17 de març 2017

PROFUNDITAT MAINSTREAM (per AIDA OSET)



Fa poc vaig veure l'última peli de Jim Jarmusch, Patterson. El protagonista és un conductor d'autobusos que escriu poesia, o un poeta que treballa com a conductor d'autobusos (la professió i la vocació tenen una relació prou complexa com per a dedicar un article sencer al tema). La qüestió és que el noi escriu poesia basada en les experiències quotidianes de la seva vida senzilla, monòtona i tranquil·la, i sembla que la seva relació amb l'art és pura i directa perquè està lliure d'ambició i de necessitat de fer-hi negoci.

La poètica de les petites coses em trasllada a Emily Dickinson i al món sensible que ella va copsar en la seva obra literària. Va ser una escriptora que, com el protagonista del film, no tenia ànsia de publicar (diria que només 8 dels seus poemes van veure la llum editorial mentre ella vivia). Va viure de forma austera i solitària, reclosa a casa seva, vestint sovint de blanc i mantenint relacions fonamentalment epistolars amb els seus amics. Escrivia molt sobre la mort, la immortalitat i la natura que l'envoltava. Tots els éssers vius que l'atreien tenen ales: ocells, ratpenats, insectes; jo l'associo amb flors.

Era una altra època, i potser el que veiem amb el prisma temporal agafa connotacions més intenses, però el que jo esperava del film de Jarmusch era una versió moderna d'una vida dedicada a la poesia com a necessitat intrínseca de sublimar el món material. Tenia certes expectatives, certament. Jarmusch és un referent i la temàtica em cridava molt... Jo era, en resum, l'espectadora ideal! Per això, en sortir, va ser amb cert desconcert, una birra a la mà i no poca resistència, que vaig deixar anar entre dents: «em pensava que m'agradaria més». Sabem que la frustració és directament proporcional a les expectatives que et crees i que tampoc ajuda gaire haver-hi anat unes setmanes després de l'estrena, quan ja tens moltes opinions alienes al cap condicionant-te.

Però jo donava voltes al perquè una peli que tothom deia que era tan profunda, no m'havia arribat d'aquesta manera. Evidentment tot és molt subjectiu, i què vol dir la profunditat i com es mesura, encara és més difícil de valorar, però amb tot això el pensament se'm va anar derivant cap a una altra alerta:

L'art és una de les vies d'alleujament del pes d'existir a través del qual busquem la sublimació o l'evasió de la vida ordinària, és un dels mecanismes de descompressió que existeixen des dels inicis dels temps. I els necessitem per a tots els gustos. Sabem que la profunditat mainstream és una piscina on tothom toca de peus a terra, no hi ha perill d'enfonsament, pots capbussar-t'hi i sortir a la superfície sense grans esforços. El que és acceptat immediatament i per una majoria té sovint poques capes de lectura. El fast food emocional ja té molts canals de sortida i superèxits comercials. El que em va alertar va ser la sensació de ser conscient que l'economia d'hiperconsum i essència frívola ja té bastant terreny guanyat en un entorn considerat més intel·lectual o més artístic; que el principi de lleugeresa que Lipovetsky atribueix com a tendència dominant en l'esperit de la nostra època ja ha tenyit molts més àmbits dels que sembla a priori.

Amb això vull dir que jo mateixa formo part d'aquesta societat lleugera que es va traient pesos de sobre (materials, mentals, emocionals...) però que va carregant una insatisfacció i una pressió cada cop més denses, i que aquesta contradictòria situació que es va extremant em resulta perillosa; però sobretot aquesta lleugeresa que no tenim del tot mesurada encara, que en certs aspectes deu ser molt positiva, però que és ben traïdora, ja que ens desconnecta de l'essència de moltes coses. És aquí on vull fer PAUSA. I no deixar de llegir a Dickinson, i recordar-me d'algunes de les reflexions que Lipovetsky escriu al seu assaig «De la lleugeresa», com ara que «el que promou el capitalisme de seducció és un món quotidià dominat pels signes de la diversió i la negació d'allò tràgic. Ja no es tracta d'elevar els esperits, d'inculcar valors superiors, de formar ciutadans exemplars, sinó de divertir per tal de vendre millor. No es tracta ja d'una cultura del sentit i el deure, sinó de l'evasió, de l'oci, del dret a la despreocupació».

Si la gent que va gaudir amb Patterson, hi va veure capes que jo no vaig percebre, o si no hi eren i es van deixar seduir per una estètica, és el de menys en aquesta reflexió, perquè on hi ha diversitat d'opinions, hi ha criteris. I si una cosa necessitem aquí i ara, amb tot el que hem de lidiar, és pensament crític. Que no me n'oblidi. Nota mental: amb estanteries plenes de productes light, descafeïnats, aptes per a celíacs i intolerants a la lactosa.

Aida Oset (música i actriu amb impulsos creatius sovint suïcides).

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Aida Oset 
Correcció: Pol Camprubí

1 comentari:

Anònim ha dit...

És Paterson, amb una "t"