12 de maig 2017

NUU: EN MAORÍ VOL DIR MOVIMENT (per AIDA OSET)



L’Aïda em va demanar si em venia de gust escriure sobre els inicis de NUU, i he pensat que del que puc parlar en primera persona és del moviment que buscava, del lloc on venia i del que he trobat.

Venia de Lady in Black, una formació de jazz-pop on componia a quatre mans amb el Pablo Yupton, guitarrista i baixista. Jo, en general i amb algunes excepcions on també feia l’harmonia del tema, em dedicava a les melodies i lletres. I la banda de directe era un septet (bateria, baix, guitarra, piano, vents i veu). Venia del so acústic. Venia d’escoltar discos molt eclèctics i en bucle durant anys: Hejira de Joni Mitchell, Grace de Jeff Buckley, White Chalk de PJ Harvey, Vespertine de Björk, Kid A de Radiohead, Pink Moon de Nick Drake, The Wonder Show of the World de Bonnie Prince Billy… Venia dels clàssics del jazz i el soul que m’acompanyaven sempre com Coltrane, Cannonball, Miles, Billie, Ella, Anita O’Day, Monk, Chet, Lester Young, Hank Mobley, Nina Simone, Etta James; venia dels no tan clàssics del jazz com The Bad Plus, Bill Frisell, Brad Meldhau…Venia dels 70, de Dylan, Cohen, Van Morrison, Jimi Hendrix, The Band… Venia de trobar el gust en la sonoritat més enllà de l’estil. M’agradava com sonaven sense tancar-me en classificar per gèneres. Però era bastant purista pel que feia a la música que jo feia i només tenia un parell de coses clares: No als 80 i No al que no sonés purament acústic. I bé, si heu escoltat NUU, podreu comprovar que alguna cosa ha passat pel camí.

Ara, com si visqués una segona o tercera vida sense renegar de les anteriors, com si ocupés un altre cos, crec que està molt bé contradir-se a un mateix al llarg de la vida. Suposo que és deixar que les experiències et modifiquin. Si miro enrere, com li deu passar a tothom, sempre sorgeix allò de: “mai hagués dit que…”. Així que sí, mutem i qüestionem les nostres essències constantment, imagino que per tal de reforçar-les.

Després de Lady in Black hi va haver una època de molta recerca. Llavors sonaven i ressonaven també Grizzly Bear, Sufjan Stevens, Arcade Fire, Mogwai, Portishead, Antony and the Johnsons, Múm, Sigur Rós, Nick Cave, Gastr del Sol, Tame Impala, Low… I jo sentia que el que componia no trobava la forma ni la formació adequada, com un esperit sense cos, “A dead song”. Vaig començar a provar coses cantant amb un looper i un delay. I només amb això ja tenia una autonomia que no havia experimentat mai abans. Aquelles noves eines em portaven a crear espais sonors únics i irrepetibles. Efímers i màgics. Podia, com a cantant-compositora que no controla un segon instrument, viatjar jo sola a universos desconeguts. I aquesta sensació em va començar a atrapar. I llavors vaig conèixer en Guillem Llotje. Jo sabia que ell venia de l’electrònica i li vaig proposar de quedar un dia per improvisar. Aquell dia, entre d’altres coses, vaig cantar “A dead song”, un tema meu d’aquells encara sense forma definida i que uns mesos després vam gravar al local d’assaig per tal de buscar el nostre primer bolo. El vam titular OUR. Aquells inicis de NUU eren intuïció, escolta, amalgames sonores, espais diàfans i llibertat estructural. Era com establir les bases d’una relació que vol ser sòlida.

Parlàvem molt sobre crear llenguatges propis i suposo que poc a poc i a mida d’anar-nos coneixent i component junts, ens acostem a aquest llenguatge comú, exponenciat pel tercer membre responsable del so de NUU, el nostre productor i amic Oswaldo Terrones.

Respecte d’on jo venia, diria que l’arrel d’on surten els temes no s’ha modificat, però sí els elements que articulen la seva elaboració posterior. Les primeres idees segueixen naixent d’una impro, una melodia, una paraula que t’estira cap a un univers, un estat d’ànim, un moment, una experiència… Però com cuinem els temes i el que ens influencia en el procés d’elaboració sí que ha canviat: per començar, l’ús que fem de les tecnologies, tant noves com antigues. També l’experimentació (un element absolutament imprescindible en NUU) i les capes de contingut i forma que van apareixent i que són fruit de compartir moments tant intensius com extensius tenyits d’influències sonores i també d’altres disciplines. En aquest punt ja entren per osmosi grups com The xx, Apparat, Alva Noto, Isao Tomita, Neu!, Goodspeed You! Black Emperor, Ryuichi Sakamoto o Here We Go Magic.

Amb NUU, a nivell compositiu, els límits se m’esborren i sempre em trobo arribant a llocs que mai imagino d’inici. Ens permetem tota la llibertat creativa, de forma i de fons. Jo ja no sóc tampoc una cantant al front d’una formació; jugo amb els instruments i/o màquines que em vénen de gust a l’hora de compondre i la veu és un element sonor més del nostre duet, fet que també ha modificat l’ús que en faig, des d’on escric les lletres i com les interpreto.

En directe em sento com si estigués en un laboratori creant una fórmula sonora on no se’t pot escapar ni un volum, on mescles mentre toques i on una màquina que et controla a tu et pot boicotejar sense escrúpols una cançó sencera. Tota la llibertat que ens dóna la tecnologia a l’hora de crear, encara pot ser indomable en directe, i trobar l’espontaneïtat en aquesta combinació humana amb tanta màquina encara és un repte per a mi. Amb NUU insistim en l’organicitat i l’artesania de recrear en directe el màxim possible d’elements i crec que no hem de desistir d’això per més difícil que resulti. Jo encara entreno la paciència i provo de trobar el punt entre la mecànica i l’expressivitat.

Però podria afirmar que per culpa del Guillem ara m’emociono quan escolto els sintetitzadors que sonen a la careta de la sèrie Stranger Things. Visca els 80.

Aida Oset (música i actriu amb impulsos creatius sovint suïcides).

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Aida Oset 
Correcció: Pol Camprubí