31 de març 2017

MEMÒRIES, DONES, ROCK (per PERE AGRAMUNT)



En les darreres setmanes se n'ha parlat més que de costum. Però el costum ja ve essent parlar-ne una mica més, per fortuna. Com tantes dones no es cansen de reivindicar, la visibilització de moltes de les seves reclamacions, de les seves penúries de gènere, no només haurien de tenir el seu escadusser moment de glòria cada 8 de març. També en el món de la música.


Entretant, hi ha hagut articles que han tractat el desequilibri en la representació de les dones sobre els escenaris estatals. D'altres que han fet un repàs coral a les experiències de dones artistes, mànagers i periodistes de l'àmbit musical. I els darrers dies ha tret el cap amb força un nadó que ha tingut un cert rebuig patern: el debat sobre la presència de les dones en els cartells de molts festivals arreu de l'estat (alguns d'ells suculentament subvencionats per l'erari públic).



De les veus feministes més liberals fins les més intervencionistes i estalinistes, hi ha cert consens en creure que és vergonyós que les dones encara restin invisibilitzades, en comparació a l'omnipresència dels homes en les labors que envolten allò que se'n ve a dir “el món de la música”, en general, en totes les seves cares, facetes, subestils, regeneracions i mitologies.


Les meves companyes de columna d'opinió de la Gent Normal ––aquí les dones són majoria–– n'han escrit prou sobre qüestions del seu gènere. Sobre quin paper estan jugant elles, actualment, en el món de la música i de la cultura de casa nostra. N'han plantejat certs problemes i han intentat oferir alternatives a certs comportaments, a certs costums socials ––cruelment acceptats fins i tot per gent que es pensa que és més d'esquerres que Frederic Engels–– que ens aboquen a les misèries del dia a dia.

Hi ha una qüestió cabdal que hem après en els darrers anys. L'acompanyament al feminisme, a la lluita social que estan desenvolupant, des d'una perspectiva masculina, només hauria de seguir el següent patró: callar, escoltar, intentar aprendre'n i canviar certs comportaments. Qui vulgui també pot passar-se pels camps de reeducació integral per a homes que les guerrilleres de Rojava (Kurdistan sirià) tenen implantats a les muntanyes de fa una colla d'anys. La reeducació política i social sempre hauria de ser benvinguda ––més encara quan són les dones les que porten els kalàixnikovs.

Com no voldria caure en el mansplaining (paraula composta anglesa emprada pel feminisme per designar l'acció d'un home que tendeix a relacionar-se de forma condescendent o paternalista amb una dona; és a dir, que tendeix a “explicar-se” fins i tot quan és conscient que la dona en sap més que ell), no intentaré aportar cap solució màgica al problema. Només voldria fer esment i ressenya d'un seguit de llibres de memòries escrits per dones del rock. Aquestes experiències en primera persona del singular ––en fervent femení–– són reveladores de moltes d'aquestes mancances.



Aquesta línia aparentment discontínua que lliga artistes de diverses procedències, i de caràcters dispars, és robusta i té el seu nexe en la seva condició de dones. Tan simple com això. Hi ha una mirada diferent sobre tot el que les envolta. Escriguin millor o pitjor, repassin anècdotes més escabroses o menys, estiguin més dolgudes o esperançades amb la humanitat, estiguin polititzades o no, en totes aquestes obres hi ha aquest cordó umbilical que les uneix, aquest afany de conquerir espais de llibertat individuals i col·lectius. A la vegada que se n'adonen d'aquesta diferència aparentment insalvable (en la nostra societat occidental liberal) que hi ha entre ser dona i voler ocupar llocs que han estat dissenyats al mil·límetre per a un model ideal masculí. Passin i llegeixin.

