10 d’abr. 2017

LLEGIR I ESCRIURE: LA CIUTAT I LA CASA (de NATALIA GINZBURG)

La ciutat i la casa
Natalia Ginzburg
Any: 2017
Editorial: Club Editor
Traducció: Meritxell Cucurella-Jorba


“La vida passa tal com nosaltres passem per les cases on deixem la vida. La casa, les cases. ¿Quina és la nostra veritable casa? ¿La casa on em crescut? ¿La casa on em sigut lliures? ¿La casa on hem crescut feliços? ¿La casa on hem plorat sense aturador? ¿La casa on ens hem refugiat en nom de vés a saber què? ¿La no-casa? ¿Les cases que mai trepitjarem però on hem anhelat rebolcar-nos en nom de l'amor? ¿Les cases on ens hem rebolcat en nom de l’amor i han esdevingut, així, nostres?” 

- Meritxell Cucurella-Jorba al postfaci

Des de fa uns anys somio molt amb cases. Quasi tots els escenaris onírics són habitacions on he viscut, encara que el que hi passi no hi tingui molt a veure. Semblo tocada per l'obsessió del personatge de la Roberta: “No venguis mai les quatre parets, mai. Les quatre parets s’han de tenir ben agafades”. I les tinc ben agafades al cap, com potser també li passava a la Natalia Ginzburg que va haver de reubicar-se en diferents indrets moltes vegades, per Itàlia i part de l’estranger. Al seu primer marit, en Leone Ginzburg, un dia se’l van emportar de la llar familiar i no el va tornar mai més. Al final, com diu la traductora Meritxell Cucurella-Jorba al postfaci, la llar està dividida en molts espais físics i costa unir-la en un de sol.

Ginzburg, a part de ser una gran literata italiana del segle XX com explicava l’Esteve Farrés, té aquesta facilitat per narrar grans idees a partir del que tots estem capacitats per veure i per viure, la quotidianitat. Un gran ingeni per fer funcionar les eines més senzilles cap a la direcció que els escau. En aquest cas, ens dóna via lliure per espiar les cartes que s’envien un seguit d’amics, amants, pares i fills, al llarg de dos anys, per entendre què s’hi cou i com ho viuen. El que s’esdevé entre les mudances, els casaments i les morts d’un seguit de personatges que van dels 25 anys en amunt, és el veritable tacte de la vida. Des de la distància del doble espionatge que es proposa, el pas dels dies se’ns fa tangible. Creieu-me que poder tafanejar el que passa a totes aquestes cases m’ha tingut moltes nits desperta fins "les tantes", posposant el somiar amb les meves pròpies habitacions.

El fil conductor és la partida d’en Giusseppe, que als 50 anys abandona Itàlia per anar a Princeton, als Estats Units, vés a saber per què, ni ell mateix ho sap. Vol engolir els seus dies al costat d’un germà amb el qual tampoc s’acaba de portar bé. Quantes coses que fem sense saber, per intuïció, per una necessitat desconeguda fins i tot per nosaltres mateixos. I així t’ho explica, amb un estil que tots els crítics han ressaltat per ser sec i directe, sense amagar les manies dels protagonistes, ni els seus defectes, que se’ls coneixen i els accepten la mar de bé, amb aquell doll de tendresa que hi ha a qualsevol grup d’amics, on cadascú sap de quin peu calça l’altre. Sense poder evitar estimar, per familiaritat, el que qualsevol altra persona externa detestaria.

Al final, tot sembla un camí cap a trobar un niu on sentir-se protegit, sigui a la llar de sempre o buscant una casa nova; entre braços d’un germà de sang o començant una historia amb el següent amant. Aquesta seguretat que fins i tot la Lucrezia el personatge més necessitat i obert a l’amor de tots acaba trobant dins d’ella mateixa. Potser d’altres no hi arribin mai, però el que fa interessantíssima la novel·la és aquesta infinita recerca. És un llibre on reconèixer-se i quedar-s’hi a viure tot el temps que duri la lectura, dins les seves pàgines.

Fotografia de portada: Ángel Uzkiano 
Text: Aïda Camprubí 
Correcció: Rosa Molinero Trias