1 de maig 2017

LES CINC ETAPES (I MITJA) DEL DOL AL BUSCAR PIS (per SHAINA JOY MACHLUS)



“Hola a tothom, estic buscant pis a Barcelona. Algú sap d’alguna cosa?” Un click semiautomàtic a l’emoticona del cor o fins i tot, si ens trobem especialment sentimentals, l’emoticona de la cara ploranera i una resposta als posts de Facebook amb el missatge encoratjador però dispers de “Estaré atent/a!”.

Mentre prenem una copa, un amic està una mica absent, comprovant el seu telèfon frenèticament cada 30-50 segons. “Tot bé?” “Sí, només necessito actualitzar Idealista, Habitaclia, Telecasa... per veure si hi ha alguna cosa nova... Els bons pisos desapareixen en menys d’una hora.”

A l’hora de dinar a la feina, el mastegar de l’entrepà acompanya històries de terror de sostres enfonsats (hi havia alguna cosa vivint allà a dalt?), patis interiors amb coloms morts i bolquers, i armaris plens d’escarabats sorpresos i fugaços.

Sempre acabant amb el gràfic gest d’eixugar la suor amb el dors de la mà, amb el front enfurrunyat i una exhalació de “uuuufffffff”.

Llavors és quan succeeix. Exactament quan menys t’ho esperes. Una sospitosa carta formal esperant al correu. Les mans de sobte s'aneguen amb una barreja de suor fred-calent i òbviament et talles amb el paper mentre obres el sobre. L’interior està escrit amb un llenguatge burocràtic encara més sospitós. Però, el que està escrit entre línies és clar com l’aigua, “has de fotre el camp perquè vull ocupar el pis amb Airbnb o cobrar el doble del preu a algun altre inquilí”.

I aquí és quan comencen les 5 etapes del dol de buscar pis a Barcelona:

1. Negació
Potser si vaig a l’oficina puc pregar. A terra amb mans i genolls. O millor, podria distreure’ls, fent parkour al bell mig de l’oficina, trobar el nom i contacte del propietari/a del pis, robar una moto, trobar-los i suplicar-los directament, oferir més pasta, el meu primogènit o classes d’anglès de per vida. Això funcionarà. Definitivament funcionarà. Encara no cal començar a fer maletes. I si no, l’Ada Colau ho arreglarà.

2. Ira
Aquesta etapa principalment inclou cridar a la pantalla del telèfon mentre busco al repertori d’apps per trobar habitatge. “Hi ha ZERO pisos a Barcelona de dues habitacions per sota dels 800€!? Per què em menteixes, Idealista?!” “Estic cada dia més segura que tu, Habitaclia, ets antisemita!”. El que em queda d’ira és per a l’agent immobiliari que va apujar el preu del pis en sentir el meu accent estranger, i llavors 10 minuts més tard, quan la meva parella catalana va trucar, li oferí de nou el preu inicial.

3. Regateig
Si canviem totes les rajoles del terra, posem finestres noves, ho pintem tot de blanc, i potser fumiguem, podríem tenir el pis per 850€? Siusplau? Només és 1 any de feina i aleshores només ens quedaran 2 anys més per gaudir-lo. Però sembla un compromís just.

4. Depressió 
Què vol dir amb que els contractes de 5 anys mai han existit? Estic bastant convençuda que la darrera vegada que vaig fer això vaig signar un contracte de 5 anys. No, d’acord doncs llavors fem-lo de 3 anys. Són 1.095 dies fins que hagi de tornar a fer tot aquest procés de nou. Seré una nòmada de per vida. Estalviar diners ha passat a la història.



5. Acceptació
Ara que hi penso, 900 euros no és tantíssim. Vull dir, hi ha diverses finestres al pis. I tenir la dutxa i el vàter en parts totalment separades de l’apartament és força vintage. És el preu que es paga avui dia. Totalment normal. El fet de poder sol·licitar el pis mitjançant programes informàtics és, de fet, molt pràctic perquè els robots no dormen i, últimament, jo tampoc. Que vulguin una còpia de totes les transaccions bancàries realitzades en el darrer any perquè el propietari vol “veure com gastes els teus diners” sembla només mitjanament invasiu. On signo?

