmetre sinceritat en el que fan. Una sinceritat bella i emocionant més enllà de les etiquetes. Els discs són preciosos laberints on t'hi pots perdre eternament. La seva música se't cruspeix. Des de les portades, tan senzilles i tan significatives, buscant la llar, el refugi mirant-ho des de dins i des de fora, oferint a l'oient un lloc reconfortant on deixar-se caure, on gaudir, on embolcallar-se i sentir-se identificat.

Per acabar serà el mateix Lluís Huedo el que senteciï a la banda. Crec que ho explica més que bé: "Han acabat essent una de les pedres angulars de l'emo. Referents. I ara els podem sentir a milers de cançons de grups que, de segur, no han sentit mai a parlar d'American Football. I això darrer ja m'interessa més que el revisionisme de capitalitzar la nostàlgia. Això se'n diu veure de les fonts. Kinsella no és una font, és un pou sense fons. Tireu-vos-hi de cap." Doncs això.

De cap a l'Apolo anirem i ens hi tirarem en planxa.




Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carles Fajardo
Correcció: XX