17 de maig 2017

FESTIVAL D'A 2017 - Crònica (part III)

S'allunya ja el D'A 2017 i comencem a mirar a l'edició de l'ant que ve, però abans encara hi ha temps per a repassar els últims títols que hi vaig poder veure. Hi destaca una de les joies del festival en forma de drama romanès, la relativa decepció que ens deixa la última pel·lícula d'Olivier Assayas, però sobretot cal subratllar el que probablement ha estat el títol més polèmic i discutit de tot el festival. Ara, a esperar el D'A 2018, que ja ha confirmat les seves dates: del 26 d'abril al 6 de maig de l'any que ve.

PERSONAL SHOPPER (Olivier Assayas, 2016)

Amb l'aval del premi a millor director atorgat al Festival de Cannes 2016, Olivier Assayas presentava la seva Personal Shopper com un dels plats forts del D'A 2017. Amb Kristen Stewart al capdavant, el film ens acosta a Maureen, una noia que acaba de perdre el seu germà i que es desplaça a París per a mirar de contactar amb el seu esperit, a la vegada que comença a fer d'assistenta i personal shopper d'una famosa figura del món de la moda. La pel·lícula conté diverses vessants que, a l'hora de la veritat, no acaben de cohesionar-se amb tot l'èxit desitjat. Mitjançant els estranys poders sobrenaturals de la protagonista, Assayas juga amb el gènere paranormal i fins i tot s'acosta al terror en escenes puntuals, però a la vegada dibuixa una clara crítica al materialisme i vanitat de l'alta societat del món de la moda i les relacions públiques. El nexe sempre és Maureen, el seu dol, la seva obstinació i també la seva frustració vital, però al cap i a la fi Personal Shopper no acaba de trenar una intenció clara de què vol transmetre.

La veritat és que la pel·lícula planteja els misteris suficients per a atrapar de principi a fi. El problema arriba en comprovar la seva funció dins de la història més enllà de mantenir-nos alerta, i és aquí on Personal Shopper resulta parcialment decebedora. Assayas resol els diferents fronts oberts de forma irregular i també poc rellevant. És difícil no sentir-se una mica enganyat en veure, per exemple, en què acaba desembocant un llarg i intrigant intercanvi de missatges de mòbil. O també la dedicació que el director mostra a segons quins vídeos de Youtube que després acaben en poca cosa. I és una llàstima, perquè Personal Shopper conté un interessant retrat sobre el que pot suposar la pèrdua d'un germà, i de com aquest dol i les dificultats per a superar-ho poden arribar a condicionar la ment. Això, sumat a alguns diàlegs prou interessants i a la construcció de les situacions més properes al thriller psicològic, és el que més destaca d'una pel·lícula que tenia més potencial del que aprofita.

FIXEUR (Adrian Sitaru, 2016)

En una època on el periodisme està patint una preocupant crisi d'identitat, on el soroll i la polèmica han trepitjat per complet el rigor i l'ètica de la professió, una pel·lícula com Fixeur mereix ser subratllada de forma especial. El director Adrian Sitaru ens acosta al drama de les menors romaneses segrestades i obligades a exercir la prostitució, i ho fa acompanyant un aspirant a reporter que actua com a nexe entre uns periodistes francesos i l'entorn d'una de les noies perquè aquests les puguin entrevistar. En el transcurs d'aquesta mediació, que suposa un viatge fins el poble natal de la menor, Fixeur no només exposa els nombrosos pals a les rodes amb què es van trobant els periodistes, sinó que va introduint altres elements rellevants relacionats amb la problemàtica que tracta el film. Des del tracte que els propis romanesos profereixen a les dones, fins a altres danys col·laterals del tot inesperats que conviden a la reflexió.

Personalitzant aquest replantejament de les coses en la figura d'aquest mediador que posa en contacte les diferents parts, Fixeur busca recordar als periodistes que, tot i la vàlua de la seva feina, hi pot haver qüestions morals que estiguin per sobre de l'exerció del periodisme. Sense necessitat de buscar la morbositat o l'impacte fàcil, Adrian Sitaru sap remoure la nostra consciència i oferir una perspectiva molt més àmplia de què suposa psicològicament per a una menor patir una experiència com aquesta. La connexió que el director estableix amb la vessant secundària de l'argument, centrada en la relació entre el protagonista i el fill petit de la seva parella, pot semblar una mica forçada, però en realitat acaba tenint bastant sentit. Fixeur es presenta, doncs, com una d'aquelles pel·lícules que amb discreció i delicadesa van enviant un missatge força més potent del que les aparences poden indicar.



