18 de maig 2017

ENTREVISTA A POLSEGUERA: SA MATA ESCRITA, RAMON LLULL Y EL ROCK



En Tomeu Mulet, (Tomisha en aquesta santa casa que ens l’estimem), portava molt temps amagant-nos un secret. Potser fins i tot ens n’oculta més, però de moment hem descobert que fora de la seva faceta com a baixista a Beach Beach, Der Ventilador i Kana Kapila, i dins la intimitat del seu dormitori, és tot un cantautor. S’ha fet pregar una bona pila d’anys fins que s’ha atrevit a treure les seves cançons a ventilar. L’hi han calgut moltes sessions de teràpia en grup, junt amb en Sergi Egea de Famèlic i la Verónica Alonso de les Me and the Bees (baixista i bateria respectivament). La inversió ha merescut l’espera, i ja tenim aquí Sa Mata Escrita, un EP publicat tirada de 100 còpies a casa els Famèlic (Catalunya), Bubota (Mallorca) i Discos Walden (Madrid).

“Estic molt content de com ha quedat, però fa tant de temps que hi ha aquestes cançons que ara vull que el projecte no s’acabi aquí. No és un grup de jiji-jaja, tampoc tenia la idea de fer un grup seriós amb moltes ambicions, però sí una banda normal i corrent on fas cançons, vas al local, les assages, les vas tocant amb els teus amics i ja està. Tots hem estat fent molta feina per separat durant tot aquest temps.” I ja era hora de posar-la en comú. Així que l’hem convidat a un vichy a veure si s’anima i ens ho explica tot!

Com va sortir Polseguera?

És curiós perquè tan el nom del grup com el de l’EP van sortir abans de tenir les cançons i el grup. Ve de quan començava a tocar la guitarra, fent versions de Millencolin amb els amics. Després ens quedàvem fent una cervesa i sempre els hi deia: “el primer grup que tingui tot sol es dirà Polseguera”, perquè sempre teníem la conya a Mallorca que encara hi ha carreteres i trossos molt poc transitats que recorden molt al Palm Desert de l’imaginari del stoner rock. El típic tio que està tossint terra. Evocàvem aquesta part més seca de l’illa, més desconeguda, que mai surt perquè se suposa que no és guapa. El territori del centre sur i llevant és així, semi-desèrtic.

Tu d’on ets?

Sempre he viscut a Palma, però la meva família és de dos pobles de l’interior, d’Algaida i de Sant Joan. Aquestes parts serien les menys desèrtiques, però si vas cap a baix i cap a l’est et trobes la terra i vegetació més seca. Recorda una mica, salvant les distàncies, al camp de Tarragona però sense tants arbres. Una especie de Monegros també. I Polseguera ve d’això!

I sa mata escrita?

És el topònim d’una masia (possessió en mallorquí) que hi ha entre Algaida i Llucmajor i el nom ve d’una llegenda d’en Ramon Llull. Va estar d’ermità a una cova al Puig de Randa, que es una serralada molt petitona que hi ha al centre de Mallorca (és l’únic que hi ha de muntanya). La llegenda diu que va ser allà on va escriure les seves obres més elevades. És famós per idear una de les primeres calculadores, una màquina a la qual podies fer preguntes i ella et responia. Era una mena de mecanisme que contenia tot el saber a dins i hi interactuaves.

Entre la Siri i Wikipedia!

Va ser un dels primers ideòlegs que es va plantejar el funcionament de la informàtica. I ho va fer a la cova! Allà també va escriure molts dels seus altres tractats. I la llegenda diu -perquè també s’ho feia anar bé-, que hi havia un arbust, que tenia les fulles escrites i li revelava tot el saber. Ell deia que era Déu que a través de la mata arribava a ell. I en realitat després s’ha vist que aquest tipus de matoll té unes fulles gravades amb ratlles naturals, que sembla que estiguin escrites en un llenguatge estrany. Es pensa que realment ve d’allò, que tenia una mata escrita així a davant de la cova. És molt místic que hi hagi alguna cosa exterior que et reveli una veritat.

I a tu hi ha res exterior que t’hagi revelat una veritat?

Bé, a la cançó de “La Mata Escrita” és una funció que prenen els cabells. Són coses massa profundes si a vegades em fa vergonya dir-ho [riu]. Va que hi ha una cosa externa, en aquest cas els cabells, que vaticina la corrupció i el declivi. A més, sempre he de posar el follar per mig! Després d’estar amb una persona, en un dia de molta calor, t’imagines que aquesta noia està d’esquena i sembla que els seus cabells et parlen que falta poc perquè ella descobreixi com ets i que la teva imatge és comenci a corrompre.




