10 de maig 2017

FESTIVAL D'A 2017 - Crònica (part I)



Diumenge va finalitzar una nova edició del D'A Film Festival, que ha tornat a demostrar que el cinema d'autor contemporani té un gran potencial de públic a la ciutat de Barcelona. De nou, una ocasió immillorable per a poder gaudir de pel·lícules destinades a passar de llarg de les nostres sales si no fos per certamens com aquest. En general, bon nivell i moltes coses a descobrir. Aquest és un primer balanç del que hi he pogut veure:

LADY MACBETH (William Oldroyd, 2016)

Qualsevol espectador familiaritzat amb l’obra de Shakespeare pot fer-se una idea de què oferirà una pel·lícula titulada Lady Macbeth. I sí, és evident que els paral·lelismes entre la protagonista i l’esposa de l’ambiciós rei escocès creat pel gran dramaturg anglès al segle XVII existeixen, però el film de William Oldroyd no es dedica només a reinterpretar, sinó que aconsegueix tenir una veu pròpia força contundent. La història es trasllada a l’Anglaterra rural de 1865 i es centra en la figura de Katherine, una dona jove atrapada en un matrimoni no desitjat i que es veu obligada a comportar-se segons les convencions de l’època. Això es tradueix en falta de llibertat i una imposada servitud cap a un marit que la desprecia, cosa que fa aflorar en Katherine uns desitjos de rebel·lió que prenen camins cada cop més perillosos.

Aquesta evolució de la protagonista és representada de forma brillant per William Oldroyd, que gràcies a la seva cuidada direcció ens estableix una relació molt personal amb Katherine. A base de repetir enquadraments i situacions, Oldroyd crea unes rutines que es van trencant poc a poc, i treu progressivament el fre per a convertir Lady Macbeth en una obra força perversa; no tant per l’impacte dels fets, sinó per l’humor negre i el cinisme que es van apoderant de la seva protagonista. Aquí hi té molt a veure l’enorme feina de Florence Pugh, que construeix un personatge a mig camí entre víctima i botxí, i amb el qual es crea una relació bastant complexa en tot moment. A banda de recuperar les discriminacions a nivell de classisme, sexisme i raça que ja tocava Shakespeare a la seva obra, Lady Macbeth incorpora uns dilemes morals i un rerefons obscur que la porten més enllà i li donen transcendència pròpia. Tota una sorpresa.

LA LARGA NOCHE DE FRANCISCO SANCTIS (Andrea Testa i Francisco Márquez, 2016)

Es pot reduir el significat de viure sota una dictadura militar en una única història personal que amb prou feines transcorre durant una nit i no va més enllà de l’hora i quart de durada? Aquest és l’objectiu de La Larga Noche de Francisco Sanctis, òpera prima dels argentins Andrea Testa i Francisco Márquez, que acompanya les truculents i desconcertants vivències del pare de família Humberto Constantini en plena ciutat de Buenos Aires l’any 1977, coincidint amb l’ascens al poder del dictador Jorge Videla. El film té una doble cara narrativa, ja que allò que no explica té igual o més valor que el que veiem explícitament en pantalla. Els diàlegs, els comportaments dels personatges i la raresa de l’entorn insinuen un context i uns fets del passat que tenen una incidència important en allò que passa, però només se’ns n’ofereixen pinzellades de forma subtil i puntual. Tot plegat desperta interès, però al final deixa amb un punt de frustració i de ganes de més.

Andrea Testa i Francisco Márquez aposten per una direcció tremendament propera al seu protagonista. A La Larga Noche de Francisco Sanctis no només hi ha una absència gairebé absoluta de plans generals que ens situïn en l’espai, sinó que rarament tenim una perspectiva diferent a la que té Humberto; fins al punt que és fàcil rememorar –salvant les evidents distàncies– aquella asfixiant El Hijo de Saúl de Laszlo Nemes. A mida que avança la història, també ho fa la nostra desorientació respecte els fets ocorreguts, però el film convida a guiar-se per l’evolució del protagonista. El que comença sent una humil pare de família que lluita per a tirar endavant en el seu dia a dia, va mutant cap a una figura que sembla tenir força més rellevància, i que, això està clar, és a punt de canviar la seva vida de forma crucial.

HARMONIUM (Koji Fukada, 2016)

L’arribada de Yasaka a la casa de Toshio i la seva família desperta desconfiança des del primer segon. Palplantat, mirada fixa i gelada, inexpressiu, vestimenta peculiar... qualsevol seria recelós d’introduir algú així a casa seva, però la reacció del pare de família, que li dóna feina i l’acull amb tots els honors, deixa entreveure que hi ha algun assumpte ocult entre ells dos. Així és com es posa en marxa la maquinària d’Harmonium, un drama familiar amb tocs de thriller que avança amb força solidesa gràcies a la constant inquietud que genera aquest intrús, i a la sensació que tard o d’hora ha de mostrar les seves veritables intencions.