PLAYGROUND (Bartosz M. Kowalski, 2016)

Recórrer al cinema per a relatar o recrear un fet real, sigui quina sigui la seva naturalesa, és una decisió que ha d'anar acompanyada d'una intenció narrativa concreta; quelcom que aporti una visió, una interpretació o una comprensió afegida, més enllà de simplement fer-nos presenciar els fets en qüestió. Però quan aquests fets són els que recupera Playground, cal posar-se més seriosos i exigents que mai en aquest sentit. El director Bartosz M. Kowalski ens presenta una història de maldat i violència infantil en una escola de Polònia que es focalitza en dos nens i una nena que assisteixen a l'últim dia de curs abans de l'estiu, però el que evoluciona com una inquietant i atrevida mirada sobre la pèrdua prematura de la innocència acaba agafant una deriva del tot reprovable. Una decisió que en altres condicions podria situar-se en el terreny de la valentia, però que aquí només es pot entendre com una burda provocació.

El problema no és allò que Playground ens obliga a presenciar, sinó que res del que ofereix la pel·lícula prèviament dóna una mínima justificació de que ho haguem de fer. Si el director pretén que trobem una explicació en la descripció dels perfils dels nens que ens ha fet abans, aquesta és del tot inconcebible; si se suposa que hi ha una coherència o continuïtat en l'evolució dels seus actes, aquesta resulta del tot inexistent. El film té un sentit en els seus primers 70 minuts; els últims 10 són una cosa completament diferent. Kowalski no aporta cap visió ni enriqueix cap debat, simplement ens ho exposa perquè sí, i a sobre ho fa amb unes falses reserves que encara agreugen més la falta de sentit -i de vergonya- de la seva decisió. Aspira a ser una Elephant (Gus van Sant, 2003), però Playground acaba caient en tot el contrari i es converteix en una enorme excusa. Intueixo que el director voldria enviar als seus protagonistes el missatge de "no tot s'hi val"; doncs aquest és precisament el que s'hauria d'aplicar ell.

SAO JORGE (Marco Martins, 2016)

La forta crisi econòmica dels últims anys ha estat la base temàtica per a un gran nombre de pel·lícules, moltes d'elles centrades en retratar les conseqüències específiques per al se país d'origen. Sao Jorge compleix a la perfecció aquesta condició en el cas de Portugal. A partir de la història de Jorge, un pare que lluita per a sobreviure i mantenir el seu fill, el reputat director Marco Martins aborda un dels aspectes més foscos sorgits degut a la precarietat financera del país: els grups de "matons" que les entitats financeres contractaven per a pressionar els seus deutors, tan de forma verbal com física. Amb una càmera sempre propera, nerviosa i implicada en l'acció, Sao Jorge va escalant en gravetat a mida que avança en la cruel ironia de la seva història, en què un home que és víctima de la situació desesperada que viu la classe obrera es veu empès a jugar a favor de l'equip contrari com a últim recurs per a garantir el benestar de la seva família.

L'acció, que quasi sempre transcorre de nit per a accentuar la poca llum amb què els personatges miren al seu futur, combina les diferents facetes de Jorge: des de la tortuosa relació amb el seu pare, fins a la seva nova tasca com a "home del frac", passant pels intents de recuperar a la seva exparella i els esforços per a mantenir la seva carrera de boxejador. A Sao Jorge, doncs, no li falten continguts ni tampoc un innegable aire realista, però s'acaba quedant a les portes de deixar una empremta una mica més profunda a l'espectador. Tot entra dins d'una estricta correcció, i no hi ha res que faci -o almenys ho intenti- que la seva història sigui genuïna. A més, Marco Martins no és massa hàbil quan juga a ser Ken Loach i insereix, com si fossin pedaços, diversos diàlegs entre veterans treballadors d'una fàbrica que es queixen de les injustícies laborals. Potser un argument una mica més focalitzat, i també la retallada d'uns quants minuts de metratge, haurien ajudat Sao Jorge a apuntar més alt.

Fotografia de portada: D'A 2017
Text: Martí Aragonès
Correcció: xx