3 d’abr. 2017

LLEGIR I ESCRIURE: ÒSTIES (de RAMON MAS)

Òsties
Ramon Mas
Any: 2017
Editorial: AdiA Edicions

Les hòsties les clavem amb els punys, però surten de l'estomac. I aquí, en Ramon Mas, vomita els poemes com qui aboca l’àcida bilis de l’entrada dels budells. “Són reaccions d’odi, d’enveja, de tristor, qualsevol sentiment és vàlid. Tu reps una hòstia i t’hi tornes, és així de senzill. Aquí he trobat una manera immediata de desfogar-me”. Si anys enrere va enterrar sota una llosa qualsevol incursió cap a aquests terrenys, amb el seu poema filosòfic La mort de la paraula (2007) on veia el llenguatge com un mecanisme extern que no et pertany del tot, i que per tant té una incapacitat per transmetre res que fos realment viu, ara destrossa la làpida amb les mans ben premudes. I per les escletxes en surten tot un seguit de declaracions construïdes amb un llenguatge catalitzador, concís, directe i entenedor. La eficiència de la seva nova veu, emergida de la pedra com un llàtzer digne d’una pel·lícula de serie B, es deu a que “encara que tingui una segona lectura, amb una sola ja puguis entendre-ho.”

No hi ha ficció. Tot són venjances personals i no sempre cap als altres, sinó també cap a un mateix. Per exemple, a “Sacrifici” parla de matar l’adolescent que tots portem a dins: “Estic fart d’arrosseguar l’actitut punk de quan tenia 16 anys. Abans de ser fidel a uns principis, em vull ser fidel a mi mateix”. Si ens hi parem a pensar, tots tenim la nostra ideologia seriosa o faranduleraadolescent enganxada als talons. “Quan vaig escriure aquest poema em pensava que l’havia mort, però encara em persegueix”, diu Mas.

Aquesta dualitat d'aquell que es torna boig però es vol controlar conegut com fenomen Doctor Jekill i Mister Hyde, també pren la forma d’hòstia a “Epifania”, on es deixa "de lamentar que et sents sol i acceptes que mai ho estaràs perquè el teu jo és múltiple”. Potser aquesta multiplicitat de personalitats ens ve de la ferida crònica que apareix a “Genètica”:


Ensinistrar

la llaga

que et van deixar en herència
per que t’expliqui d’on vens
i quina culpa arrossegues.


I ja ho diu el proverbi no xinès però sí universal, que de vegades s’està millor sol que acompanyat per aquell que “fa equilibris per no trepitjar el moll de l’os”, com es diu a "Funàmbul”, o el típic personatge de barra de bar que ens trobem a “Entreteniment”. Arribar a emancipar-se del altres, a vegades, és un camí senzill:

El subjecte no serà autònom
fins que riurà
dels seus propis acudits.

Però encara que en Ramon sembli de tarannà aspre amb aquest afany de tocar-nos finament la cara, amaga una faceta que més que divertida és delirant. Persegueix la curiosa drecera entre el poema filosòfic i la broma de Miquel Bauçà i Enric Virgili. Per exemple, quan a “En construcció” exigeix al llenguatge “que em doni un jo: un clau i un tauló”. Però encara hi ha més: és hereu de la infinita sapiència d’en Kurt Vonnegut, a qui homenatja a “Bokonon”. Creu, i potser tindrà raó, que “el bokononisme és l’única religió que funciona. És pura misantropia feta acudit”. L’autoengany, a en Ramon, el posa nerviós. Potser ja és hora que acceptem els nostres pecats, tinguin remissió o no, i comencem a fer-ne una mica de broma. Hòsties a la cara sí, però entre col·legues. Encara que el teu millor amic sigui el jo que tens tancat a l’armari. Traiem-lo i anem-nos-en junts de farra.

Fotografia de portada: AdiA Edicions 
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Rosa Molinero Trias