19 d’abr. 2017

RECOMANACIONS DE SANT JORDI 2017: LES NOSTRES AUTORES



Arriba Sant Jordi i és l'excusa perfecta per parlar de llibres que ens entusiasmen, per omplir les nostres atapeïdes prestatgeries sense culpabilitat o per intentar que aquell amic o amiga que no llegeix gaire s'enganxi per fi a la droga de les lletres. Una vegada més, hem reunit al nostre consell de savis i sàvies -bastant equiparat per cert!- perquè ens recomanin els seus escrits preferits, sense importar massa si es tracta de poemes, novel·les, obres de teatre o assajos. L'única premissa és que siguin autores. Amb cap ànim de fer una discriminació positiva, més aviat amb ganes de provar que d'escriptores n'hi ha de tot tipus, parlen amb moltíssimes veus diferents i segur que alguna us atrapa com ens ha passat a nosaltres! Entreu, remeneu i tasteu, potser fins i tot trobareu alguna recomanació adient per autoregalar-vos o per fer un present a algú que us volta pel cap i no sabeu ben bé com sorprendre.




Matar a Platón
de Chantal Maillard
 

Recomanació de l'Anna Pantinat

No sé quina és la meva escriptora preferida, ho sento, no puc triar. Lessing o Yourcenar? Duras o Nin? Woolf o Plath? Impossible de saber. Poesia o prosa? Teatre, assaig o ciència-ficció?

Deixeu-me en pau. Què preteneu, matar-me?

Així que m’heu fet pensar que us he de recomanar el poemari Matar a Platón de Chantal Maillard. Aquest llibre em va atropellar com un camió-cisterna, després em va fer miques el cervell i el va escampar per l’asfalt, com al protagonista d’aquesta meravella literària que anorrea les fronteres dels gèneres. Ja n’hi ha prou de gèneres. Conceptes com el de poesia negra (amb accidents, morts i sospites), fenomenologia i shit like that. Literatura femenina: vinga, home, mengeu-vos-la amb pa bimbo.


Al far de Virginia Woolf 
Recomanació d'en Carles Pradas

Si algun dia desapareixo, de maig a octubre, em podeu buscar a l’illa de Skye i potser m’hi trobeu. És, precisament, en aquest feréstec indret on se situa l’acció (minsa, per cert) de la novel·la de Virginia Woolf, To the lighthouse. El paisatge de les Highlands esdevé així l’escenari ideal per abraçar l’estil íntim i perceptiu que ens proposa aquesta figura única i cabdal de les lletres universals.

L’autora londinenca, una de les principals representants del modernisme literari, desplega en aquest llibre el seu ús particular del flux de consciència en la seva màxima expressió. Mitjançant la deriva mental, les tranquil·les vacances de la família Ramsay són l’excusa de Woolf per submergir-se en un món de poesia i d’introspecció filosòfica, no massa habitual en la narrativa convencional d’aquella època, encara molt ancorada a la linealitat del s. XIX.

Us recomano abordar aquest llibre sense prejudicis ni pretextos, sense cercar un argument o un argumentari. No espereu trobar-vos encarrilats en una estructura canònica que us acompanyi per camins coneguts en els quals els primers capítols estableixin un plantejament, per continuar desfilant el nus d’un relat de cara a ascendir fins a un desenllaç de clausura. No és aquesta la manera en la que s’accedeix a aquesta obra. Si espereu aquest itinerari, aquest llibre us decebrà. Poseu un peu i després l’altre, guaiteu al vostre voltant i inhaleu les aromes de sal i brisa que es desprenen de les seves pàgines i així, a poc a poc, sense pressa, senzillament deixeu-vos portar i camineu al costat dels seus personatges sense esperar assolir una destinació física concreta. Si us deixeu anar, casi sense adonar-vos, sentireu que floteu i us confoneu entre les seves paraules o les arrissades ones que formen les seves frases. Només aleshores, podreu penetrar dins de la novel·la i llavors la recompensa serà inoblidable. A més, To the lighthouse és la millor manera d’anar a fer un tomb pels abismes emocionals de l’illa de Skye sense necessitat d’agafar el paraigües.


55 poemas d'Emily Dickinson
Recomanació de la Carla Roca Bayón 

Suposo que el món, tal i com està muntat, fa que llegeixis abans autors que autores. No va ser fins un temps després de començar a llegir poesia que les vaig conèixer a elles, i sort que vaig fer-ho! Una de les primeres va ser l'Emily Dickinson. Vaig comprar 55 poemas (2010, Poesía Hiperión) sense saber molt bé amb què ni amb qui em trobaria. Potser Dickinson era una mica fosca per la Carla adolescent, però estic segura que es va creuar en el meu camí al moment adequat i per alguna raó. Gràcies a ella (a elles), no he tornat a ser la mateixa. Llarga vida, noies!


