19 d’abr. 2017

JO, UN COPY/PASTE D'AUTOR



En Toni Ferron diu que, quan la seva filla era més petita i li demanaven de què treballava el seu pare, ella contestava: “Retalla”. Així veia al seu progenitor, un paio que es dedicava a agafar diaris i altres publicacions escrites, disseccionar-ne frases i recopilar-les per intentar trobar sentit al seu Jo. Uns anys més tard no sabem si s’ha pogut creuar amb la senyora identitat per fer unes cerveses. El que si que deduïm és que la casa d’aquest home ha de ser un niu de pàgines esquarterades i que la petita de la família ha entès que els retalls que el seu pare executava al mil·límetre s’han convertit en un llibre.

Saps quan llegeixes una entrevista i notes que el què diu l’entrevistat és exactament el què penses de tu mateix? Quan en una línia hi ha concentrada la teva identitat, però només en el moment en què la llegeixes? Quan la connexió és tant descomunal com efímera? Bé, doncs el crac d’en Toni Ferron (Vic, 1976) partint d’aquesta descàrrega de consciència -que com a bon lector ha patit moltes vegades– ha volgut indagar en la recerca de la seva pròpia identitat, que no acaba sent gaire diferent de la nostra. Ho ha fet a Jo, una publicació que edita Adicciones Porquesí i que presenta aquest dijous a El Gravat de Vic a les 8 del vespre.

No ens quedem amb la prèvia però, us parlo una mica més del contingut d’aquestes cent vint-i-pico pàgines i ja us ho deixo a punt de caramel per anar a la presentació amb ganes de sentir els protagonistes (“els”, perquè el realitzador Fèlix Pérez-Hita conduirà una mica la història abans del bon menjar i el bon beure).

Vull acabar d’esplaiar-me perquè trobo interessants les situacions que plantegen aquestes pàgines. Fullejar-les podria ser només un exercici de “pornografia emocional”, com diu el retallador titular. Suposo que es refereix al fet que podria ser una manera de despullar-se amb les paraules d’altres i exhibir-se íntimament sense por a sonar contradictori, únic o exclusiu, perquè quan et treus la roba cau tot el que ha de caure i la veritat aflora fent-se encara més inexplicable. Però el Frankenstein que crea en Toni es pot pensar com un relat d’allò més inclusiu, perquè t’hi trobes, t’hi trobaves o t’hi trobaràs a tu mateix.

I ja no és només la identificació amb declaracions que no saps qui ha etzibat de veritat (potser sense saber-ho tens un Ramoncín, un Laporta o un Vargas Llosa dintre), és el fet de concebre que les possibilitats són infinites i que pots ser qui vulguis perquè pel teu cap hi passen més personatges que per la portada del Sgt. Pepper’s. És l’anarquia absoluta, la llibertat sense límits encabida en sentències quotidianes que segurament no et cridarien gaire l’atenció si les veiessis en el seu context natural. Mola fer volar coloms d’aquesta manera i adonar-te que ets el que llegeixes i que, per tant, també ets una gran mentida víctima de l'interpretació del llenguatge.

En fi, en Toni us deixarà Jo a les vostres mans aquest dijous (som dijous ja, anem a corre-cuita) perquè ho entengueu tot una mica millor sense necessitat de paraules amb autoria. Ho tallo amb un dels retalls que més m’ha molat.


“Este espacio es la guerra entre lo que quiero hacer, lo que proyecto y lo que expongo.” 

Fotografia de portada: Toni Ferron
Text: Marcel Pujols
Correcció: Pendent