29 de maig 2017

LLEGIR I ESCRIURE: MÉS AMUNT QUE LES FLAMES (de LOUISE DUPRÉ)

Més amunt que les flames
Louise Dupré
Any: 2016
Editorial: Jardins de Samarcanda
Traducció: Lídia Anoll

Tendim a llegir poetes del subjectivisme, del dia a dia, de l’autoexploració i, fins i tot, de l’autoengany. La revisió d’un mateix sol ser (o semblar) la temàtica més plena i explotable; també la més rica per al lector. Però on és la revisió de l’altre, sigui persona, acció o mot? Louise Dupré i, sobretot el seu últim recull de poemes Més amunt que les flames (Jardins de Samarcanda), són poesia de l’empatia. D’una visita a Auschwitz-Birkenau n’ha fet versos per despertar un passat inequívocament perdonat i superat. La visita guiada que va fer per aquelles cambres fredes, que més aviat van ser forns i dutxes de gas, la va capgirar per no tornar a ser la mateixa. Podríem dir, doncs, que Dupré no només utilitza la poesia per reflexionar sobre el llenguatge sinó també sobre les imatges que ens marquen, retenim i ens fan patir.

Aquesta obra, dividida en quatre llargs i minuciosos poemes, és gairebé la traducció d’una temporada de l’autora quebequesa en què tot han sigut crits interns. Constantment, fa una comparació obsessiva entre la vida real i la dels camps que fins i tot li costa deixar enrere quan es fica al llit (“i una vegada més/ a mitja llum/ tanques suaument/ el son de la nit/ per començar el balanç/ del dia/ imatges descloses entre bardisses/ que no arribes a arrencar/ del tot”). I tot s’exalta en aquesta dualitat del passat i el present en què Dupré ja no pot veure igual el seu fill, qualsevol infant, la seva mare o qualsevol dona. La maternitat que sempre havia sigut difícil pren el caire de la desesperació quan s’adona de la fragilitat amb la qual vivim; fins i tot la del seu fill, que només es preocupa dels monstres sota el llit i que espera el conte i el petó al front abans d’anar a dormir. La maternitat que sempre s’havia pres com el paper infinit de la seva vida té un esglai cada vegada que veu la felicitat que d’altres no van tenir.

És possible retenir i resoldre tant dolor aliè en el cos d’una sola dona? Dupré també s’ho pregunta però no pot evitar intentar-ho mentre les imatges dels nens exterminats li vénen a la ment. Tampoc n’està segura de poder arreglar res amb la poesia: “I reprens de nou/ el teu poema/ amb la mateixa mà, el mateix/ món, la mateixa merda/ escampada per la pàgina/ la mà és maldestra/ quan barreja matèries/ que no la concerneixen.”

Tot i això, Més amunt que les flames reflexiona sobre com ens canvien les experiències i les accions. “És així com el poema et desafia”: també sobre la necessitat imperativa del poeta per escriure allò que el turmenta i l’empaita. També sobre el fet de ser mare i dona en un món tan cruel. I d’aquest món tan cruel, ella en treu versos, quan els altres només hi veuen memòria històrica i una pena fortuïta. O encara pitjor, quan de tragèdies en fem parades obligatòries que serveixen a mitja humanitat com un record de viatge i un rentat ràpid de consciència. Volem acollir els ciutadans del genocidi, però només ho diem quan criden i només ho lamentem quan ja no hi són.

Molts versos de Dupré podrien ser pancartes reivindicatives que, després de tot, tindrien la capacitat de liderar una marxa de l’optimisme desconcertat. Al final, si seguim dempeus és perquè creiem en qui estimem i perquè ells creuen en nosaltres: “La vida al capvespre/ és una lluita que ha d’acabar/ en el caliu d’una cambra”.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carla Roca Bayón
Correcció: Pendent