5 de març 2017

LLEGIR I ESCRIURE: EL CAMÍ QUE PORTA A CIUTAT (de NATALIA GINZBURG)

El camí que porta a ciutat
Natalia Ginzburg
Any: 2016
Editorial: Ela Germinada
Traducció: Alba Dedeu 

El 2016, per commemorar el centenari del naixement de Natalia Ginzburg (1916-1991), es van publicar, en català i/o en castellà, una colla d’obres d’aquesta escriptora que encara no s’havien traduït a cap d’aquestes dues llengües. Això sempre és una bona notícia, tenint en compte que parlem d’una de les veus literàries més rellevants de la Itàlia del segle vint, i encara ho és més que la cosa no s’aturi aquí (Club Editor acaba de treure La ciutat i la casa). Per exemple, a Edicions de la Ela Geminada tenen previst publicar el cicle complet de les cinc novel·les breus de l’autora, i han començat per la primera que va escriure (que a l’edició original del 1942 va firmar amb el pseudònim d’Alessandra Tornimparte. Com diu ella mateixa al prefaci, va començar El camí que porta a ciutat el setembre del 1941. Llavors tenia 25 anys, i vivia amb el seu marit, l’intel·lectual d’esquerres Leone Ginzburg (de qui va adoptar el cognom –ella es deia Levi–, i que moriria assassinat en una presó de Roma tres anys després), als Abruços, on la dictadura de Mussolini els havia confinat per la seva militància antifeixista. Fins llavors només havia escrit contes, i aquest cop aspirava a una novel·la. “No sabia, però, si tindria prou corda”, diu. Si més no, en va tenir per 85 pàgines, i tampoc no n'hi van fer falta més.

En aquesta primera novel·la ja hi trobem el món literari de la Ginzburg en tota la seva esplendor: amb la seva cruesa i les seves petiteses, perquè és un món fet de contraris. Començant per l’estil, que és clar com l’aigua i no està per brocs: amb poc diu molt, i és sec i dolç alhora; tan tendre com despietat amb els personatges, els entén però mai no els jutja. Com sol passar a tots seus contes i novel·les, l’univers ginzburgià és petit i finit: hi ha una família, i una protagonista femenina que en forma part a desgrat seu, i ens l’explica en primera persona. També hi ha un poble, i les ganes de fugir del poble i de la família. I finalment hi ha una ciutat, que és l’únic lloc on es pot fugir si es vol ser lliure i tenir vida pròpia. Un món tan petit que ofega la Delia, una noia de setze anys que, ja a la primera pàgina (10ª línia), afirma: “Se sol dir que en una casa amb molts fills hi ha alegria, però jo no hi trobava res d’alegre, a casa nostra. Esperava casar-me aviat i anar-me´n…”. Als anys quaranta, les coses anaven així per a la majoria de les dones.

La Delia no té una vida dura: no estudia ni treballa, no té res més a fer que anar a ciutat i passejar, i pensar en roba i en nois. No té cap objectiu a la vida, ni és una somiatruites, però té molts pardalets al cap, i no sap pas què vol. L’únic que té clar és que vol marxar de casa: per això es deixa seduir pel fill del metge, que li amaga que ja té una promesa a ciutat. Quan es queda prenyada, hi ha un daltabaix familiar: el pare, davant el deshonor de la filla, demana al metge la reparació per la via matrimonial. Mentrestant, gairebé repudia la Delia i l’envia a casa d’una tia que viu en un altre poble fins que es pugui casar i hagi tingut la criatura, per no ser la riota dels veïns. La Delia no s’estima el seu promès, però li és igual si així pot marxar del poble. Això no evita que sigui desgraciada: amb el temps s’adona que està enamorada del Nini, un germanastre adoptat –de fet, són fills de cosins– que treballa en una fàbrica i viu amb una viuda amb dos fills. Com que han crescut junts, li diu el que en pensa sense embuts, però és l’únic que se l’escolta i l’ajuda quan cal. Quan ella se n’enamora no gosa dir-l’hi, i quan es queda prenyada i el Nini la ve a veure, li diu que ell també l’estima, però que així ho ha espatllat tot, i que ja és massa tard. El final feliç, al món de la Ginzburg com a la vida real, és impossible: la Delia es casarà amb un home que no estima i tindrà un fill que no desitja, però com a mínim podrà marxar de casa i anar a viure a la ciutat.

Des d’aleshores, afortunadament, han canviat moltes coses, i això ja no passa tan sovint, però encara passa. Per tant, el que explica la Ginzburg no ha perdut ni una unça de vigència; sobretot per com ho explica: amb una concisió, un grau de detall i una claredat que ha sabut traslladar fidelment al català la també narradora Alba Dedeu en la seva esplèndida traducció. Sents parlar la Delia en la teva llengua, i en comptes d’una noia italiana de principis dels quaranta, sembla que t’ho expliqui una noia catalana d’ara mateix que no sap què vol i té mala sort a la vida, que segur que n’hi deu haver un munt i en deveu conèixer més d’una. Molt i molt recomanable per a tothom.

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Esteve Farrés 
Correcció: Rosa Molinero Trias