FRANÇOISE HARDY

Le désespoir des singes... et autres bagatelles (2008) / La desesperación de los simios… y otras bagatelas (Expediciones Polares, 2017)

La gran diva de la chanson pop francesa. Malgrat l'aparença dolça i fràgil dels seus inicis, rere l'embolcall hi havia una dona que va aconseguir, ben ràpidament, cantar les seves pròpies composicions en una època on això no era gens habitual. L'Hardy va ser una icona mundial que maldava per acceptar-se a ella mateixa i per controlar el peça del Jacques Dutronc. Una de les més grans, explicant-ho tot.




PATTI SMITH

Just Kids (2010) / Éramos unos niños (Lumen, 2010)

M Train (2015) / M Train (Lumen, 2016)


Figura cabdal del punk novaiorquès, ella és l'empelt entre la lírica rockera underground i la tradició literària dels poetes beatniks i simbolistes. Aquests dos volums de memòries relaten la seva carrera, el seu temps, però, sobretot, la convivència i l'estima pels seus companys, el fotògraf Robert Mapplethorpe, i Fred 'Sonic' Smith, guitarrista dels MC5. Just Kids (obra guanyadora del National Book Award) és una joia escrita amb el cor al puny.


VIV ALBERTINE

Clothes, Clothes, Clothes. Music, Music, Music. Boys, Boys, Boys (2014) / Ropa, música, chicos (Anagrama, 2017)



El punk britànic (monopolitzat, en bona mesura, per les mitomanies de Sid Vicious i Joe Strummer) tenia unes quantes dones entre les forces primàries de la seva gestació. La londinenca Viv Albertine, guitarrista de The Slits, n'era una d'elles. La passió, les penúries, l'èxtasi, el desencís, el desig, el desencant, la represa... Totes les etapes que us pugueu imaginar, en una obra d'una sinceritat sagnant, on la Viv reparteix a tort i dret a la vegada que intenta comprendre's a sí mateixa i a la societat que l'envolta.

KIM GORDON

Girl in a Band (2015) / La chica del grupo (Editorial Contra, 2015)



Aquesta obra bé es podria titular: La història real d'una noia californiana que emigra a La Meca (la Nova York artística i sorollosa dels vuitanta) i encara a dia d'avui es planteja el perquè de tot plegat. Una de les personalitats més influents del rock independent, baixista i una de les veus de Sonic Youth. L'adorem pel que ha fet i ara també per com ho ha aconseguit fer.



CARRIE BROWNSTEIN

Hunger Makes Me a Modern Girl (2015)



Els anys noranta i el tombant de segle atresoren una munió de veus interessants amb discurs obertament feminista. The Punk Singer (2013), el documental sobre Kathleen Hanna (Bikini Kill, Le Tigre), figura central del moviment riot grrrl, és referencial. Carrie Brownstein (Sleater-Kinney, Wild Flag), cantant, guitarrista, actriu i comediant (vegeu Portlandia), nascuda a Olympia, Washington, és una altra de les imprescindibles. El seu relat és íntim i humorístic, i la seva veu ferma ens apropa, paradoxalment, a les inseguretats i les lluites associades a la modernor.


JESSICA HOPPER

The First Collection of Criticism by a Living Female Rock Critic (2015)



L'escriptora, crítica i feminista punk de Minneapolis ha compilat assajos, reportatges, peces de fanzines i ressenyes en diverses revistes i blocs musicals. I diu això: “I don't know if I have combated misogyny so much as I have actively resisted anything that tells me women are dumb, useless, not geniuses, and don't belong here, don't belong onstage, don't know enough to write about music and aren't as capable —or more capable— than our male peers.”  (No sé si he combatut la misogínia tant com he resistit activament contra qualsevol cosa que em digués que les dones som burres, inútils, lluny de la genialitat; i que no podem ser aquí, sobre l'escenari, que no en sabem prou com per escriure sobre música i que no som tan o més capaces que els nostres companys masculins.)

Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.) @pereagramunt

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Pere Agramunt 
Correcció: Pol Camprubí