Em recorda molt a la cançó de “La Noia del Nord” d’en Bob Dylan, versionada pel Grup de Folk, que parla dels cabells que fan remolins al voltant dels pits.

L’EP en global es podria resumir que parla de la realitat distorsionada, per una qüestió de subjectivitat. Cadascú veu la realitat a la seva manera. I aquí entra en joc la portada on apareix una mà, que la vam convertir en una mà de monstre.

Que també semblen uns cabells aquests dits tan llargs!

El joc era fer una mà de monstre a partir d’una mà normal. Però tornant als orígens de Polseguera, vaig trigar molts anys a reunir el coratge per poder fer cançons jo tot sol, perquè no m’atrevia. No en sabia bastant, en la música sempre he estat autodidacte. I un dels privilegis ha estat formar-me com a músic al costat d’en Pau Riutort, company de Beach Beach, que és una persona que veu les coses molt clares i que si escoltes i estàs a prop de gent que en sap, encara que estilísticament pugui o no tenir a veure, aprens molt. Quan em vaig veure que ja havia entès com funciona tot, m’hi vaig posar.

Lo guapo de tot això va ser trobar el llenguatge des de zero. Per exemple, la forma de cantar, el canvi d’idioma marca. No pots cantar amb català com cantaries en anglès, tan per una qüestió de ritme com per una qüestió de melodies. És molt forçat cantar una melodia en un altre llengua, quan està pensada per ser cantada en anglès o en castellà. És anar descobrint totes aquestes cosetes al llarg del temps, fins que per circumstàncies van començar a sortir les cançons.

Com va sortir la primera?

La primera va ser “M’hi tir”, que tracta obertament del suïcidi. Em vaig sentir bastant alleujat quan la vaig treure, perquè és un tema del qual costa molt xerrar. Em va agradar poder fer una cançó sobre una situació real, sense dramatitzar ni frivolitzar massa. Va se la primera vegada que ho vaig poder admetre i materialitzar-ho. Va venir el llenguatge, la lletra i la melodia tot a la vegada.

Un cop vaig tenir les cançons, vaig buscar gent. Me’n recordo que fa uns anys vam tocar al Festival del Pingüí, allà a Flix, amb les Me and The Bees, i durant el concert mirava a la Vero. Va ser on em vaig adonar que volia una bateria com ella. I això no he dit jo només! Per exemple, en Rafa d’Escorpio o en Rick Froberg de Hot Snakes i Drive Like Jehu, també els hi agrada molt com toca ella. És molt regular i a nivell rítmic al grup és molt militar, volia algú que fos capaç de fer això. I quan li vaig proposar de tocar a Polseguera, de seguida va dir que sí!

Amb en Sergi Egea de Famèlic, havíem tocat junts al grup homenatge al Festival’Hoteler (IES Nostra Senyora del Rock). Es va quedar amb ganes de seguir tocant el baix i en saber que tenia aquestes cançons es va oferir. I em va agradar, perquè no havia tingut cap altre grup i no acaba sent l’endogàmia de sempre. El més fàcil que es acabar tocant amb companys de bandes anteriors. I a partir d’aquí, vam començar a cercar el so!



com el vau trobar?

En Sergi ja tenia ganes de fer experiments i també volíem buscar aquesta contundència militar. Al principi tot era molt soroll i moltes dinàmiques, però en anar assajant vam acabar de deixar espai per a tot. Per exemple, jo no necessito distorsió, perquè en Sergi ja la posa tota, així que anem a experimentar cap a un altre costat. Després van venir les veus de la Vero i els seus ritmes amb la bateria. De fet, a cap dels dos no els hi he dit què han de fer.