El volcà d’Anna Dodas i Noguer 
Recomanació de l’Esteve Farrés

Fa trenta anys que l’Anna Dodas i Noguer se’ns en va anar, però els poemes que ens va deixar ressonen fort cada hivern, quan se’ns glaça el cor tant si neva com si no, i cada estiu, quan tot ens bull per dins com la lava. Són tots a la reedició d’ El volcà (La Busca, 2015), que inclou “Paisatge amb hivern” i una colla de poemes esparsos i esbossos del que hauria pogut ser. Quina força!


Els marginats de Susan E. Hinton (+ sorpresa) 
Recomanació de l’Uri Amat

Em diuen els de Gent Normal que esculli un llibre escrit per una dona per aquest Sant Jordi. Primer m’he emprenyat “Per què no pot ser un home?” però després quan he provat de pensar-ne un he vist clara la raó: a tota la meva llibreria només hi deu haver un 5 o 10% de llibres escrits per dones. Visibilitzem-les, doncs. Un que sempre serà favorit és Els marginats (A.K.A. Rebeldes, The Outsiders) de la Susan E. Hinton, que normalment és classifica com a literatura juvenil però que jo vaig llegir quan ja tenia més de 20 anys i que, sí, vaig gaudir com un marrec. L’altre seria Postales de Invierno (Chilly Scenes of winter) de l'Ann Beattie, que ara mateix no recordo molt bé de què anava, però que quan el vaig llegir em va fer sentir com si estigués vivint dins la lletra de "Chesterfield King" dels Jawbreaker (no em preguntis el perquè).



El Marquès de Sade de Simone de Beauvoir
Recomanació de l'Aïda Camprubí 

El Marquès de Sade: quin personatge més sòrdid! Hi ha qui el mitifica, igual que hi ha qui l'enfonsa, però poques persones tenen un ull tan agut que ha sabut perforar-lo fins a les profunditats de l'ànima, com Simone de Beauvoir amb el seu assaig dedicat al culpable del bateig de l'adjectiu sàdic. “En los linderos de su vida de adulto descubre brutalmente que entre su existencia social y sus placeres individuales la conciliación es imposible. No quiere ser solamente el personaje público en quien las convenciones y la rutina rigen todos sus actos, sino además un individuo vivo. [...] A partir del escándalo de 1763 el erotismo de Sade no se limita a una actividad individual: es también un desafío a la sociedad”. I tot el que suposi un condicionament dels cànons val la pena ser llegit, no per emetre'n un judici sinó per entendre que els motiva a transgredir les lleis per a trobar-hi respostes.



Conillet de Marta Galán i Sala 
Recomanació d'en Lluc Gallifa

Li arriba una carta de l'escola. Diuen que haurien de parlar, que el seu fill no progressa adequadament. Que no progressa adequadament? Progressar cap a quina direcció? D'aquesta manera arranca el monòleg d'una mare exhausta i histèrica alhora, una d'aquestes superdones que intenten arribar a tot fins que es veuen sobrepassades. Necessita fer una vaga; estirar-se a terra amb els braços creuats ni que sigui durant uns minuts. Però vaga de què? De mare, de filla, de dona, d'amant, de treballadora. Una crítica brutal al sistema capitalista, a l'educació, a la família i a la nostra societat conformista. Vaig tenir la sort de descobrir la Marta Galán i Sala l'any passat quan van portar aquesta obra al teatre del meu poble, i haig de dir que em va deixar absolutament impactat. Em va fer mal aquesta manera seva d'anar de la dolçor a l'acidesa, el seu to tan desesperat, i el recurrent humor negre que es desprèn a cada escena. Penso que és un text molt necessari. I, sabeu què? Resulta que us el podeu descarregar a la seva pàgina web personal. Us ho recomano molt molt. 



El mito de la belleza de Naomi Wolf 
Recomanació de la Marta Garcia Saperas 

A la versió original en anglès (molt em temo que serà la que haureu de llegir, ja que l’original porta un temps descatalogat), es pot llegir la frase “How Images of Beauty Are Used Against Women”, és a dir, com les imatges, la representació de la bellesa es torna una arma sota la que sotmetre al gènere femení. El llibre està estructurat en diferents capítols amb noms d’una gran força: Cultura, religió, sexe, fam, violència... I a cadascun d’aquests s’aborda la maquiavèl·lica relació que s’acaba establint entre els nostres cossos i nosaltres mateixes, arribant, fins i tot, a la mort. Un imprescindible.

PD: Si no llegiu en anglès, està disponible a la xarxa de biblioteques!



