22 de maig 2017

LLEGIR I ESCRIURE: QUE ME QUIERAS (de MERRITT TIERCE)

Que me quieras
Merritt Tierce
Any: 2017
Editorial: Blackie Books
Traducció: Zulema Couso
“Si tienes algún problema, remordimiento o angustia, cómetelo, bébetelo, esnífalo, fóllatelo, úsalo, chúpalo, mátalo.”

M’agraden les persones que escriuen per primera vegada, perquè és un moment irrepetible. Ningú més, ni elles mateixes, podran reincidir mai. El segon, el tercer, el desè cop, també són irreemplaçables. Però el primer, és absolutament romàntic o genuïnament esbudellador.

Que me quieras, el debut de la Merritt Tierce, és un Que te jodan. La Marie, la protagonista, és camarera a temps complet i mare soltera adolescent, igual que ho era la Merritt. S'embolica indiscriminadament amb companys i clients en aquest afany de follar-se les angoixes. Un d’ells, (“sonrosado, gordo, me recordaba un topo sin pelo que habíamos visto en el zoo”), “quizá pensó que yo era un accidente, una flor en medio del barro a la espera de florecer”. Però aquesta novel·la, igual que la vida que retrata, no és cap cataclisme en un barri residencial; tampoc és una peça de decoració substreta d’un espai inapropiat. La primera escriptura de la Merritt surt del lloc oportú, com els bolets que neixen del sotabosc humit i putrefacte, després del convenient temps de gestació. Creix d’un indret tan primigeni que no respon a les estructures d’una història convencional. La Marie se’ns presenta en episodis desordenats. I com diu la Míriam Cano, no hi ha millor narrativa que la que deixa espai al lector, perquè lligui un mateix els nusos solts.

I parlant d’amigues, va ser la Meritxell Seva que em va citar una vegada al poeta Rainer Maria Rilke:

"No busque ahora las respuestas: no le pueden ser dadas, porque no podría vivirlas. Y se trata de vivirlo todo. Viva ahora las preguntas. Quizá después, poco a poco, un día lejano, sin advertirlo, se adentrará en la respuesta.”

La Merritt, quan ens explica la historia de la Marie, juga a generar-nos dubtes: “No tiene sentido preguntar qué me atrajo de él, esa es la pregunta equivocada. Todo lo ocurrido en mi pasado solo sirve como respuesta otro tipo de preguntas”. Sembla fer cas a en Rainer i sua deliberadament de resoldre les primeres incògnites; fa, com diu la Míriam, que nosaltres, els lectors, tinguem espai a on respondre’ns.

El problema ve quan ens trobem de cara amb la nostra psique. Com que no podem preguntar directament a la Marie, ens hem d’enfrontar a les nostres experiències per entendre que li està passant. Ara, algú sap com funciona el seu propi cap? Jo no. Potser només Freud va resoldre com funcionava el seu. I passo de fer cas a l’amic Sigmund. Així que és més que probable que ens trobem en la mateixa situació que la protagonista:

“Mi mente era una llaga abierta. Negra. No era capaz de distinguir si me encontraba en lo más profundo de su interior o fuera de ella. No paraba de pensar que me hendían con un hacha ejecutora, de esas en forma de T, o con una pesada espada medieval como Excálibur. O que me daban golpes en la cabeza con la culata de un rifle.”

Els cops de culata són les preguntes. Martillegen constantment, a cada moment del dia. Si no les resolem, intentem beure-les, menjar-les, esnifar-les. Per sort, tant la història de la Marie com la nostra acabarà per posar-nos en antecedents. I, sí, al final del llibre en Rainer tindrà raó i trobarem les respostes. O el que nosaltres creiem que són les respostes, les nostres, les que ens serveixen. Sempre des d’una òptica subjectiva, la que tenim. I bé, aquestes són les delícies que diu la Míriam, l’espai que necessita el lector, el vividor, el libertine, per omplir els buits del fil conductor vital. Així ens expliquem les històries.

Fotografia de portada: Rafa Castells 
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Rosa Molinero Trias