Kôji Fukada explota amb efectivitat la calma tensa de la primera meitat del film, així com la posició d’un espectador molt més conscient del perill que no pas la ingènua família protagonista. I la veritat és que Harmonium aconsegueix sorprendre i colpejar anímicament amb un parell de girs i revelacions força potents. El problema arriba a la segona part de la pel•lícula, quan Fukada canvia el to i introdueix els punts d’inflexió amb menys traça. Això condueix cap a una escalada melodramàtica que pel camí va perdent part de la força adquirida fins llavors, i no permet que parlem d’un film més rodó i compacte.



FREE FIRE (Ben Wheatley, 2016)

Ben Wheatley deuria necessitar amb urgència reposar la seva ment i trobar una bona diversió per a desfogar-se després d’adaptar i executar aquella bacanal caòtica anomenada High-Rise. Només així s’entén que el director britànic sigui capaç d’encadenar una obra tan complexa i recargolada amb un producte tan tremendament lúdic com Free Fire. El títol és més escaient que mai, ja que la pel·lícula és un festival indiscriminat de tirotejos que acaba perdent qualsevol mínim criteri o estructura. Tot i que la història arrenqui com una operació clandestina on uns integrants de l’IRA es troben amb uns traficants d’armes per a tancar la compra d’un important carregament, al final ja importa ben poc qui és qui, quants bàndols hi ha o qui mereix viure o morir. Free Fire està feta per a relaxar-se i gaudir, sense més, reservant qualsevol reflexió o interpretació per un altre dia.

Wheatley planteja una pel·lícula de consum ràpid, carregada d’un humor i una autoparòdia que queda clarament reflectida en els seus personatges: exagerats, immadurs, erràtics... i que en cap moment semblen prendre’s la situació de forma realment seriosa. El film conté reminiscències a Tarantino o Ritchie, o fins i tot a algun títol asiàtic d’acció, però el que en aquests casos serien seqüències que ocupen part d’un conjunt, a Free Fire és la totalitat de la pel·lícula. Ben Wheatley es diverteix, posa la càmera per tot arreu i treu suc a 90 minuts de bales amunt i avall; i per a qualsevol fan d’aquest tipus de cinema, la diversió és la mateixa. És cert que Free Fire acaba resultant tan superficial que sorprèn i tot, ja que alguna mínima trama hauria pogut alimentar-la una mica més, però ja que la finalitat és la que és, doncs a gaudir-ho.

NOCTURAMA (Bertrand Bonello, 2016)

En una França més sensibilitzada que mai per l’amenaça terrorista, només un cineasta de la talla de Bertrand Bonello pot concebre una pel·lícula tan delicada com Nocturama. Delicada, però en certa manera també necessària i reflexiva. La història està clarament separada en dos actes: en el primer, assistim a una coreografia coral i sincronitzada d’un grup de joves en diferents indrets de París amb l’objectiu de trencar la pau de la ciutat; en el segon, aquests mateixos protagonistes es troben a un centre comercial per a passar junts els moments posteriors a la seva acció. Creant aquestes dues tonalitats totalment diferents dins del film, Bonello estableix una relació bivalent amb els personatges que acaba sent l’essència de Nocturama: la diferència entre fer una revolució i ser un veritable revolucionari. O el que es pot extrapolar com un retrat sobre una generació amb molta pretensió i poc esperit.

“És quelcom que havia de passar”, afirma amb posat solemne una integrant del grup en un moment de la pel·lícula, com si ella tingués criteri suficient per a decidir què necessita la seva societat, o tingués molt clar quin en serà l’efecte. Frases com aquesta, i en general tota la hora final de Nocturama construeixen un retrat ple d’ironia i sense concessions de la fragilitat dels principis que creuen tenir aquests joves. I és que no hi ha res com tenir a l’abast i de forma gratuita tots els objectes de consum que un adolescent podria desitjar per a demostrar si realment és coherent amb la rebel·lió social que professa. Bonello no només ho exposa, sinó que ho porta a extrems perversos, si es té en compte què han provocat els seus protagonistes. Tot i fer-se un pèl reiterativa en alguna ocasió, Nocturama es postula com un dels retrats més afilats i alarmants de les noves generacions del segle XXI.

Fotografia de portada: D'A 2017
Text: Martí Aragonès
Correcció: xx