26 de març 2017

LLEGIR I ESCRIURE: LA ESCENA (de CLARENCE COOPER JR.)

La Escena
Clarence Cooper Jr.
Any: 2016
Editorial: Sajalín

Durant els durs anys 80, al Baix Llobregat, vaig veure molts ionquis. De fet no només els vaig veure, hi vaig interactuar bastant. Em feien una por terrible, eren com zombies de pel·lícula de George A. Romero, d’abans que els zombies correguessin, amb la mirada perduda i arrossegant el peus, disposats a robar-me la setmanada que tenia per anar al cine. Uns deu anys més tard, a mitjans dels 90, un punki jovenet i molt bon nano que sortia amb ma germana va veure Trainspotting i va pensar que què guai que era allò del “tatano”, que ell també ho volia provar. Al cap de tres o quatre anys el trobaven mort a un descampat amb la “xuta” encara al braç. De ionquis sembla que n’hi ha hagut tota la vida, sempre hi ha algú que agafa el relleu, per moltes pelis sòrdides i campanyes en contra que facin.

La Escena de Clarence Cooper Jr. també va bàsicament de ionquis, en aquest cas americans de finals dels anys 50, i és fascinant adonar-se de què poc han canviat les coses en tota aquesta pila d’anys. Clarence Cooper Jr. sabia de què parlava, ja que ell era el primer ionqui de tots. Cooper no s’inventava res: les històries de les sis novel·les que va publicar era part de la seva pròpia vida, ja que havia començat a consumir heroïna a finals dels cinquanta. Tot es basa en una espècie de deformació del monòleg de Hamlet, en aquest cas tenir o no tenir “cavall”, i de les maneres d’aconseguir-lo, i ell ho va seguir fent fins que, decebut davant el poc interès que despertaven les seves novel·les i incapaç de superar la seva addicció, va morir sol i arruinat a la YMCA del carrer Vint-i-tres de Nova York l’any 1978, amb només quaranta-tres anys.

I és una pena, perquè a Clarence Cooper Jr. li escau com un guant el que va dir Kurt Vonnegut de Nelson Algren, un altre autor que sovint també parlava de ionquis: que va ser revolucionari en representar aquelles persones deshumanitzades per la pobresa, la ignorància i la injustícia com el que eren realment, gent genuïnament deshumanitzada, i de manera probablement crònica. Segons Vonnegut, i contràriament a l’apologia de la pobresa virtuosa que feien Dickens o George Bernard Shaw als seus llibres, el que ens deia Algren (o Cooper en aquest cas) era: “Ei, molta d’aquesta gent per la que teniu tanta compassió són realment dolents i estúpids. Ho sabieu, no?”.

Així, La Escena és un fresc d’aquest submón d'opiacis i drogadictes que es manté en gran mesura inalterat des de mitjans del segle passat. De fet, com apuntava abans, si no sabèssim que es va publicar l’any 1960 podríem arribar a pensar que és un llibre actual. Perquè ens entenguem: si Sajalín és l’HBO de les editorials independents de per aquí, La Escena és el seu The Wire. Bàsicament, és la història d’uns barris baixos, d’aquesta “Escena” del títol, i de tots els elements que hi erren amunt i avall en busca de la propera dosi. I també de Rudy Black, el camell ambiciós, de “L’home”, el traficant, i dels dos bòfies que els volen engarjolar. Com The Wire, vaja. I aquesta seria l’única pega que he trobat a la novel·la: que els que hem vist The Wire no podem esborrar del nostre cap tots els episodis de la sèrie, i ens passem el llibre amb una certa sensació de déjà vu, fet que aigualeix la sensació de cop de puny a la panxa que devien sentir els que la van llegir fa més de mig segle. Tot i així és una gran novel·la policiaca del subgènere “estupes”, molt ben escrita, encara que segurament es perdi molt en la traducció que, si més no, és correcta i no fa vergonya aliena.

A més, per acabar-ho d’adobar, té una traca final: una frase demolidora posa el que hem llegit en perspectiva i fa que tota la resta cobri sentit. És al final que ho veiem clar: La Escena no romantitza l’adicció a la heroïna com quasi feia Trainspotting però tampoc és una faula moral. Més aviat ens diu que ser ionqui és una puta merda però… i adoneu-vos que poso l’accent en aquest però.

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Uri Amat 
Correcció: Rosa Molinero Trias