Arran de tot això vam decidir que volíem gravar nosaltres mateixos, que el grup fos una experiència per aprendre. El so el determinaran els mitjans que tenim, per tant tot havia d’estar molt processat perquè no sabem gravar en estudi, ho farem tot per línia i re-amplificarem. I aquesta pauta ja et porta a cercar unes influències. La decisió d’utilitzar una caixa de ritmes ve precisament per això, perquè no sabem gravar una bateria. Vam intentar calcar les bateries de la Vero. La caixa de ritmes que vam utilitzar és la mateixa que el Darklands de The Jesus & Mary Chain, part del 16 Lovers Lane dels Go-Betweens i de certs loops de My Bloody Valentine també. És una Alsesis HR-16 i també hi ha trossos d’una Roland R-70 més posterior. Fer-ho amb una caixa de ritmes ja et condiciona i et porta a buscar unes influències en aquest tipus de so: The Jesus & Mary Chain, The Cure, Comsat Angels, Pshychedelic Furs, Sad Lovers & Giants, que són grups foscos dels 80. Vam intentar tirar una mica cap allà, encara que les cançons siguin d’un altre tipus. Tots els sintes que hi ha són còpies del Minimoog dels 70, que és un instrument encara més antic i les guitarres hiperprocessades recorden a Bauhaus.

Vam seguir la idea que els mitjans que teníem condicionessin el so. No voler fer de bones a primeres un disc molt grandiloqüent, i això també et serveix per tocar de peus a terra. A l’hora de mesclar tenia clar que ho volia fer amb l’Ander Agudo de Rayo-60 i Kou Keri Kou, que ens havia gravat l’últim disc de Kana Kapila. Ell fa ambient i això és guay perquè ja té una aproximació que no és la típica d’un productor de pop. Em semblava interessant per experimentar. També dóna molt espai a què les parts es desenvolupin i m’agrada, perquè estava una mica cansat dels discs sense dinàmiques.




Veig que ha estat un procés llarg, però molt conscient.

Vàrem començar a gravar a l’hivern de 2016 i algunes de les cançons ja tenien 3 anys. La sortida de l’EP s’ha dilatat tant en el temps, que he tingut espai de sobra per tenir-ho tot molt clar. Que això no vol dir fer res ambiciós, sinó veure fins on arriba i no quedar-me al 90%. Com que els nostres coneixements són tant limitats, vull que la gravació doni el 100% del que pugui donar de sí. Vam haver d’aprendre com funcionaven tots els programes de gravació. Després a fer les bateries i cercar-los el so i registrar les parts d’en Sergi, que era la primera vegada que gravava. A continuació van venir les sessions de re-amplificació. També hi ha les veus de la Vero, els arranjaments de l’Àngel Garau de Da Souza, i quadrar-ho amb totes les nostres disponibilitats. No teníem productor i ho estàvem fent tot nosaltres.

És fantàstic, crec que tots els grups que comencen haurien de passar per aquest procés. Aprens molt i t’ajuda per la resta de la teva carrera!

Hi havia un moment que no podia donar més de mi i aquí va entrar l’Ander per gravar i masteritzar. Però sí que volíem fer el màxim possible de coses nosaltres.

A part de les vostres necessitats, us ha influenciat la manera de fer d’altres bandes en aquests aspectes?

Els meus referents, per la manera de plantejar-se com portar un grup (encara que després potser musicalment puguis fer flamenco), són Aina. Igual que tots els grups de Cønjuntø Vacíø, els he estat escoltant molt i la seva manera de veure les coses m’ha semblat interessant. També m’ha influenciat la primera etapa d' El Último de la Fila o Los Burros, encara que jo no volia fer un grup vuitanter, però sí que hi ha coses dels 80. Tampoc em sento grunge, encara que soni 90, però la cruesa, però no vull fer un grup revival tipo Yuck.

Amb quin gènere us sentiu còmodes?

Amb el post-punk i el pop. Tot i que un dels grups que he escoltat més ha estat Cocteau Twins, perquè dins un gènere molt acotat van saber explotar-ho al màxim. Encara que evidentment jo no sé cantar com la Fraser!

Un cop acabat l’EP, cap a on aneu ara?

De les dues cançons que hem preparat pel proper single, una la toquem molt en directe i es diu “L’eco”, está dins l’òrbita de “Gavines”, és la més rockera i té groove -però això no vol dir que seguim per aquí-, i l’altre sí que és més fosca tirant cap al progressiu dels 70, salvant les distàncies. I una mica més Nick Cave, també! L’EP ha sortit més popero i el single serà més rock, no mesclarem. Crec per un grup, independentment de les ambicions que tingui, es important marcar-se una passa endavant a nivell creatiu: sigui provant coses noves o a nivell de so. El primer objectiu que em proposo és que les cançons noves, quan les traiem al local, tinguin una diferència qualitativa i que tots estiguem més contents de lo nou que de lo antic.

Fotografia de portada: Alex Sardà 
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Pablo Gerschuni