15 de maig 2017

FESTIVAL D'A 2017 - Crònica (part II)

Després de repassar els primers títols vistos al D'A Film Festival, arriba una segona tongada amb algunes propostes d'allò més interessants de la mà de Mike Mills i Kiyoshi Kurosawa, i també una petita sorpresa arribada des d'Estònia. Una mostra més que el D'A 2017 ha tingut material per a qualsevol paladar cinèfil:

20TH CENTURY WOMEN (Mike Mills, 2016)

En una època on la reivindicació femenina està tenint una clara incidència en el món del cinema, té tot el sentit del món que Mike Mills ens ofereixi una pel·lícula com 20th Century Women. Ambientada a California, als anys 70, la història retrata les particularitats de la vida de tres dones de generacions diferents que, per diverses circumstàncies, convergeixen en un espai i un temps on la societat s’està deslliurant de molts lligams i restriccions a nivell sentimental i sexual. La història, que no comença i acaba, sinó que capta una porció a mig camí de les seves vivències, repassa de forma propera, espontània i també reflexiva les dificultats d’aquestes dones per a trobar l’encaix que busquen en aquest entorn i també per a sentir-se realment compreses. És per això que Mike Mills hi introdueix la figura clau d’un adolescent com a nexe entre les tres, a través del qual expressa la seva desconeixença i el seu descobriment des de l’òptica masculina.

20th Century Women va al seu aire en molts aspectes, sobretot perquè no presenta una estricta continuïtat narrativa i conté uns personatges força dispersos. Fins i tot es genera la impressió que la pel·lícula no té un rumb massa definit. No obstant, el director traça un interessant retrat sobre diferents formes d’encarar la vida com a dona, que per molt que es situï quasi 50 anys enrere, de ben segur trobarà la identificació per part de molts espectadors actuals. A més, la genial actuació del trio protagonista (Annette Bening, Greta Gerwig i Elle Fanning) i l’evocadora banda sonora acaben de forjar el carisma que desprèn 20th Century Women. Tot i que també presenti alguns tics d’indie americà marca de la casa, no es percep com a presumptuosa, sinó com a un reflex d’una època que ja voldria firmar el mateix Richard Linklater.

THE LEVELLING (Hope Dickson Leach, 2016)

Per a una família de ramaders que subsisteix a base dels beneficis que genera el seu bestiar, assegurar cada relleu generacional pot arribar a ser crucial per a la seva supervivència. Però és evident que, en ple segle XXI, la perspectiva d’una vida dedicada a una granja no resulta la més atractiva per a qualsevol jove amb certes aspiracions acadèmiques. A The Levelling, la directora debutant Hope Dickson Leach planteja aquesta problemàtica centrant-se en Clover, una universitària que torna a la granja de la seva família després de rebre la notícia de la mort del seu germà Charlie. Allà, Clover es retroba amb el seu pare, amb qui pràcticament havia perdut la relació, però també amb tot l’entorn que un dia va decidir abandonar. A partir d’aquí, la història es bifurca entre l’esclariment de les causes de la mort de Charlie i les velles ferides encara obertes entre Clover i el seu pare.

Hope Dickson Leach s’escarrassa per a donar a la pel·lícula una tensió incòmoda, ajudada per l’entorn poc acollidor que rodeja la granja i també per l’evident percepció que la protagonista no s’hi sent gens a gust, però The Levelling no acaba de trobar aquell punt d’impacte que sembla que hagi d’arribar en algun moment. El més valuós que se’n pot extreure és el xoc de mentalitats entre pare i filla, que posa de manifest el dolor que poden causar algunes decisions quan no es tenen en compte les conseqüències per a les persones que et rodegen. Per contra, tota la vessant relacionada amb la mort de Charlie resulta un pèl freda, i fins i tot menys encertada a nivell narratiu. Per tot plegat, i tot i que serveix com a interessant presentació d’una directora a tenir en compte, The Levelling queda una mica curta respecte les expectatives que generava.

PRETENDERS (Vallo Toomla, 2016)

El cinema estoni ha despertat de cop durant els últims anys. Després de la monumental In the Crosswind (2014) i la notable 1944 (2015), ara arriba la interessant Pretenders, un thriller amb força mala llet que planteja un entremaliat joc d’identitats i mitges veritats. La història ens presenta una jove parella que arriba a una luxosa casa de la costa cedida per uns amics seus durant un cap de setmana, però el que havia de ser una oportunitat per a gaudir-ne i relaxar-se comença a complicar-se per diverses circumstàncies. Tot i que la seva narrativa no està exempta de trucs i algun detall introduït sense massa traça, Pretenders conté –tal com indica inequívocament el seu títol– una afilada lectura sobre el pes de les aparences i la vessant materialista de la felicitat, i també sobre l’absurda importància que es dóna a l’estatus social.