5 ½ . Gentrificació
Sé que som lluny dels amics però podríem obrir una bodega que també ofereixi concerts i aconseguir que tots es mudessin al barri. Els gentrificats es tornen gentrificadors. No queda res més a fer que abandonar el barri que ha estat gentrificat fins el punt de no ser assequible i mudar-se a una àrea més econòmica que aviat patirà la mateixa situació. Citant a Mufasa, el cercle de la vida dels apartaments està complert i podem traspassar el nostre dol a aquelles persones que estan a punt de ser obligades a deixar els seus pisos.

---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ----------

THE FIVE (AND A HALF) STAGES OF GRIEF OF FINDING AN APARTMENT IN BARCELONA

“Hey everyone, looking for an apartment in Barcelona. Anyone know about anything?” A semi-automatic click to the little heart emoji or perhaps, if feeling especially sentimental, the crying face emoji and the response to their facebook post with an encouraging yet vague “I’ll keep my eyes open!”.

While having a drink, your friend is a bit absent, frantically checking their phone every 30-50 second. “Everything ok?” “Yea, just need to update Idealista, Habitaclia, Telecasa to see if there is anything new… the good apartments disappear in less than an hour”.

The work lunch hour marches by to the tune of sandwich-chewing and horror stories of sagging ceilings (was there something or someone living up there?), first floor balconies filled with dead pigeons and diapers, and opening up closets to startled, fleeting cockroaches.

Always leaving these situations with the cartoonesque back-of-the-hand swipe across your forehead and an exhalation of “phewww”.

And then it happens. Exactly when you are not expecting it. A suspiciously formal letter sitting arrogantly in the mailbox. Your hands suddenly a mix of hot-cold clammy and of course you get a paper-cut while ripping open the envelope. The insides are typed in even more suspicious, illegibly bureaucratic language. But, what is written in between the lines is crystal clear, “you need to get the fuck out so we can make this into an airbnb or charge someone else double the price”.

And so begins the 5 stages of grief of finding an apartment in Barcelona.

1. Denial
Maybe if I go to the office I could beg. Like on my hands and knees. Or better, I could create a distraction, parkour across the office, find the name and contact information of the person who owns the apartment, steal a moto, find them and beg them directly, offer more money, my first born child, a lifetime of English lessons. That will work. That will definitely work. No need to start packing boxes. And if not, Ada Colau will fix this.

2. Anger 
This stage mostly involves yelling at the phone screen while searching through the gamut of house-hunting apps. “There are zero two bedroom apartments in Barcelona for under 800 euro!? Why are you lying to me Idealista!?” “I am more sure every day that you, Habitaclia, are anti-semitic.” The remainder of the rage is for the realtor who raised the price of the apartment after hearing my foreign accent, then 10 minutes later when my Catalan partner calls, offers the lower price again.

3. Bargaining
If we replace all the floors, put in new windows, paint everything white, and perhaps fumigate, could we possible have the piso for 850 euros? Please? It is only 1 year of work and by then we would only have 2 more years to enjoy it. But it seems like a fair compromise.

4. Depression
What do you mean 5 year contacts never existed? I’m pretty sure the last time I did this I signed a 5 year contact. No, ok then 3 years it is. That is 1,095 days until I get to go through this entire process again. I will be a nomad forever. There is no such thing as saving money.



5. Acceptance
Now that I think about it, 900 euros really isn’t so much. I mean, there are several windows in the apartment. And having a shower and a toilet in totally separate parts of the apartment is kind of vintage. It is just the price of apartments these days. Totally normal. Only being able to apply for the apartment through a computer program is actually very convenient because robots never sleep and neither do I these days. Wanting a copy of every single bank transaction I have made in the last year because the landlord wants to “see how you spend your money” only seems mildly invasive. Where do I sign?

5 ½. Gentrification
I know we are far from friends but we could open a vermuteria that also has concerts and get them all to move here. The gentrified become the gentrifiers. There is nothing left to do but leave the neighborhood that has long been gentrified to the point of being unaffordable and move to a more affordable area that will soon suffer the same. Someone cue Mufasa, the circle of apartment life is complete and we can successfully pass on our grief to the people who are about to be forced out of their apartments.

Shaina Joy Machlus (writing, paradiddles, and being from outer space) @punimpie

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya
Text: Shaina Joy Machlus
Traducció: Olga Permanyer Martinez
Correcció (català): Pol Camprubí