El padre de Sharon Olds 
Recomanació de la Montse Hervás

Una aproximació a la mort de la figura paterna, la família i la malaltia. Narrat com si fos un diari i de manera crua però no gens menys poètica és una de les millors darreres obres que explora la pèrdua i el dol entre altres temàtiques relacionades. Sharon Olds estableix també un debat al voltant de l'acceptació i possible (o no) superació de la mort d'un ésser estimat. La poeta ho deixa ben clar: "Él sabe/ que cuando muera vivirá en mí,/ que lo llevaré conmigo como su madre/ sin saber si algún día alumbraré."





El Cor és un caçador solitari de Carson McCullers
Recomanació de la Míriam Cano 

Quan Carson McCullers va escriure El Cor és un Caçador Solitari tenia només vint-i-tres anys, la tia. Costa de creure, perquè el seu estil i la profunditat amb què analitza sentiments com la soledat, l’amor, la tristesa, la marginalitat i el rebuig, per citar-ne només uns quants, és d’una maduresa que aclapara.

La primera novel·la de l’escriptora, un dels estendards del Gòtic Sureny, constitueix un retrat magistral de l’Amèrica Profunda, d'aquest Sud on ella va néixer, marcat per les desigualtats i la injustícia, a través dels habitants d’un petit poble, que giren a l’entorn del sordmut John Singer, el meu personatge preferit de McCullers i un dels meus Top 5 de la Literatura Universal. Tots, a la seva manera, són éssers solitaris, delerosos d’estimar però incapaços de comunicar-se: és molt més senzill mostrar els sentiments de tristesa que l’amor mateix, una idea d’impossibilitat que acabarà sobrevolant tota l’obra de l’escriptora Nord-Americana.

La complexitat dels temes que hi aborda contrasten amb l’estil característic de McCullers: senzill però ric, ben conduït, fàcil de llegir: Una prosa que flueix i que t’amara. Tot el pessimisme del món per explicar un amor a la vida tan intens que fa mal de panxa.

Fotografia de portada: Patti Smith 
Text: L'equip de Llegir i Escriure 
Correcció: Rosa Molinero Trias

1 comentari:

Anònim ha dit...

Si la “única premissa és que siguin autores” el criteri d’entrada no és literari sinó de gènere. Si diem que la “premissa” d’una llista és que hi figurin escriptors catalans, finlandeses o afroamericans, per força es discrimina segons un criteri extraliterari. Cap llista és innocent per molt que es vulgui fer pensar el contrari. No passa res. Si ho voleu podem canviar el concepte “discriminar” per “acotar”. Aquí s’acota el terreny i no hi entren escriptors homes. Totes les autores de la llista podrien ser presents -algunes ja estan més que reivindicades i pertanyen al cànon- en qualsevol llista de recomanacions on el criteri sigui purament literari. De fet, aquesta llista podria tenir una premissa purament literària si al principi no s’hagués dit que el criteri és que hi hagi només autores. Res a dir. Qui fa les llistes és totalment lliure d’adoptar el criteri que li peti, faltaria més.

Això sí, si voleu posar acotacions extraliteràries, la crítica extraliterària a aquesta llista pot ser sagnant. Voler demostrar en una llista que hi ha tot tipus d’escriptores, que és obvi, comporta un gest de reivindicació que es torna molt pervers quan resulta que totes elles son blanques, judeocristianes i nascudes als EEUU i Europa (i concretament de l’àrea anglosaxona, francòfona, i de casa nostra). Per dir-ho en plata, a la Virginia Woolf no la van cascar per dona més que a en Thiong’o per negre. I quan es faran en aquest petit país llistes de recomanacions d’escriptors de les ex colònies? D’obres escrites per membres de minories absolutament menystingudes per la metròpoli que habiten? Quan a casa nostra es deixarà de pensar la literatura com una activitat que només es dona en alguns països d’Europa (poquets) i els EEUU? Ho dic perquè en l’àmbit català, de llistes i antologies d’escriptores se’n fan, però d’escriptors àrabs, afroamericans i occitans cap. I si el gènere és un criteri per fer una llista de recomanacions literàries, i em sembla molt bé, que fa que mai es vagi més enllà de les “habitacions pròpies” de les escriptores “blanques”? No es silencia la veu de l’altre en aquest cas? Perquè al Magreb, a Corea i a la Índia, a part d’haver-hi fotògrafs del National Geographic, també hi ha escriptores que no tenen la més mínima cobertura quan es publiquen a casa nostra.

És perillós i requereix molta reflexió no pensar premisses purament literàries per parlar de literatura. Quan la premissa té a veure amb la discriminació i el poder, i aquí és així, es corre el risc de descobrir que les veus silenciades son les dels altres.
Potser algun dia destruirem el patriarcat però continuarem tenint minyones filipines.