20 d’abr. 2017

SANT JORDI 2017: "PETIT CONTE ‘PUNK’ PRIMITIU D’HOMES I PEDRES" de CARLES PRADAS


Dedicat a Donald Trump. Amb desafecte i violència (verbal). 

Quan ell va arribar, ja havien mort tots els dinosaures. Quina llàstima, es va doldre. Ara no li quedaria més remei que imaginar-los i potser, si tenia prou traça, dibuixar-los (sense tenir-ne referència) en alguna de les parets de casa. Va dubtar. Segur que si ho feia, el prendrien per boig... Va seure sobre un roc i va meditar (dubtar el va portar a pensar: curiós) però li va començar a fer molt de mal el crani. Era horrible. Unes fortes pinçades al front el van dissuadir de fer-ho. (...) Que gran era el cel. I que blau. (...) Es va avorrir. Sempre s’avorria. O tenia set o gana o fred o s’avorria. No li acostumava a passar gaire res més. Tanmateix, les opcions d’aquella jornada eren força limitades. Com sempre. La seva existència no era precisament una frenètica espiral de novetats. Descobrir el foc li feia molta mandra. Cada dia més. Ho havia de fer però... Ja ho faré demà, va concloure.

El que no sabia era que algú més espavilat i menys simi que ell ja l’havia descobert a pocs quilòmetres del seu territori. D’altra banda, la roda feia temps que li rondava pel cap, tot i que no havia trobat ni la manera de fer-la, ni tan sols havia desxifrat la seva veritable utilitat. Tornava a sentir aquelles terribles pinçades. Va passar del tema. (...) Ja està... Ja ho tenia! Aniria a atonyinar-se amb alguns veïns. Això sempre l’entretenia. No tenia cap utilitat especial però sempre servia per deixar les coses una mica més clares entre tribus. Milers d’anys més tard s’anomenaria territorialitat. Li rebentaria el cap a algun d’ells amb una pedra (aquell que sempre el mirava malament, amb aquell esguard lateral que tant l’emprenyava...), li prendria els fills i violaria, de forma salvatge, les seves dones. Sí! Va tenir una lleu erecció. De cop, la tarda es presentava fantàstica. Va pensar a compartir l’experiència amb algun congènere però es faria fosc aviat i va decidir anar tirant ell, tot sol. Pelut i geperut, va marxar amb optimisme; la violència l’animava i l’ajudava a fer la digestió. Va contemplar el paisatge al seu voltant i li va agradar. Era estiu i s’estava bé, a aquella hora del dia. Li va semblar sentir l’orgull saltironejar dins seu. Però no era pas l’orgull, era l’esmorzar-dinar de mig matí: s’estava defecant a sobre, deixant un rastre d’excrements darrere seu que li va relliscar per l’interior de la cuixa dreta. No es va preocupar en excés i es va delectar amb el seu propi aroma. De camí, mentre caminava maldestre, cofoi i encorbat, va celebrar la seva gran pensada. Mal que no sabia què era la moral i molt menys l’ètica. Però el que sí que sabia del cert era que matar i violar el posava d’humor. Se li va escapar un grunyit de satisfacció que el va avergonyir una mica. Va veure el futur radiant i amb despreocupació. A mig camí va trobar una pedra que li va semblar molt adequada: angulosa i de la justa consistència. La va recollir i la va estrènyer fort amb la seva mà de llargs dits pilosos. Va congratular-se de la seva fabulosa humanitat ajuntant els llavis, tot intentant xiular. Però no li va sortir, encara li mancaven uns quants anys d’evolució per això. Practicaria. Va pensar en regalims de sang i en els crits amb què el rebrien a la cova. La por dels altres. Dolça evolució humana. Li quedava encara tant de temps al davant i tanta merda al darrere...

Carles Pradas (Terrícola, plantígrad i pare. Penso en imatges, escric coses irreals que a vegades em publiquen i treballo en publicitat explicant mentides.) @Carles_Pradas7

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carles Pradas
Correcció: Marta C.