El director Vallo Toomla introdueix l’espectador al seu joc en tot moment, fins i tot quan aquest no n’és conscient. La successió de situacions, diàlegs i reaccions dels diferents personatges, que resulta especialment sucosa quan una segona parella entra en escena, acosta cada cop més Pretenders a la ridiculització que busca d’allò que mostra. En alguna ocasió convida a pensar en un altre títol com Fuerza Mayor (2014), i inclús planeja de forma puntual aquella raresa anomenada Borgman (2013). El rumb que la pel·lícula agafa en el seu tram final és el que pot aixecar més dubtes, sobretot per un gir de guió que pot resultar controvertit, però el que no es pot negar a Pretenders és que executa la seva idea amb sentit i que ofereix material de sobra per a poder identificar clarament els seus protagonistes a la nostra societat actual.



PEOPLE THAT ARE NOT ME (Hadas Ben Aroya, 2016)

Després d’aconseguir un parell de premis rellevants al circuit de festivals independents, la israeliana Hadas Ben Aroya es presentava al D’A 2017 com una de les revelacions d’aquest any gràcies a la seva òpera prima People That Are not Me. El film, produït, escrit i protagonitzat per ella mateixa, envolta una noia de 25 anys que transita entre diferents tipus de relacions amb alguns homes mentre intenta reconciliar-se amb l’amor de la seva vida, que l’acaba de deixar. Rodada amb quatre duros, People That Are not Me busca un estil proper i realista, quasi documental, en què la protagonista va exposant la seva visió sobre l’amor, el sexe i totes les dificultats que hi van associades, però també va mostrant de forma cada cop més acusada les seves inseguretats i obsessions. En resum, que es recolza en als altres per acabar parlant d’ella mateixa.

Com a retrat generacional, a People That Are not Me no se li pot negar la capacitat de captar realitats sense distorsionar. També Hadas Ben Aroya demostra bones idees pròpies a l’hora de crear algunes escenes amb la seva gràcia. Ara bé, el funcionament de la pel·lícula depèn bastant de l’interès que desperti la història i el destí de la seva protagonista, i en aquest cas la sensació és que l’interessa més a ella que a nosaltres. A pesar de durar només 80 minuts, People That Are not Me s’estanca en el seu to pessimista i en la seva estratègia d’anar donant voltes sobre el mateix sense que ens aporti gran cosa més. Per això arriba un punt en què ja tot ens resulta força igual, i el film no deixa de ser una anècdota que ens ha entretingut durant una estona i prou.

LE SECRET DE LA CHAMBRE NOIRE (Kiyoshi Kurosawa, 2016)

El bagatge o el grau d’intuïció de cada espectador és una variable que el guió d’una pel·lícula no pot arribar a controlar completament. El problema arriba quan es produeix un desajust massa evident entre les intencions del guió i la posició del públic. I és això el que succeeix a Le Secret de la Chambre Noire, on un relat prou notable i sòlid pateix una rebaixa en el seu impacte degut a una mitja hora final que tan sols dilata el que tothom ja tenia com a evidència. A pesar d’aquest error de càlcul, o d’infravaloració cap a l’espectador, Kiyoshi Kurosawa atrapa amb un intens drama psicològic en què un jove entra a treballar per a un fotògraf obsessionat en crear daguerreotips de la seva difunta esposa fent servir la seva filla com a model.

Amb un aire clàssic i clares referències al cinema de Hitchcock (Vertigo i Rebecca planegen una i altra vegada sobre la pel·lícula), Le Secret de la Chambre Noire descriu amb sobrietat i un grau constant de misteri la introducció d’aquest nou ajudant a una família i una casa on el passat té molta més força que el futur. Kurosawa fa un exercici formal formidable, sense necessitat d’adornar-se en excés i sovint amb simples moviments de càmera que acompanyen la nostra mirada amb tota la intenció del món, i crea una atmosfera molt particular a mida que s’endinsa en els personatges. Llàstima que la història es decanti pel citat camí a la seva part final i que pequi d’ingènua tal com fa.

Fotografia de portada: D'A 2017
Text: Martí Aragonès
Correcció: xx