8 de maig 2017

LLEGIR I ESCRIURE: MAGGIE CASSIDY (de JACK KEROUAC)

Maggie Cassidy
Jack Keoruac
Any: 2016
Editorial: Contra
Traducció: Federico Corriente
Imagineu un institut nord americà de finals dels anys trenta, un college, amb tota la parafernàlia: l’equip de futbol americà, els balls de primavera... el teniu, oi? Reuniu tots els referents, les noies amb rebequeta per sobre les espatlles, les cases unifamiliars, els cotxes de l’època, els batuts i tota la pesca. Som a Lowell, Massachussets. És l’any 1938 i, si això fos una pel·li dels vuitanta es diria Les Aventures del Jove Kerouac.

D’això parla Maggie Cassidy, d’un Jack Kerouac (Jack Duluoz, a la novel·la) de setze anys i del seu primer amor, la tal Maggie (Mary Carney, a la vida real) una noia de poble, un any més gran que ell per qui el rei dels Beats va perdre el cap (o el cul) abans de marxar a Nova York i conèixer la resta de la colla.

Abans que tothom parlés d’autoficció, Kerouac la practicava amb total naturalitat, fins i tot com a fita. Diuen els biògrafs que la visió (The Beatness, diria ell, més tard) el va assaltar durant una aturada a Liverpool, mentre servia la Marina Mercant. La seva idea era convertir tota la seva vida en obra literària, a la manera de Proust, però sobre la marxa, tal i com ell mateix explica al pròleg de Big Sur. Running Proust. Això va ser, finalment, el que coneixem com a “La Llegenda Duluoz”: la vida i miracles de l’autor beat nord-americà, un conjunt de romans à clef que s’estén cronològicament –no per ordre de publicació- des d’aquest Maggie Cassidy fins a Satori in Paris, la seva darrera novel·la. No només constitueixen un material esplèndid per entendre la seva vida i la d’aquells que l’orbitaven sinó que són una crònica valuosíssima de l’Amèrica de l’època.

Maggie Cassidy va ser escrita el 1953, abans de A la Carretera, però publicada posteriorment, al 1959. Durant molt de temps, va ser considerada una obra menor que, de fet, no va ser editada comme il faut fins el 2015, incloent-hi alguns passatges que en el seu moment van ser considerats obscens. Suposo que no tenien ni idea de què vindria després, pobres censors.

Si bé és cert que tant a The Town and the City, La Vanitat de Duluoz o Orpheus Emerged, podem assistir a la transformació del noi inquiet de poble en icona generacional, és a Maggie Cassidy on trobem el Kerouac més pur, tot hormones i suor i rauxa i dubtes. O així és com ell es devia recordar quan la va escriure, rondant la trentena. És important insistir en aquest punt, perquè si hi ha quelcom que pugui definir la novel·la és, precisament, la nostàlgia.

No només la nostàlgia pel primer amor, també la nostàlgia per l’Amèrica esplendorosa d’abans de la Segona Gran Guerra. La innocència del jove Kerouac és també la innocència d’un país que, perduda la candidesa de la pre-guerra, ja mai més no tornarà a ser igual i Kerouac explica la seva Lowell natal talment com si fos una Arcàdia, mitificant els lligams amb la comunitat, la tranquil·litat i els costums i rituals. Ho fa també des de la visió contracultural de la postguerra i mediatitzat per una construcció determinada de l’adolescència com a grup social. Totes aquestes capes, lluny de fer-se nosa, enriqueixen la narració i li donen volum i una necessària perspectiva de maduresa.

Maggie Cassidy pot ser llegida com una carta d’amor a una dona i una època. Una carta desde la distància física i temporal, des d’allà on els records prenen la forma que més ens convé. L’escriptura torrencial i arrauxada de Kerouac, unida a la densitat del record, donen com a resultat una novel·la màgica i evocadora, narrada en la veu d’un dels ulls més clínics que mai han observat l’American way of life. Holy Kerouac, que va dir aquell.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Míriam Cano
Correcció: Pendent